Matèries transversals

Quan llig en facebook el quadre d’aficions dels seus membres, comprove que no només no solc coincidir en gustos, sinò que moltes voltes (horreur!) ni sé de què estan parlant. I no em consola pensar que en correspondència, ells o elles potser ignoren també la majoria de les referències culturals i personals amb les quals m’identifique. Som fills de la nostra circumstància, com deia el supercitat filòsof, i fins ací, independentment que m’agrade o no, ho trobe tot normal.

Fa temps recorde haver-li llegit a M. Vicent alguna cosa relativa a aquest assumpte, quan explicava que un dels símptomes d’anar complint anys és quan exclames amb sospitosa freqüència frases com ara: “no comprenc res”, “esta gent s’ha tornat completament boja”, etc., en referència, és clar, a diversos temes de l’actualitat social, culpant els més joves de la desassossegant percepció de ja no pertànyer del tot a este món i de la fatal conseqüència que se’n deriva: que el món pot prescindir de tu. Bé. Donem-li la raó al vilaveller.

L’ofici de professor em proporciona una plataforma d’observació/relació privilegiada amb els xiqüelos —paraula quasi fora de circulació—. Afegiu-li a això que sóc cinquantó llarg. Eixes diferències “pigmalionianes” t’esquitxen i et fan botar de sorpresa en sorpresa. Coneixeu el piramidón, eixe reactiu que en criminalística s’utilitza per a colorejar de violeta les taques de sang invisibles? Si la ignorància provocara la irrupció d’eixe color sobre la pell dels ignorants, les relacions dels profes amb el món jove estarien tenyides de violeta, tindriem la sensació de viure en el planeta d’Avatar, d’estar envaïts per Pitufos.

A l’escola no s’ha ensenyat mai una disciplina bàsica que poguera dir-se: “Claus per a comprendre el món actual” (més o menys el dels últims 60-70 anys), període que abarca el marc vital dels professors, pares i iaios dels alumnes. En els plans d’estudis, eixa és, com a molt, una “matèria transversal” —grandiós invent dels pedagogs— que en la pràctica s’esdevé en no res, en fum de canyes (la “pràctica” és la kriptonita dels pedagogs). En la família tradicional (quan encara els fills no tenien pressa per fugir i tancar-se a la seua habitació atacats per un misteriós virus centrifugant, en espera de l’ordenador “impersonal”), eixa assignatura s’impartia a casa, a les llargues tertúlies de sobretaula o al raconet de la llar.

En eixos sagrats rituals els jovenets de la casa escolten, aprenen i reben la tradició oral de boca dels seus majors com una comunió pagana. Així s’enteren de les coses que no ixen als llibres ni a la tele, així es mama l’ADN més íntim de cadascú. Qui era Juanitin, el Bessó o Pere “El Cerdo”, què eren els tebeos i El Capitán Trueno, què vol dir “combregar”, “fényer” o “furtasaquets”, qui era Franco o Adolfo Suárez, com eren els nostres avantpassats i quins secrets de família guarden, anècdotes del veïnat, intrahistòria del poble en general, llenguatge, tendències ideològiques de familiars i amics, etc. Una escola imprescindible que va de capa caiguda per culpa d’una lenta però imparable claudicació ciutadana a favor de l’escola tradicional (que no dóna abast, sobrecarregada de tantes responsabilitats), i d’internet. Eixes i altres coses no es troben a la Wikipedia, només podem aprendre-les a casa.

- Mamà, que el tio Manolo, … què és meu?

Però en tot aquest tema m’agradaria ressaltar algunes diferències intergeneracionals, ja que ací no funciona el principi de reciprocitat al cent per cent. N’hi ha una important diferència d’actitud, que marca certa asimetria en favor dels majors.

L’altre dia conversava amb dos xicots d’una trentena d’anys cadascú. La qüestió és que no recorde com va sorgir el tema de la revista Selecciones del Reader’s Digest, de la qual els interlocutors ni havien sentit parlar mai, tot i ser un símbol dels USA de igual categoria que la Marylin, el cow-boy fumant Marlboro, o JFK. No sé de què em sorprenc encara (mon pare n’estava suscrit a l’edició americana), però li ho vaig comentar després a un amic coetani meu, tractant de llevar-me de damunt la “nevà” de casporra que sentia que s’havia sedimentat sobre els meus muscles, translladant-li la següent pregunta:

-Qui creus que està més fora d’òrbita de la realitat, eixos xicots o jo?
-Evidentment, tu.

La resposta del company (vaja un modern de collons, vaig pensar) ni em va agradar ni l’esperava. Poguera ser que tinguera raó, però una altra resposta, més justa i conciliadora, hauria deixat les coses en “taules”. Hauria pogut reconéixer, per exemple, que la ignorància generacional és recíproca: ells no saben què és “Selecciones del Reader’s Digest”, ni jo què és un “What’s up” (una “modernor”que ara mateix està en les converses diàries i desitjos de molts jovenets, segons m’explica el meu fill).

Però sabeu on percep que radica una profunda diferència, una clara asimetria? Jo puc no compartir l’entusiasme per certes tecnologies modernes o ignorar com li diuen al darrer ídol de masses del rock, però tinc una mínima curiositat per saber-ho, no sóc indiferent quan es tracta d’assabentar-me de què van les mitologies que interessen els jóvens d’ara, perquè en cas contrari em sentiria un poc perdut en este món, que necessite comprendre. A ells, en canvi, els importa un cogombre el passat. El meu i el seu, que és compartit. El menyspreen, creuen que és caspós per naturalesa, un cementeri de cadàvers insepults, d’inútils idees momificades que són mencionades pels llibres. Molts jovenets es vanaglorien de la seua ignorància. Els majors, si més no, ens n’avergonyim! I sabem que cometen un greu error, perquè els futurs membres de la classe dirigent no poques voltes troben inspiració en el passat.