Mar i fem (marraneries)

Quan algun amic foraster visita per primera volta Burriana, sempre procure dur-lo a passetjar per les escolleres del port. En realitat ara mateix només és transitable l’escollera de ponent (la del Morro) perquè com sabeu, el paviment de l’altra està desmorrellat per culpa dels temporals i de l’abrasió marina, i resulta perillosa per als vianants.

Fa pocs dies vaig dur a estirar les cames per la dita escollera a uns amics valencianets que no havien estat mai ací. Volia mostrar-los el magnífic paisatge que s’hi divisa, amb la serra d’Espadà al fons emparedada entre els blaus del cel i la mar. El fet és que la ditxosa excursioneta em va servir de verí, em vaig sentir afrontat com poques voltes. I si no vaig cridar  “Tierra, trágame!” és perquè estàvem distants de la costa i l’evocada terra ferma quedava massa lluny per poder escoltar-me. I encara com, vaig poder  resistir-me a la tentativa d’escabussar-me i pujar-me’n al primer submarí de línia que tinguera parada allí. Desaparéixer, volia.

Que què és el que em va fer sentir vergonya? Un espectacle certament anacrònic, un autèntic monument a la desídia i la marraneria. La inacceptable combinació de mar, roques i … bidons, plàstics, tetra briks, botelles de vidre, llaunes de refrescs, etc. L’escollera és un abocador d’immundícies, d’un fem domèstic però vell, antic, acumulat ininterrompudament al llarg d’anys d’impunitat. Un fem quasi geològic diria jo, fortament incrustat entre les roques, i que jalona l’escollera de punta a punta. Ni la bravura de la mar ha lograt arrancar-lo amb les seues escomeses, encara que sí dissimular-ne la pudor ja que, com saben, finalment els residus orgànics es desintegren. En ma vida he vist tant de fem en un espai d’ús públic, si exceptuem els femers municipals o eixos carrers que ixen per la tele quan els servicis de neteja d’una ciutat fan vaga.

L’escollera del Morro, que hauria de ser la ruta turística que conduïra els visitants a descobrir els atractius que anuncia el lema “Borriana, la teua mar,  ha esdevingut un museu a l’aire lliure d’irreciclables. Un lloc desagradable on es perpetra amb continuada impunitat un delicte contra el medi ambient, denunciable si més no. Vagen i vegen si no s’ho creuen! La veritat és que aprofitant eixa mar blava de rerefons i el magnífic vial que permet a la gent accedir fàcilment als diversos detalls que ofereix aquesta repugnant exposició, es podria organitzar allí mateix, anualment, una Fira Mostrari de Fems Domèstics de la Plana Baixa-Ratípolis, en paralel a l’Arenal Sound!  Quina vergonya!

Em pregunte qui haurà sigut el irresponsable que ha ocasionat aquest innoble i desagradable espectacle. N’hi ha diverses opinions. Molta gent pensa que els culpables directes són els pescadors de canya, en connivència amb les autoritats portuàries, no gens resolutives davant del problema. Els pescadors, en general, pensen que la mar s’ho menja tot, i tradicionalment han actuat amb molt poc de respecte per l’entorn. I mai l’autoritat competent ha tractat seriosament de posar remei, deixant que s’aplegue a la situació actual: l’acotat de pesca és una espècie de Fiturfem. Per això serà que la col·lecció de cartrons, plàstics i llaunes va creixent d’any en any, perquè ni la mar ha lograt netejar allò. La veritat és que tots els indicis apunten als pescadors com a “pecadors de l’abocador”, perquè es pot vore com els tetra briks i les llaunes de cervesa s’acumulen justament al voltant de les plataformes numerades on s’asseuen a pescar.

Però jo no crec que aquestos modèlics ciutadans en siguen els culpables. Com tothom sap, els pescadors —i els caçadors— són l’avantguarda de la defensa de la natura, els primeríssims ecologistes, els més concienciats paladins del medi ambient; convençuts defensors del principi de sostenibilitat, etc., etc. En conclusió: ells no poden ser perquè, a més, sabem que la culpa la tenen … els gats.

A l’escollera del Morro fa anys que proliferen unes colònies de gats semi ferèstecs. Si heu anat per allí els haureu vist. Allò pareix Gatípolis. 

-I què faran allí —direu—, contemplar les reGATES? 

Sí, molt  GATciós. En realitat els mininos són animals semidomestiGATS (je, je), que conserven intacte el instint depredador i caçen a l’aguait pardalets i animals peluts de sang calenta. Que els ho diguen a les rates que proliferen per allí que són, en teoria, la seua font principal de proteïnes, a part dels peixots i crancs que eventualment els regala la mar o els pescadors de canya (un autèntic supermercat per a ells!), als quals pillardegen infatigablement per vore què cau, o què els poden furtar.

I és en eixe punt on crec que podem trobar una explicació raonable sobre els misteriosos culpables que busquem. Després d’anys de convivència silenciosa i d’atenta observació, els astuts i oportunistes felins han copiat els gustos i afició dels pescadors de canya per la cervesa i el bocata de tortilla. Però clar, el que encara no han aprés perquè no han transcorregut suficients anys d’evolució, és què fer amb el paper d’estany d’un entrepà o la llauna buida d’una cervesa. De manera que després d’una suculenta cutxipanda a la llum de la lluna, ho deixen tot perdut. 

El problema és que amb tant de piknik disponible s’han desinteressat per les rates, la població de les quals està creixent de forma preocupant. La relació entre les dos principals espècies d’animals que viuen als blocs ha evolucionat des de “depredador-presa”, a “companys de cutxipanda”. Els mininos ja s’estimen més dos llesques de Bimbo untades amb mahonesa i unes llepadetes d’una refrescant Adlerbrau o una Cocacola, que un bon bistec de rata “gens fet”, o una apetitosa sardina pudenta. Un autèntic desequilibri ecològic causat per la ignorància i la falta d’educació cívica … dels gats.

La solució no pot ser eliminar-los, perquè les inextingibles rates que heretarien el regne de Gatípolis tampoc tenen conciència mediambiental, ni han rebut classes d’educació per a la ciutadania. Seria pijor el remei, si la zona es convertira en Ratípolis. En definitiva, estem davant d’un problema que aparenta irresolubilitat, de l’estil de “què fer amb el ficus del Pla i els estornells” o “com concienciar els propietaris de gossos incívics i insolidaris”. Per cert, també ací la culpa és dels gossos, perquè haurien d’aprendre a evacuar les seues necesistats fisiològiques al water-closed, com sabem fer els humans després de molts anys de cagar al terme.