Mandarines i moniatos

L’altre dia vaig rebre una telefonada d’un amic del poble, Vicent Verdogala, a qui feia molt de temps que no veia. Vicent és un bon amic de la infància, dotat d’una notable intel•ligència natural, amb inquietuds i curiositat espontània per a les coses, i vocacionalment dotat per als estudis agronòmics. Però son pare, un modest agricultor obsessionat tota sa vida amb les inclemències de l’oratge del que depenia la rendibilitat temporera d’uns pocs horts de tarongers —única manutenció de la família—, no va permetre que Vicent cursara estudis de peritatge agrícola. Aquell home no podia admetre eixes extravagàncies en la família, ni imaginar millor futur per al seu únic fill que no fóra la continuïtat en la tradició patriarcal, escolpida a base de matinejar i de dies interminables d’anar al troç a rompre, sense conéixer diumenges ni festes de guardar. El seu fill també seria agricultor, com ell, rebria el testimoni de la llarga experiència de llaurador de son pare, i se n’ocuparia del negoci familiar.

-Roberto, m’agradaria parlar amb tu d’un assumpte que ja em té varios dies sense dormir. Crec haver fet un descobriment … Però no es cosa de parlar-ho per telèfon! Vull que ho veges amb els teus ulls!

Vicent em va deixar intrigat, sobretot perquè aquell timbre de veu denotava un nerviosisme i excitació poc comuns, que em recordaven Edmond O’Brien en el paper de protagonista del inoblidable film policíac ‘Con las horas contadas’.

Mentre ens dirigiem amb la seua furgoneta a una vella alcria familiar situada al bell mig d’un hort entre Terços de Molí Nou i Vinarragell, Vicent, que és un poc animalot (com el Sangonera de “Cañas y Barro” però en abstemi), m’explicava que solia anar amb freqüència per allí, perquè li agradaven els pardalets fregits, que seguit caçava parant cepets.

-Ja saps que a l’alcria no tenim comú ni “pou cego”,  i que cadascú sempre s’ha apanyat per a trobar algun racó retirat on fer les seues necessitats. Però com ja fa tants anys que per ací no ve ningú, m’he acostumat a fer sempre de ventre en el marge d’una revolta de la séquia de Farnós, a uns 50 metres de l’alcria, aprofitant que per allí es crien unes malveres que em resguarden de mirades indiscretes. He vingut observant com estes malveres (ja saps que són herbes que en el millor dels cassos no sobrepassen l’estatura d’un home), han anat fent-se més i més grans fins assolir unes proporcions monstroses! Et creuràs que ara mateix em fan por?

La indiferència amb què escoltava el meu amic esdevingué sorpresa quan vam aplegar a la séquia i vaig veure allò. L’alarma estava justificada. Vaja quins pàmpols! En fi, millor vegeu la foto que em va fer Vicent, on tot i que estic de peu, les gegantines fulles em passen molt per dalt del cap i em fan sentir com nanet núm. VIII del conte de Blancaneus!

Tot i la meua aprensió inicial a clavar-me entre el fullam per a deixar-me fotografiar —no oblideu que allò era l’excusat de l’amic VV—, vaig notar que allí no feia pudor, i que havia desaparegut tot rastre d’excrements humans. Quedava prou clar de què s’alimentava el monstre. Malgrat que aquella herba gegant no tenia boca, era deduïble que es fotia els cagallons com qui es fot un plat de pernil ibèric de bellota!

De prompte vaig tindre una intuició que em va contagiar del nerviosisme del meu amic. Aquella planta no podia ser una malvera transgènica, una criatura obtinguda en un laboratori. Vicent no era el Dr. Frankestein; no tenia capacitació ni mitjans tècnics per haver aconseguit allò. Aquella prodigiosa metamorfosi vegetal havia estat producte d’algun misteriós atzar, i sembla que Vicent ja n’havia trobat una bona explicació.

- Em vaig adonar que durant quatre o cinc setmanes vaig estar venint per ací diàriament i sempre menjava el mateix: una dieta exclusiva a base de tot allò que tenia a mà i podia pillar: pardalets fregits (sobretot gafarronets, tords i vileros), amb cacaus, moniatos i mandarines. I quan dic mandarines em referesc a les autèntiques mandarines de la Xina, dolces com l’arrop, amb gallons plens de pinyols i un perfum que no et pots llevar de les mans ni amb lleixiu.

-Ja vaig comprenent els motius de tanta excitació.

-Si les meues sospites es confirmen, sense pretindre-ho he descobert la fòrmula d’un adob revolucionari, que no solament podria solucionar la fam en el món: fins i tot podria esmorteïr-se l’efecte hivernacle i el canvi climàtic a escala mundial. I de forma sostenible!

-I a més —vaig afegir entusiasmat, amb la mirada perduda— es podria estudiar si també aprofiten les defecacions gossunes, i així es podria obligar els propietaris de mascotes canines a alimentar-les amb píndoles extractades de moniatos i mandarines, hàbilment  dissimulades en el menjar de pot. Aquest fem es vendria molt bé, i potser de rebot hauriem solucionat el greu problema dels excrements en les voreres dels carrers.

L’estrés està matant Vicent que s’està tornant boig —ara mateix està en mans de metges— i ja pensa en una o vàries patents multimilionàries, així com en la publicació d’uns quants “best-sellers” per als quals ja té nom pensat (“Mandarinas y Cambio Climático” “Dieta del Professor Verdogala”, etc.) També m’ha parlat de crear una fundació per a la investigació del restrenyiment crònic que es dirà FBI (Fundació  Budells Indomables). I per més que tracte de llevar-li-ho del cap, fins i tot s’està il•lusionant amb el premi Príncep d’Astúries o, per què no, amb el Nobel de la Pau. En realitat ell vol els dos, com Al Gore.