I love Scotland
Però tornem a la verda Escòcia. A ma mare no li agrada l’avió, i per això tractava de dissuadir-nos la meua dona i a mi amb advertències tan poc convincents com:
- Per a què viatjar, si allí on vas tot són cases i carrers …?
És clar que almenys respecte d’Escòcia s’equivoca, i no perquè la gent visca a la intemperie o en coves, sinò perquè com tot lo món sap el que més hi ha per allí són llacs i castells. Pràcticament no hi ha “hill” sense el seu “castle” meravellosament integrat en el paisatge, amb les seues legendes de fantasmes, i amb fantasmes legendaris inclús, com ara el d’Adam Lyal, que fins i tot té el seu club de fans.
La verda Escòcia donaria per a mil articles, i la seua gent m’ha paregut amable i simpàtica, malgrat les meues insuficiències amb l’anglés, i que no s’han enterat encara que els espanyols estem ja entre els europeus més viatgers, per més que tinguen ben clar que el turisme és una importantíssima indústria nacional.
Els escocesos tenen arrels culturals prehistòriques, però també com nosaltres són fills de la romanització. Com els valencians, el 1707 van perdre el seu parlament autònom i van patir l’abolició de les seues jurisdiccions feudals (compartim data i efemèrides!). M’agrada aquella gent perquè són genials inventors i descobridors (la màquina de vapor, el telèfon, l’anestèsia, la penicilina, els neumàtics, les taules de logaritmes, els termos, la fotografia en color, etc.) Els admire per haver creat Sherlock Holmes i el doctor Jekyll, per haver sigut Edinburg i els seus pensadors bressol de la Il•lustració, i per haver aportat al cinema Sean Connery. I en fi, m’agraden les gaites, el güiski, i les dones amb falda escocesa.
Però si m’obligareu a quedar-me amb una única cosa d’Escòcia, triaria els seus paisatges, autèntic patrimoni de la humanitat. Sobretot els de les Highlands, síntesi meravellosa de les retallades costes de Galícia i de l’alta muntanya asturiana, roques fosques d’antiquíssima geologia modelades per la força dels glaciars i per la bravura de l’Atlàntic, on si pujes a un Ferri i amb un poc de sort, encara pots veure foques, nútries marines i balenes.
Ara bé, tampoc no ens deixem impresionar per les aparences: allò que sembla tan “natural”, quasi sempre és pura artificialitat: ni més ni menys que com ací. Escòcia forma part d’un estat occidental desenrotllat i amb un altíssim nivell de vida, que ha hagut de pagar la factura del progrés a costa de depredar la seua natura. Eixes bellíssimes, infinites praderies verdes com camps de golf que entapissen les muntanyes d’Escòcia, les idíl•liques ovelles de cara i potes negres pasturant semisalvatges en una eterna immobilitat aparent, no oculten que en temps passats també hi hagué allí mateix un virginal bosc de roures o de bedolls, amb orsos i bisons, que han sigut massacrats per la civilització. O que els abundosos “boscos” actuals de coníferes que incansablement travessen les estretes carreteres escoceses, són en realitat vulgars explotacions fusteres.
No obstant, és indiscutible que aquella gent respecta la natura profundament. Només cal passetjar per qualsevol dels jardins que hi ha pertot arreu i admirar-ne la perfecció. Vos contaré un xicotet detall ben demostratiu. En un centre comercial d’Edinburg, davall d’una gran cúpula de cristall, vam veure unes exòtiques palmeres ornamentals plantades en grans contenidors. Vaig observar que a la punta d’una de les fulles algú s’havia molestat a fer, delicadament, un “pirri” (vegeu la foto) sens dubte perquè la palma se n’entrava un poc massa en la zona per on transitava la gent. Com hauriem solucionat el tema ací? Ni ens ho haguérem pensat: estisorada a la fulla ben ranteret, i de propina potser ens hauriem cepillat també la del costat. De manera que aquella gent, tu, va i li fot un “pirri” a la palmereta! Visca Escòcia! Escòcia, ten points!
A vostés potser els parega irrellevant, però a mi, eixe “pirri” m’ha impresionat, se m’antoixa com si ens dugueren cent anys de civilització per davant, per més que no vullguen baixar-se’n del burro en temes com conduir per l’esquerra, entre moltes altres extravagàncies britàniques que ara no venen al cas.
