Lloança del paper

El paper ha sigut, és i serà, un dels invents essencials de la humanitat. La utilització d’una fina i blanca làmina de pasta de fibres vegetals com a support de l’escritura, fou una invenció xinesa que relegaria els pergamins als museus, i que a Europa va lligada a la revolucionària imprempta, als llibres i a la ràpida i universal difusió i democratització dels coneiximents. La famosa globalització de què se’n parla actualment, és una més entre altres ocorregudes al llarg de la història de la humanitat. De fet, submergits hui en una altra revolució (la informàtica), el imperi del paper ha anat retrocedint, atés que internet ens ha canviat significativament la manera de consumir i transmetre informació.

Però no obstant, el paper i el plàstic són encara la matèria de què estan fets alguns invents insuperables de la modernitat, creats per a fer-nos la vida més fácil, més higiènica. Encara recorde quan el fem de casa es treia directament en el poal, sense borses de plàstic! Hui això ens pareixeria tercermundista. Altres coses no les arregla el paper ni el plàstic si falta la bona predisposició, com ara el repugnant espectacle que ofereixen els excrements canins escampats per les places i carrers, contemplació que et fa comprendre que el progrés existeix però sempre serà imperfecte.

Cada època té les seues xacres. En la Borriana rural de l’antigor, els gossos servien per a poc més que caçar, lladrar i avisar l’amo de la presència d’estranys, i no embrutaven més d’allò necessari. Pel contrari, la gent orinava pel carrer, i algunes vies públiques (sobretot el Pla i voltants), eren un planter d’escopinyades i gargalls de totes les mides, dibuixos, textures i matissos de verd. Açò crec que s’ha superat, no sé si perquè la gent és hui més cívica, o perquè ha millorat la salut bronquial de la població adulta. Ara el tabac et mata silenciosament, però no et fa tirar el lleu per la boca, com aquelles criminals picadures de tabac.

Però deixem el paper de fumar i tornem al paper del paper. Fa ben poc, el mocadoret de tela en la butxaca era encara tan indispensable com la billetera o les claus de casa. Jo encara en conserve alguns amb les meues inicials, que formaven part de l’aixovar. Com hui els mocadorets de paper, els de tela es feien servir sobretot com a receptacle de tota classe de secrecions corporals, principalment de coll en amunt. La diferència estava en què aleshores (hi havia escupidores als edificis públics!), ningú s’escandalitzava perquè els esputs es guardaren al mocadoret, i aquest a la butxaca. Puaaagg! Res d’això és hui necessari gràcies al paper, que se’n va directe al fem després del primer o segon ús.

He conegut vertaders mestres del gargall, tan destres amb el mocadoret com Manolete poguera ser-ho amb el capot. Les mucositats que la tos, l’estosseig de gola o el sonor i violent trompeteig nasal aconseguien arrancar, eren guardades com or en pany entre els plecs del mocadoret de tela, per a rematar la faena alçant-se’l en la butxaca després d’escorcollar-lo atentament amb la mirada. Sempre hi ha hagut autèntics virtuosos de les estridències naso-laríngies, roflant i expulsant l’aire alternativament per un i l’altre forat, fent uns sorolls otorinolaringoides que qualsevol elefant africà mascle en zel interpretaria en clau de desafiament. El problema és que les apegaloses relíquies gelatinoses passaven del mocadoret a la butxaca, i d’ahí a la llavadora o al safareig amb la resta de la bugà. Encara que aleshores ho ignoravem, aquell retall de tela era un invent sostenible —per reciclable—, a més d’ecològic, però del qual hem hagut de prescindir a favor del paper per raons evidents d’higiene. Naturalment, aquells artistes dels què parlava adés, també s’han perdut en l’anonimat.

I què em dieu del paper higiènic? Poques coses identifique tant amb el progrés de la humanitat com aquesta exquisita invenció. Segons Umberto Eco, el dia que els xinesos descobrisquen les seues excel·lències, s’extingiran els boscos. Sóc d’una generació que encara ha conegut el comú abans que el vàter, i que ha presenciat la construcció del clavegueram i l’asfaltat dels carrers de Borriana, que esdevenien vertaders fangars quan plovia.

En temps antics, un bon pàmpol o un grapat de recapte —procurant evitar les ortigues— et podien servir per a solucionar una urgència de primera necessitat sorgida al terme. Als excusats de les plantes baixes hi havia cortina enlloc de porta, i retalls de periòdic enfilats en un ganxo penjat de la paret. El paper de periòdic evidentment no era tan “mimosín” com l’actual roll higiènic, tan mollet, blanc, perfumat, absorbent i resistent a la presió digital. A part que amb aquell paper et feies mal al cul perquè era dur, podia deixar-te alguna notícia estampada sobre el pompis relativa a la inauguració d’algun pantà. D’altra banda, no es desintegrava, i per si fóra poc, cedia fàcilment a la pressió dels dits, amb les lamentables conseqüències fàcils d’imaginar. Els retalls servien per al comú (el pou cec s’ho engul tot) però no per al vàter, que podia embussar-se, i de fet s’embussava.

Després ja vindria el roll de paper marca Elefante (es comprava a les drogueries), inoblidable per a més d’una generació d’espanyols (vegeu la foto), però que encara era lluny de les excel·lents propietats mecano-tàctils dels actuals productes del mercat.

Al final del recorregut te n’adones que la vida és de paper, com ho són també els records. De la meua infantesa em queden poc més que unes poques estampetes de paper anomenades fotografies, el perfum dels meus cromos i tebeos (també de paper), i el gustet d’aquell “bocata de tortilla” que la mare embolicava en el paper del periòdic que comprava el pare, molt abans que s’inventara el lluent i enganyosament asèptic paper d’estany.