L´arbre de les casualitats

Sí, heu llegit bé. De fet, d’haver titolat l’article ‘L’arbre que atrau els llamps’, podria haver-vos paregut una obvietat que a més d’un lector desficiós l’hauria fet passar de llarg. Els arbres són un tema apropiat per a aquestos dies calorosos d’agost, i vull, a més, aprofitar per a recuperar l’ofici de divulgador botànic que tinc un poc abandonat.

Com tot borrianenc sap, el jardí de la Plaça Major del nostre poble es va construir a principis de la dècada dels 50 sobre l’esplanada que ocupaven uns panys de cases devastades per les bombes de la guerra civil. Amb encertat criteri urbanístic, les autoritats van decidir dedicar aquell gran solar situat al peu del Campanar (reconstruït en la dècada anterior), de l’actual Caixa Rural i part de l’antiga muralla que incloïa l’antic portal de València, per a fundar una plaça d’aires capitalins, que enllaçara amb el Pla la que ja hi havia davant de la casa consistorial i l’església.

Ma mare em va dur al món l’any en què a Espanya es va acabar l’estraperlo, i en un plànol més local i irrellevant, coincidint quan a Borriana es va plantar eixe jardí de la Plaça Major. De fet, l’arbret de què vos vull parlar forma part del meu paisatge vital, com ara El Capitán Trueno o els tebeos de Pumby. Algunes plantes i arbres han desaparegut d’eixe jardí, però aquestos que m´interesen crec que sempre han estat, des del primer dia. La gent no ho sap, però degut a la seua raresa general, podriem afirmar que aquest arbret del Pla és ja com un signe distintiu del nostre poble. Segur que el reconeixeu de seguideta amb estes fotos:

És inconfundible per les seues rames penjants, tentaculars, amb les fulles enrotllades, caragolades, que després de groguejar cauen cada hivern cap a primers de desembre per a rebrotar cada primavera. En el butlletí (B.I.M.) El Pla número 77 de l’any 1985, ja vaig escriure sobre aquest arbre, referint-me a ell com una varietat de l’acàcia del Japó (Sophora japonica). Però la veritat és que aleshores, fa 25 anys, no sabia exactament de quina varietat es tractava. És un arbre poc florífer que creix empeltat sobre peu de l’espècie normal, i que en l’actualitat és francament rar als jardins espanyols. Recorde que l’ex-regidor Juan Ferrandis se l’estimava molt i va tractar —amb bon criteri i èxit discret — de reproduir-lo perquè no es perdera. De fet l’exemplar que tenim al jardí d’extramurs del nostre cementeri, el va reproduir ell a partir dels exemplars del Pla.

Per aquells anys em vaig fartar de consultar bibliografía infructuosament, sense aconseguir esbrinar el nom exacte d’aquella varietat de fulles rulletes. Se’m resistia i no apareixia a cap llibre. En canvi, sí que era ben coneguda i citada l’anomenada varietat pendula, arbre tortuós i d’aspecte ploró del qual precisament tenim un exemplar monumental a la finca El Naranjal (Alqueries de Sta. Bàrbara) propietat de la família Granell, ja mencionat per mi en aquell BIM El Pla de l’any 1985, i del que tot seguit vos adjunte una foto.

L’arbre d’El Naranjal es mereix un article a part, però el ditxós arbret de la Plaça Major era i és una cosa ben diferent, que se’m va resistir molts anys a ser identificat, i que no es corresponia amb la ja referida varietat pendula com alguns creuen equivocadament, varietat relativament coneguda en el món de l’arboricultura ornamental, encara que hui ha passat de moda.

Amb el pas dels anys he anat arrossegant certa frustració com a taxònom per no lograr saber el vertader nom d’un arbret que tinc tan a prop de casa … arbre que, això sí, de cap manera és una vulgaritat sinó tot el contrari. Recentment he pogut véncer el malefici amb l’ajut d’internet i dels meus col·legues botànics Dani i Emili. La planta és en efecte una varietat o cultivar de la Sophora japonica anomenada “Dot”, en honor del viverista català Simó Dot que la va crear l’any 1920. Per a qui vullga aprofundir sobre el tema, a peu d’article vos indique la referència a la revista (Bouteloua) on hem publicat tot açò, i que vos podeu baixar d’internet sense cap problema.

Però no volguera deixar l’assumpte en un simple article de divulgació botànica. Per això l’he titolat amb un cert accent literari, com l’arbre de les casualitats. Vegeu per què.

Un bon matí del passat desembre, em trobava a la nostra Plaça Major fotografiant alguns dels escassos fruits que penjaven d’un dels exemplars que hi ha allí d’aquesta rara sòfora “doteana”. Una colla de jardiners s’ocupava de transplantar plantes de flor de cara als nadals que s’apropaven. Mentrestant, el que semblava ser cap de colla, un xicot jove i extrovers, em degué de prendre per foraster i li va cridar l’atenció el meu interés. Ens vam creuar la mirada i em va dir:

-Què?  Li agrada?

-Sí (li vaig contestar). És un arbret molt interessant.

Vaig tractar d’abstraure’m, però el jove capatàs —que no em conexia de res—, es veu que eixe matí va llegir que l’horòscop li era propici i li vaticinava que anava a triomfar. Sentint-se sabedor de la lliçó i decidit a compartir-la professoralment amb aquell “turista” (o siga, jo), va voler exercir davant de la resta de la seua colla d’autèntic mascle alfa. Així que va i m’amolla açò :

-Però vosté no sap com es diu este arbre, veritat?

Em vaig pessigar per si estava somniant, i no vaig poder evitar que em pujara una regolfà de sang a la cara. Me’l vaig mirar fixament de dalt a baix, un poc avergonyit, la veritat. Allò que acabava d’escoltar no era possible que m’estiguera ocorreguent a mi, però sobretot a ell! Si en tot “el mundo mundial” n’hi havia quatre o cinc persones que coneixien el nom d’aquella rara varietat d’arbre, aquell atrevit havia tingut l’infortuni de topar-se amb una d’elles. Dit de manera metafòrica: d’haver jugat a la loteria, a mi m’hauria tocat el premi gros, però al pobre xic anava a enganxar-lo letalment el bou! I com eixe dia m’havia alçat més bé flamenc, qui podia resistir-se a acceptar-li el desafiament?

-Qui no ho sap eres tu, tio!

Quan li vaig dir que no, que no era  la sòfora “pendula”, va posar cara d’incredulitat i de sorpresa. Quan després li vaig explicar que era una altra cosa i que precisament estavem a punt de publicar-la, em va paréixer que desviava la mirada buscant entre els arbustos del jardí una càmera de TV oculta, com a única explicació lògica i possible a aquell tir per la culata. En qualsevol cas crec que tenia raó el general Perón, quan va dir que en esta vida de qualsevol lloc es pot regresar … excepte del ridícul.

I perquè vegeu quines casualitats ens depara la vida, encara vos contaré que fa cosa d’un mes em trobe amb el meu amic Vicent, amb qui haviem quedat per a sopar. Ni ell estava al corrent de tot açò, ni tampoc jo me n’enrecordava ja, perquè era aigua passada. I el tio va, i al cap de tants anys de conéixer-nos, m’amolla:

-Escolta, que em ve ara al cap una cosa que sempre he volgut preguntar-te. Com es diu eixe arbret del Pla que té les branques penjants i les fulles rulletes i …?

No el vaig deixar acabar de dir la frase. Se’m va ficar la pell de gallina. Després de tractar d’esbrinar per algun gest del seu rostre si em volia prendre el pèl, si de cas podria tractar-se d’una venjança pactada amb el jardiner despitat (que probablement ni era del poble), vaig concloure que no sabia res de l’assumpte. Pura innocència! Pura casualitat!

Estes coincidències, com les intuicions d’algunes persones, la bona o mala sort, etc., són fets que pertanyen a una faceta misteriosa de la realitat, i que com la il·luminació en decoració d’interiors, li donen a la vida una dimensió més interessant.

-----------------------------------------------------------------------

Advertències:

1-No vos refieu dels horòscops.

2-Al regidor de jardins de Borriana: que sàpia que alguns plantes dels nostres jardins també són part important del nostre patrimoni cultural i que cal tractar-les com es mereixen.

3-Bibliografia:

Sophora japonica “Dot”.  ROSELLÓ, R., E. LAGUNA LUMBRERAS & D. GUILLOT ORTIZ. Bouteloua 7:71-77 (XII-2010). ISSN 1988-4257.

4- © Fotos: l’autor.