J’attendrai (*)

La fira de sant Blai no sempre ha estat ubicada a vora riu, com el sant patró.  Durant els primers anys 40 la fira s’instal·lava a l’anomenat  pati del Baró, entre el col·legi de la Consolació i l’avinguda Corts Valencianes.

En aquells anys de fam i restriccions, encara recent el drama de la guerra civil i en plena segona guerra mundial (la gent es dividia en germanòfils i alliadòfils), el dia a dia d’un poble com el nostre devia ser molt avorrit, es vivia discretament i per això les festes patronals eren rebudes potser amb més alegria  que ara, especialment pels més jóvens, sempre amb necessitat de reunir-se i explorar  ocasions per a cremar les energies físiques sobrants.  

A aquella Espanya amb l’orella pegada a la ràdio on regnava la copla, els boleros van aplegar de la mà de Bonet de San Pedro (es va adelantar a Machín) i Gloria Lasso cantava allò de “La televisión pronto llegarà”. Apareixien en escena la penicilina i el DDT, dos mol·lècules revolucionàries que anaven a canviar moltes coses. L’amenaça de la gelà del 46 aguaitava al girar el cantó.

Cadascú pel seu costat, xics i xiques  aprofitaven per a reunir-se, passetjar i intercanviar les primeres escaramusses amoroses, com s’ha fet sempre. La fira de sant Blai era una excusa com una altra per a eixir i fer-ne les primeres tentatives. Ma mare tindria aleshores al voltant de 16 anys (1943-44), i les seues amigues eren Ángela Cerezo, Finita Fonseca, Luisa Tur, Consuelo Nebot i Vicentita Miró. La colla d’antagonistes masculins tenien una mitjana d’edat un poc superior, i en referir-se a ells els coneixien com “la família”. Alguns  començarien a fer manetes i van iniciar un efímer festeig: Manolo Palomero i Fina Gimeno, José Serra i Luisa Tur… Els altres membres de la penya eren: Juan Guiral, José Díaz, Bomboí, Manolo Sanchis, José Lleó i Vicente Moros.

Ma mare recorda vivament algunes coses d’aquelles fires  del Baró en què et sobrava amb un xavo (10 cèntims).  Per exemple  el barracó de Don Paquito, un espectacle de “fuera ropa”, anunciat per un nanet que es dirigia cara al públic i cantava:

Don Paquito a mi me llaman
Por lo alegre que yo soy
Y cuando voy de juerga armo la revolución
Sà, sà, sà,  cuando bailo yo, zaragata armà

La gràcia era que en dir açò últim, pegava bots d’un extrem a l’altre del barracó.  

Sensible a la música i aficionada a cantussejar els temes de moda, a ma mare la va impressionar una cançó que aquells anys s’escoltava molt en la fira i que després sempre ha recordat amb nostàlgia. Ja des de lluny, en apropar-te al descampat del Baró, l’aire fresc de l’hivern  transportava aquella melodia, dolça com el perfum de les mimoses en flor: j’attendrai (esperaré), que va fer famosa la cantant Rinna Ketty.

J’attendrai
Le jour et la nuit
J’attendrai  toujours
ton retour…” (“Esperaré, dia i nit, esperaré sempre el teu regrés …”)

Es un tema romàntic, aleshores molt popular a tota Europa gràcies a la ràdio, però que curiosament ma mare se sap en espanyol, malgrat que el tema original es va fer popular en francés.  Encara el recorda de pe a pa:

Volverá/ un dia quizás volverá mi amor/ volverá a su nido/ a buscar la felicidad/que en mi corazón (bis)/ vive ya/ la ilusión de que volverá/ y su boca mi boca unirá/ Me abandonaste sin un adiós/ sin apiadarte de aquel amor/ que en un principio fue para mi/ un sueño de amor feliz/ mas fue tan grande nuestra pasión/había en ella tanta emoción/que guardo siempre en mi corazón/Volverás a mi/ tu vendrás a pedir por fin mi perdón/ Volverás a pedir que jamás lo repetirás/ Habrás de venir a pedir/ que jamás lo repetirás/ yo sé bien que al final volverás.

Molts anys després, un vell amic de “la família”, Pepe Díaz, preguntat sobre  aquella vella cançó, li va dir a ma mare que la lletra en espanyol  “li la vam posar nosaltres”!  He indagat un poc sobre açò, i en efecte, la única lletra en español que he trobat d’este tema  (d’un tal Jean Sablon), no coincideix amb la que recorda ma mare. Tampoc una versió de la cantant Dalida. Per tant, tot pareix indicar que la referida lletra és, en efecte, una  versió lliure sobre el tema escrita per aquella penya d’amics.

Aprofondint, m’he trobat algunes sorpreses. Sembla que J’attendrai és en realitat una traducció de la cançó italiana «Tornerai» (‘Volverás’) composta el 1933 amb lletra de Nino Rastelli  i música de Dino Olivieri (la lletra en francés és d’un tal  Louis Poterat ), però inspirada en una melodia de l’ópera «Madame Butterfly» de Puccini.

He esbrinat amb estupefacció, que j’attendrai es va convertir en una espècie de cançò emblemàtica durant la segona Guerra Mundial (la lletra s’identifica bé amb el sofriment d’una relació amorosa truncada, per què no, per un conflicte bèl·lic), i que s’escoltava molt als camps d’extermini nazis.  Manuel Cerdà conta en el seu blog, com el gitano austríac Hans Bonarewitz, presoner a Mauthausen,  va ser passejat i penjat  d’un patíbul al bell mig del pati, en presència d’una orquesta constituida per companys presidiaris,  que no cessaven d’interpretar el j’attendrai mentre va durar l’execució.

Per fortuna tot açò ocorria molt lluny de Borriana, i per més que el règim del general Franco fóra amic del Fuhrer, ningú d’aquells jovenets podia ni remotament sospitar que la maldat  humana poguera assolir un grau tan alt de sofisticació i refinament.  Per fortuna també per a mi, pocs anys després ma mare va cedir finalment als encants d’un jovenet  telegrafista del poble que, amb gabardina de coll alçat, li recordava Robert Taylor en “El puente de Waterloo”.

----------------

(*) Els fets de la present narració no els he viscut en primera persona per raons d’edat, i escric com a simple notari, al servici de la prodigiosa memòria de ma mare a qui, de pas, li dedique este escrit.