Hola, món!

Pel contrari, tinc la profunda convicció que les normes de cortesia són un milenari codi de saviesa que ens ha llegat la civilització, un bé cultural en definitiva, i que la seua pèrdua és un mal símptoma —no n’és la causa sino precisament l’efecte—, en tant que tot un símbol de la superficialitat imperant.

Si acceptem el principi que els humans som éssers bàsicament socials, tot allò que afavorisca la sociabilitat hauria de ser benvingut. Pel que a mi fa, llevat dels inevitables despistes i distraccions diria que sóc molt saludador, però cada volta em trobe per ahí amb més imitadors de pardals. M’explicaré. No creuen que és d’allò més estrafolàri saludar algú i que et conteste el teu ben vocalitzat ”hola” o “bon dia” amb un gutural Mmmm o Uhhhh, que més bé pareix el cant d’un mussol o d’una òliba en zel? Sempre em quede amb les ganes d’agarrar pel coll algú d’aquestos mals imitadors d’ànecs muts, i demanar-li que m’explique què redell vol dir això de Mmmm.

Hem passat d’un temps en què seria descortés no llevar-se el “sombreret” per a saludar algú, fent una subtil reverència per tal d’expressar-li respecte, als actuals i dessaborits “ieeeeeeppp”, “què passa?”, “què fem?”, etc . Esta darrera expressió, si vas malament d’oïda, et pot sonar a ”(vaja) quin fem ! ” i provocar-te un atac de susceptibilitat. (Em pregunte si serà per això que solem contestar allò de “farem foc o fugirem?”).

Els que pinten canes recordaran aquella frase que es féu famosa els anys 70 referida a la “ola de erotismo que nos invade” amb què alguns predicaven el caos moral al qual ens conduiria la democràcia i la “prensa canallesca (sic)”. Són els mateixos que ara ens anuncien des d’altres púlpits un tsunami de laïcisme que soscavarà els fonaments catòlics de la nostra societat. En qualsevol cas i pel que fa a les fòrmules de cortesia, ningú podrà negar que s’ha evolucionat molt bruscament des d’aquell pretèrit “Ave, Maria Purísima” que quasi rezàvem en creuar el portal d’una casa, a l’acte mecànic de fer sonar un timbre. Quant a esperar la contestació protocolària “sin pecado concebida María Santísima” … d’això, ni parlem.

Quan toca acomiadar-se, hem passat de l’universal “adiós” (= que Déu t’acompanye) a les modernes “hasta luego” o “vingaaa!”, interjeccions que, no sé per què em posen dels nervis, tot i reconeixent que són tan bones com qualsevols altres.

Quan erem xiquets amollàvem “adiós” sense pensar què déiem. En fer-nos majors vam ser conscients del seu significat que, d’altra banda, calgué substituir pel normatiu “adéu” per tractar-se d’un castellanisme. Aquesta interjecció a alguns els pareix inacceptable pel seu olor a encens sacramental (la qual cosa no els impedeix lluir un gruixut cordó penjat del coll amb un crucifixe d’or massís). Però en acomiadar-se opten per una fòrmula més neutral, en la línia de l’agnosticisme. I com les formes ”adéu-siau” i “a reveure” resulten excessivament catalanes, finalment molts escullen el “fins després”, traducció literal —i gens tradicional— de la fòrmula en castellà “hasta luego”. En definitiva, voltes i més voltes per tal d’evitar com siga dir “adéu” (que conste que no estic en la línia ideològica del meu columnari company Eleuterio), però així venen rodades les coses de la llibertat d’expressió.

Ahir mateix, quan entrava a la cabina d’un ascensor em vaig topetar de nassos amb un estrany a qui no havia vist en ma vida i que em va amollar un “hasta luego” com un campanar. Vaig estar a un punt de parar-lo i dir-li:

-Perdone, però … ens coneixiem vosté i jo? Potser compartim interessos en algun assumpte o negoci i que jo no me n’haja assabentat? Quan i on hem de tornar a vore’ns? I … ¿cómo es él? ¿A qué dedica el tiempo libre?, etc.

Quant a l’expressió “venga” o la seua traducció “vinga”, no puc negar que té un cert ritme “sabrosón” intern i una interessant sonoritat afro-caribenya, però no em naix i em resulta absurd utilitzar-la per acomiadar-me d’algú.

En resum i francament, tot açò em preocupa ben poc, perquè la millor tarjeta de presentació i d’acomiadament és i serà sempre un sincer somriure. El somriure és la sal i l’oli de l’ensalà de la vida.