Històries de grills (i 3)

Escriure en ple novembre sobre grills és un poc extemporani, però tampoc m’agradaria  deixar el tema inconclús després dels dos articles precedents, no siga que acaben incorruptes o fent pudor. En tot cas, sempre serà el privilegi de vosté, anònim lector, continuar llegint, o pegar a fugir polsant una simple tecla si no li ve de gust seguir. Qui avisa és … simplement això: avisador.

Com vam indicar en anterior ocasió, els libel·lúlids per excel·lència (anomenats grills, pixavins o parotets —però no parots, vegeu l’article precedent—), els més vulgars i coneguts, són el mascle i la femella de l’espècie Crocothemis erythraea. N’hi havia uns altres pareguts, que els meus amics i jo distingiem perfectament per tindre l’abdomen cilíndric, més fi, les patetes negres, i en general el cap i el tòrax de colorins més caleidoscòpics. Els deiem “reis i reines” (com reconeixent-los un grau superior d’elegància i primor, fotos 1→4), segons que predominara el color roig (mascle) o groguenc (femella). Pertanyen al gènere Sympetrum, i com en els grills vulgars (Crocothemis) les diferències de color són expressió lògica de les diferències sexuals. Tingam en compte que estem parlant d’uns animalets dotats d’un excel·lent sentit de la vista. Dos espècies (Sympetrum fonscolombi, més freqüent, i S. sinaiticum), crien a Borriana en aigües estancades, i eren fàcils de vore per la zona costera. Molt més rar, i sempre una troballa considerada un autèntic aconteiximent, era un grill blau, el mascle de l’espècie Orthetrum coerulescens (vegeu fotos 5 i 6). Com no tots teniem la sort d’haver-ne vist mai, els amics fantassiejàvem sobre aquest rar insecte com si es  tractara de l’unicorni, del “Yeti”,  o de qualsevol altre animal mític d’onírica i dubtosa existència. Santa innocència!

Condemnats a fer la posta d’ous a les basses, rius i estanys, a una vida larvària subaquàtica, la vida alada dels primers dies d’un grill adult és d’un fort contrast per la seua condició de depredador aeri, en que desplegarà una gran activitat en hores de sol. De nit, dormen. Els primers dies s’allunyen del lloc que els ha vist nàixer, i sembla que vagen a ser una espècie de rodamons aficionats a la vida erràtica. Però en realitat tenen un sentit territorial molt acusat: apostats des d’una talaia predilecta, vigilen atentament les possibles preses (altres insectes en general), així com els intrusos que gosen envair el seu territori de caça.

Valent-se d’une patetes espinosetes projectades cap a davant, amb una vista privilegiada i rapidesa de moviments, els grills són especialistes en capturar preses al vol, devorant-les sense detenir-se o tornant al punt de partida, on s’aparen a trossejar la pobra mosca caiguda en desgràcia.

En els dibuixos podem vore algunes poses típiques dels grills. Si tu, lector, has conviscut i jugat amb ells, les recordaràs perfectament. En la figura A, el grill adopta la posició “en obelisc”. Es una actitud pròpia de moments del dia en què fa molta calor i apreta el sol, que pretén minimitzar l’exposició de la superfície del cos, en elevar verticalment l’abdomen i projectar ombra desplegant les quatre ales en X.

L’actitud de repòs amb les ales projectades cap avant (Fig B) és també inoblidable. És aleshores quan aprofitàvem per apropar-nos sigilosament per darrere, tractant de capturar-los pinzant-los amb els dits. Però el percentatge d’èxit era baix perquè l’animalet, amb aquells enormes ulls multifacètics i un coll d’extremada mobilitat, era camaleònic, veia en totes direccions i lograva fugir a temps. La seua desgràcia era que, si et quedaves quiet i no l’escarotaves, solia tornar al mateix reposador i quasi sempre et donava una altra oportunitat.

Però probablement els posars més curiosos eren els relacionats amb la reproducció (figs. C i D). Primerament mascle i femella s’emparellaven enganxant-se cap en cua i volant en tàndem (D). A continuació es produeix la còpula, no poques vegades al vol, component una postura kamasutrana i contorsionista molt original en forma de cor (C), on el cap del mascle ocupa la punta d’eixe cor imaginari, i el de la femella l’escotadura  posterior.

Una forma cruel de “jugar” —per no dir de torturar-los— era simplement decapitar-los per a fer collars enfilant els caps. O també nugar-los un llarg fil a l’extrem de l’abdomen com a un catxirulo per amollar-los després, tractant de capturar-los reiterativament del fil penjant. Però n’hi havia una modalitat encara pijor: consistia a buidar de budells l’abdomen pessigant-lo des de l’extrem posterior, introduint-hi després uns pocs centímetres d’una palla fina i llarga. Eviscerat i desproveït de la seua dignitat natural, soltàvem l’animalet grotescament transformat en una caricatura voladora, i observàvem com a dures penes remuntava el vol tot tractant d’allunyar-se i recuperar una llibertat impossible, perquè estava irremissiblement sentenciat.

En la vida dels grills o parotets, depredadors nats, és evident que els xiquets ocupàvem un estatus de superdepredadors, com diria un zoòleg. Però encara n’hi havia altres bitxos perdonavides  als que utilitzàvem de còmplices: les senyoretes (Mantis religiosa) i les aranyes del gènere Argiope, especialment A. bruennichi, l’aràcnid més gran de la nostra fauna amb l’abdomen  ratllat de groc i negre, com les vespes o els tigres.

El nom de “senyoreta” referit a les Mantis, és una evident referència inconscient al mite de la femella devoradora o castradora. Aprofitant-se del seu color críptic (verd o marró) la senyoreta s’apropa amb tàctica felina al grill i valent-se del mimetisme i d’un ràpid moviment final l’incaute grill era presa del terrible cep que formen les seues potes davanteres, éssent devorat ipso facto. L’aranya Argiope practica una altra tècnica. Construeix una teranyina en els herbassars de vora séquia o en el matollars dels voltants, i en acabant de teixir la trampa, se situa al bell mig de la tela, amb tota descaradura, dibuixant una X amb les llargues pates eixancarrades, esperant que caiga algun desgraciat. Moltes voltes érem nosaltres qui llançàvem un pobre grill viu a l’apegalosa teranyina, observant a distància prudencial el desenllaç d’un sàdic espectacle que he contemplat moltes vegades amb morbosa curiositat. Hui no podria fer-ho, i a més apartaria la vista. Les vibracions de la presa tractantde desapegar-s’hi adverteixen l’aranya, que ràpidament es llança sobre el grill al temps que li inocula el verí paralizador que impedirà destrosses en el filat de seda. Immediatament l’aranya embolica la víctima en un capoll, deixant el grill pràcticament momificat però sense deixar d’esgarrifar-se, fins que els enzims del verí van fent efecte i actuant lentament sobre els teixits de la presa. Al dia següent, quan t’apropaves per a inspeccionar l’escenari del drama, et trobaves amb que el grill ja havia desaparegut, literalment succionat per l’aranya com si fóra un tetrabrik de maracuià. Han passat molts anys, i encara no puc escriure’n sense que se’m pose la pell de gallina. Allí es va gestar probablement l’aracnofòbia que patisc d’adult!

Però haig de dir que a voltes, sense proposar-nos-ho erem l’instrument d’una espècie de justícia natural: capturàvem l’aranya dins d’un pot, i la soltàvem a la vora de la carretera del Port. Si aconseguia creuar-la sense ser esclafada per algun vehicle, li era concedit l’indult i la deixavem viure en pau. Era la justícia de la selva.

………………………………………………………..

©Fotografies: Sympetrum sinaiticum macho: commons wikimedia.org.; Sympetrum sinaiticum hembra: P. camacho, bishoverde.wordprress.com; Sympetrum fonscolombi macho: en.wikipedia.org; Sympetrum fonscolombi hembra: fotosgermanmartin.blogspot.com; Orthetrum coerulescens macho: commons.wikimedia.org; Orthetrum coerulescens hembra: Isidro M. Frutos, www.fotonatura.org. Argiope bruenichi: d’Aguilar, Dommanget & Préchac «Guía de las libélulas de Europa y Africa del Norte», p. 103, Omega.

©Dibuixos: l’autor.