Gunnera manicata
El meu amic Vicent Verdogala s’ha enfadat per haver-lo mencionat en l’anterior article “Mandarines i moniatos”. Diu que a ningú no li interessa la seua vida, i que tot això que he comptat sobre una herba gegant són invencions meues. La veritat és que no em pensava que es tufaria tant, encara que sé ben bé com de cagat té el geni. No veges com es posa quan algú —maliciosament o no— li trabuca el cognom i li diu “verdolaga” en lloc de “verdogala”: se’n puja a la quiquereta, com Juanitín quan algú li cridava “Pepito”.
Gunnera manicata
Vaja per davant que la tal planta existeix, és real, i que la fotografia en què aparec jo entre aquells gegantescs pàmpols és autèntica. Ara bé: és clar que no es tracta d’una vulgar malvera metamorfosejada en “monstre”, ni menys encara pels efectes nutritius de residus putrefactes de mandarines i moniatos. Tot això són llicències literàries per les quals no demanaré disculpes (excepte potser a l’amic VV per haver-lo tret de l’anonimat): un full en blanc, virtual o cel•lulòsic, sempre és un espai de llibertat per a la imaginació.
Vist l’interés suscitat, baixarem gustosament al plànol acadèmic per a explicar que la planta en qüestió —vista al natural encara impresiona molt més— és la Gunnera manicata Linden & André, una herba gegant tropical procedent de Serra do Mar (SE del Brazil), on viu en zones marjaloses de muntanya.
La planta es coneix a Sudamèrica per “Nalca”, i també vulgarment per “Ruibarbre gegant”. Fins i tot en anglés s’anomena “Dinosaur food”, és a dir “Menjar de dinosaures”, denominació encertada ja que pertany a un antic grup botànic que aparegué en la Terra farà uns 112-115 milions d’anys.
Gunnera manicata és, en efecte, una plusmarquista del regne vegetal, ja que, deixant a banda les fulles d’una altra herba colossal, el bananer, és la herbàcia amb fulles més grans (pecíol punxós —qui sap si per a defensar-se d’alguns dinosaures— de més de dos metres, i pàmpol que excepcionalment pot abastar fins els tres metres de diàmetre). Tampoc està de més recordar que als jardins particulars de per ací és molt cultivada una altra herba que destaca per les seues fulles gegantines: la popular “colocàsia” (Alocasia macrorrhiza), que a diferència de la Gunnera du els pàmpols sencers, no palmejats o dividits.
La Gunnera perd les fulles durant l’estació desfavorable i les renova anualment gràcies a una tija subterrània. Li agraden la humitat i els regs freqüents i viu bé als jardins, especialment si disposa d’espai suficient, i més encara si es cria a prop d’un estany. Al nostre terme patiria durant l’estiu perquè tot i que li agrada la lluminositat, a dures penes tolera l’abrasador sol mediterrani canicular; i menys encara el vent, que fàcilment esgarraria les seues fulles. Cal tindre-ho en compte per si esteu tentats a cultivar-la. Les seues flors són poc valuoses des d’un punt de vista ornamental: no tenen pètals i s’agrupen en una inflorescència en forma de panolla que podeu apreciar en la fotografia i en els dibuixos adjunts d’una espècie pròxima (Gunnera scabra), per cert, descoberta i batejada per dos botànics espanyols: Hipòlito Ruiz i José Antonio Pavón.
Gunnera scabra
Atenció: els dos punts que venen tot seguit són dades d’erudició botànica, que recomanem llegir solament als aficionats més avançats, siguen o no de tendències masoquistes:
1- Els autors que l’any 1873 van incorporar Gunnera manicata als llibres de botànica, foren dos exploradors botànics d’època victoriana, el luxemburgués Jean Jules Linden (1817-1898), horticultor i “caçador d’orquídees”que als 19 anys va viatjar a Centre i Sudamèrica, on romandria vàrios anys i aconseguiria col•lectar-ne moltes espècies noves; i el francés Édouard François André (1840-1911), de perfil semblant però botànic especialista en bromeliàcies, a més d’arquitecte paisatgista. El gènere està dedicat al bisbe de Trondheim (Noruega) Johan Ernst Gunnerus (1718-1773), botànic i naturalista autor d’una Flora Norvegica en dos volums (De cadascú adjuntem un retrat).
Jean Jules Linden Édouard François André Johan Ernst Gunnerus
2- La família Gunneraceae és antiga i monotípica: això significa que només compta amb un gènere (Gunnera), dins del qual hi ha 45-50 espècies repartides pel món. És pròxima a la família de l’espiga d’aigua dels sequiols (Myriophyllum spicatum), herba d’aspecte insignificant i per això ben diferent a la titànica Gunnera manicata de què parlem, les fulles de la qual encara les supera en mida una germana seua, la Gunnera pitteriana veneçolana (allí li diuen “paraguas de pobre”). No totes les espècies són grans: vegeu si no, una foto de G. magellanica, la nalca enana.
Gunnera magellanica
