El fal•lus amorf i titànic

Després que algú li parlara de mi, Eudald Empot, un mecànic d’ascensors nascut a  Palafrugell i resident a Borriana, em va telefonar l’altre dia per a comunicar-me un asombrós descobriment. Presa d’una palpable excitació nerviosa, qualsevol diria que se li havia aparegut un marcià pustulós amb tentacles verds. Es veu que passejant pel Clot buscant bolets, de sobte se’n va trobar un exemplar gegantesc que li va paréixer la cosa més rara del món. Va intentar identificar-lo amb una guia de camp que s’havia comprat a Carrefour, però sense aconseguir-ho.

Eudald és boletaire i un bon gourmet, però com aquell estrany membre del regne dels fongs —almenys això pensava ell— feia una insuportable pudor a carronya, ja havia decidit descartar tota possibilitat de fotre-se’l fregit en oli d’oliva amb ceba i pinyonets, que és com més li agraden el rovellons. Però una volta descartat com a comestible, no es podia resistir a deixar estar les coses sense saber què era allò.

És veritat que des del principi no em vaig prendre massa seriosament a l’Eudald, i aquell dia que ens dirigiem a l’indret boscós on havia fet la troballa, jo no parava de gastar-li bromes i parides de l’estil de “Serà alguna peça sobrant de carrossa que els fallers han tirat al riu!”, o bé “Para’t que allí ja veig l’antena del “platillo volante”! Quan menys s’ho esperava li clavava el dit entre les costelles per la reraguarda, i li mussitava sotto voce:

-Mi caasssaaaaaaaaa …!

Però en arribar al punt de destí, vaig ser jo a qui se li va trasmudar la cara i qui es va quedar estupefacte. La sorpresa em va fer retrocedir uns passos, i de no ser perquè l’Eudald em va tirar una oportuna sarpà a la mànega hauria fet cap dins del Clot! El que tenia davant ja ho havia vist abans als llibres, però mai “de cos present” —com diria u que jo sé.

Era una rara planta tropical en forma d’enorme copa de color carn, amb acanaladures que no pretenien imitar les laminetes d’un bolet sino més bé el costellam descarnat  i sangnós d’un animal mort podrint-se en la selva (veieu la Foto 1). L’engany es completava amb una pudor ben desagradable a cadaverina, en definitiva un autèntic parany que en camp obert potser hauria atret l’atenció dels voltors, però que en l’espessor de la selva —on viu aquesta espècie— la natura l’havia dissenyada perquè les mosques saballoneres i altres bestioles necròfiles desempenyen el servici d’agents pol•linitzadors.

Foto 1

-Eudald, el que has descobert no és un fong sino una planta, i precisament de la mateixa família que eixa herba nostra tan característica del Clot, la cresola (Arum italicum). Però aquesta meravella de cresolera gegant que tenim davant és natural de les selves tropicals de l’illa de Sumatra (Indonèsia). Per tant, no cap altra explicació que algú deu d’haver-la plantada ací.

-A vore si han sigut els de Titanbur per a fer-se publicitat, je, je. Però … ara dic jo que si açò és tan sensacional com assegures, encara podriem cridar als del National Geographic?

-El Periodic.com tampoc està malament! (ací crec que me’n vaig passar fent la pilota). Per tal de descartar que era un bolet, hauries d’haver-te fixat en dos coses inexistents al món dels fongs: el color verd de la part inferior de la planta, a més d’eixa espècie d’enorme estaca o obelisc que naix de la concavitat de la copa o espata. Precisament d’ahí li ve el nom científic, que pareix copiat d’un film porno: “fal•lus amorf i titànic” (en efecte, els botànics l’anomenen Amorphophallus titanum).

-Ara que ho dius, recorde haver llegit en una revista de fa quatre o cinc anys alguna cosa sobre aquest ‘Arum gegant’, al que crec que qualificaven com la flor més gran del món! És veritat això?

-Si parlem amb rigor científic no seria exacte, ja que aquesta meravella amb aspecte de flor és, tècnicament, una inflorescència. Però potser sí que seria encertat dir que és la inflorescència més gran entre les no ramificades. (Per exemple, la vara florífera d’algunes espècies de palmeres és una inflorescència ramificada que pot medir molts metres de llargària).

-Però com és que no hi veig cap fulla?

-Aquesta herba gegant naix, com la nostra modesta cresola, d’un tubercle subterrani, però desplega una única fulla de fins a 6 metres (Foto 2), que se semarà abans de la floració. La planta viu uns 30 o 40 anys, al llarg dels quals només florirà unes tres o quatre vegades. La flor s’alça uns 2’50 metres o més, pesa uns 75 kg. i dura només 3 dies! Tenim tots els ingredients perquè esdevinga la gran atracció dels Jardins Botànics on es cultiva, que viuen la seua floració com un espectacle ùnic del que sol fer-se’n ressó la premsa. La planta és, a més, de difícil cultiu (el tubercle és molt sensible als nemàtodes), i des del seu descobriment, el 1878, només es té notícia d’haver florit unes 70 vegades en captivitat, en distints jardins d’arreu del món.

Foto 2

-I com és que ha pogut florir al Clot ?

En aplegar a aquest punt hauré d’exclamar “m’heu pillat”, i confessar una impostura. Imagine que ja haurieu notat que la fotografia en què aparec jo al costat de l’Amorphophallus està retocada: m’he limitat a substituir-li la cara al seu autèntic propietari, David Attenborough, el famós naturalista britànic.

Al Clot és més que improbable que pogueu trobar-vos mai un fal•lus amorf i titànic. Com a molt, algun exhibicionista en gavardina. I el que he pretés, en realitat, és servir-me’n per a posar l’accent sobre aquest parent humil del gegant de Sumatra com és la cresola, amb més aspecte de fraret que de fal•lus titànic (Foto 3). Potser vos resulte curiós saber que les seues estratègies reproductores són també paregudes, ja que la cresola és pol•linitzada per eixos “mosquitets de comú” (Psychoda sp.) (Foto 4) tan freqüents a les nostres cases, atrets també per la imperceptible pudor a pixum que exhala la planta en flor. Però aquesta és una història que potser explicaré un altre dia.

   
                                                               Foto 3                               Foto4