Entre l’arca de Noé i les places de bous

El diari de hui contava que la policia havia detingut un individu per haver soterrat el seu gos viu, tancat dins d’una bossa de plàstic. Els lladrucs subterranis del pobre animal van alertar algú, que encara va poder salvar-lo in extremis. Qualsevol persona normal convindrà en qualificar açò d’un cas espantós de maltractament, certament il•legal i mereixedor de reprobació i d’un càstic exemplar. Ara bé: estem parlant d’una cosa tan “inhumana”? Estem davant d’un psicòpata o d’un ésser primitiu socialment inadaptat i no evolucionat? La frase “tractar algú com un gos” no ha caigut del cel.

Els que tenim certa edat hem conegut encara una Borriana amb carrers de terra sense asfaltar i sense “alcanterillat”, on els únics vehicles que circulaven eren carros i bicicletes. Per davall d’aquestos carrers discorrien algunes séquies, que en certs trams quedaven a descobert, bé per deteriorament o perquè els servicis d’obres públiques encara no se n’havien ocupat. No era rar trobar-te immundícies dins d’aquelles séquies, com ara cadàvers de gossos i gats ofegats, amb els cossos unflats per la putrefacció i mossegats de rata, imatge d’una Borriana primitiva que duc gravada entre els plecs més profunds de la retina i de la pituitària.

Algun jove lector pot creure que estem parlant d’una mortalitat accidental, però no: els animalets són llests i difícilment sucumbixen amb tanta ineptitud. Simplement, quan la gossa o la gata tenien cadells i el propietari no podia fer-se’n càrrec, els ficaven dins d’un sac que es tirava al riu o a la séquia que hi havia més a mà. Alguns estalviaven sofriments als animals pegant-los un fort colp abans de llançar-los i deixar que l’aigua rematara la faena. És de suposar que tampoc faltaria qui actuara com és degut, respectant els plaços naturals de la vida, i soterrant els animalets al terme amb la dignitat que es mereixen.

Borriana també ha pertangut a allò que s’anomena l’Espanya profunda i rural (ara mateix no sabem què som, però sabem que hem deixat de ser rurals i profunds). Les relacions entre animals i persones són ben diferents segons el medi on es produesquen. Mentre que al món rural els animals són útils per a menjar-se’ls o treballar al camp, al món urbà o industrial els animals són “de companyia”, fins i tot mascotes de luxe.

A moltes cases antigues de Borriana hi havia l’“entrà de carro” i un corral al fons on dormia i menjava l’haca, entre les potes de la qual (o bé en corrals i conilleres a part) es criaven gallines, conills, titos i qualsevol animal que poguera servir per a improvisar un bon arròs. Els xiquets creixiem entre animals domèstics i els rituals de sacrifici, les matançes, eren tan naturals com l’aire o la pluja. Els crits desesperats del porc moments abans de ser agavinetat, les convulsions de la gallina o de l’ànec desangnant-se en un plat o un llibrell després d’haver-li arrancat les plomes del coll in vivo a pessics i degollar-lo, subjectant-li les ales desplegades entre els genolls o xafant-li-les contra terra; el conill desnucat a maçades de morter o amb el puny tancat, sangnant per la boca i espellat encara en calent… Entre tanta sang, a qui podria tremolar-li el pols quan calia sacrificar un pobre gos?

Els meus germans i jo som ja generació baby-boom que ha fet la transició definitiva i irreversible de la Borriana profunda a l’actual. L’educació que vam rebre, està més a prop de Tom i Jerry , del Pato Donald o dels 101 Dàlmates. Matar el conill per a fer l’arrosset era com assasinar Bugs Bunny per a fotre-se’l: canibalisme pràcticament. Els animalets són mascotes adorables, i no volem saber la procedència de les cuixetes i el fetge de la paella. En ma casa, ma mare era una sacerdotessa que practicava amb naturalitat aquestos rituals sanguinaris i primitius, fins que els meus germans i jo vam ser prou fadrinets com per a aconseguir, a força de plors i súpliques, que foren derogats per sempre més. Encara no he pogut superar vore llançar els pobres cargols vius a les brases o dins del perol amb l’aigua bollint. Però eixe suquet …

Anys després, comentant aquestes coses amb mon pare, em va fer una revelació que em deixà estupefacte: ell mateix, éssent encara fadrí i abans de casar-se, havia tingut que sacrificar algun que altre gatet … estavellant-lo contra la paret! Per uns instants vaig viure el presentiment que m’havia engendrat Jack el desbudellador, i allò no m’agradava gens ni miqueta. Com podia ser veritat aquella salvajada? Enfonsat en negres premonicions, vaig pensar que a partir d’aquell moment les coses entre mon pare i jo ja no serien mai més com abans. Però es veu que el pobre home em notà la commoció i la perplexitat en la cara, i aleshores em va amollar açò:

-Però fill meu, jo els matava amorosament, amb molt de carinyo.

I és féu la llum: aquell colp humorístic va pesar més que els mèu-mèu dels pobres gatets o que qualsevol reprotxe, i vaig esclafir a riure. Mon pare em feia riure sempre que volia amb les seues parides, m’era impossible enfadar-me amb ell durant més de dos minuts seguits. Però la veritat és que allò, encara hui em fa pensar: com pot ser que aquella persona bondadosa i sensible, enamorada dels animals i de la natura en general, incapaç de matar una mosca, tinguera, no obstant, aquell passat … d’exterminador de gats?. He aplegat a la conclusió que l’única explicació possible és que la moral és una cosa relativa que va canviant amb els costums, amb l’evolució de la societat i, cal no oblidar-ho, segons convé als interesos de cadascú.

Volguera concloure amb una aclaració. Aquest article no és un manifest antitaurí dissimulat, ni tampoc el contrari. Però sí que he pretés introduir matisacions dins d’allò que s’anomena, en general, maltractament d’animals. En l’anomenada festa nacional és indiscutible que existeixen tots els elements negatius que expliquen els seus detractors, però també els positius que argumenten els defensors. Tots tenen una part de raó. Alguns veuen la tauromàquia com una mena de dança entre l’home i la bèstia, on el torero seria “un señor vestido de maricón dando unos mantazos” con va dir Manuel Vicent. Però cap també una interpretació oposada, segons la qual aquesta dança representaria un ritual quasi sagrat, que ens apropa al concepte de la mort i al sentit de l’existència. La gran diferència amb altres “maltractaments” és que qui es fica davant d’un animal tan magnífic i terrible està arriscant la vida, fent alguna cosa que, art o no art, li importa més que els diners. I això té grandesa. Amb tot, respecte molt més els bous a la plaça que als carrers, per més que mai no he pogut gaudir d’un espectacle que se’m fa insuportablement violent.