El Campanar amb majúscula

Organitzat pel Grup d’Estudis Històrics Fallers, ahir diumenge es va cel·lebrar al CMC La Mercé una “meeting” sobre el campanar de Borriana (atenció: he dit “sobre” i no “dalt de”). Hi vaig ser invitat a participar en qualitat de moderador d’una tertúlia, a la qual va acudir mitja Borriana. Com es veu que el Puntocom estava a l’altra mitja, aprofitaré aquesta via oberta que és Parotets per a escriure algunes impressions i reflexions que m’ha merescut l’esmentada vetlada cultural, que en cap moment pretenen configurar un reportatge a l’ús.

1- Queda demostrat per la reacció de la gent que el tema Campanar (amb majúscula, em resistisc a dir-li Templat) té un gran poder de convocatòria: la nostra torre de campanes és part consubstancial de l’ADN de l´Homo borrianensis, capaç de remoure’ns els sentiments més profunds. Aquells borrianencs que van protagonitzar la gesta èpica i silenciosa de la seua reconstrucció postbèl·lica, mereixen, amb nom i cognoms, un monument col·lectiu en alguna plaça rellevant del poble, si més no.

2- Anit vaig viure en carn pròpia com deuen de sentir-se les anxoves que regala —o regalava— Revilla. Tota una experiència físico-química i de mecànica de fluids, si voleu dir. N’erem cinc i mig (quatre en realitat, però la humanitat de Pepe Gil és múltiple de 2,5) en una nanorectangular taula rodona, dita així més que res perquè excepte Vicent Perarnau, que és jovenet, els demés carreguem de molles. (El ‘probe’ Vicent va haver d’estar amb mig cos expulsat fora de taula, i això que ningú no podiem desapegar els braços del tòrax). La cabina dels germans Marx era el Mare Imbrium de la lluna comparada amb allò, que em va fer sentir com una titella naufragada en l’ull d’un immens i oceànic escenari.

3- És evident que la societat civil borrianenca està ben viva, i que tot i que perviu una veterana Agrupació Borrianenca de Cultura, sorgeixen ací i allà moltes iniciatives noves d’associacionisme cultural. Un acte com ara el d’ahir, demostra com fins i tot el també veterà món de les falles no només significa festa, ja que assumeix iniciatives culturals ben lloables. Vegeu per exemple com treballa el GEHF; això sí, gràcies al seu infatigable motoret, l’entusiasta, incessant, obstinat, inextinguible, matraca, imprescindible, impagable i alhora modest Rafael Arribas, “el fill de Teresita” com li deia mon pare.

4- També vaig aprendre anit alguna cosa. Se n’havien adonat vostés que els de Borriana ens sentim molt més identificats amb el nostre campanar que amb la senyera? Per què serà? Indubtablement això passa també amb molts altres pobles, i crec saber-ne la resposta. Una població és un conjunt de persones, però també és l’espai físic que eixa comunitat habita. I d’eixe espai urbà de formiguetes humanes, allò més visible per monumental, perquè està més a prop del cel i li parla de tu a les estrelles, és el campanar. Un monolit que t’obliga a alçar el cap quan el toques. Com aquell tan misteriós de l’Odissea 2001 de Kubrik. És el “big brother” material de tot un poble, interlocutor entre les humanes formiguetes i la divinitat, i que al mateix temps ens vigila com un àngel de la guarda, però ens parla amb música de campanes.

De fet, ni les grans metròpolis poden prescindir-ne i han de reinventar-los continuament, segons van fent-se més i més populoses: la torre Eiffel de París, l’edifici AGBAR de Barcelona, etc, són els campanars sense campanes de les grans urbes. No és casualitat que l’enemic de la civilització occidental apuntara a les torres bessones de Nova York.

El poble com a entitat urbana té una dimensió material inqüestionable, però en canvi, sentir-se membre d’eixa comunitat és una elecció personal, a més d’un sentiment. A eixa realitat material li va bé ser simbolitzada per la “fisicitat” d’una torre totèmica i real, palpable (tot i que no exclou una significació que ultrapasse la pura estètica arquitectònica). La nació és, en canvi, un concepte metaurbà i metafísic, una entitat abstracta i per això s’identifica millor amb els colors d’una senyera o amb el text de declaració d’independència d’un pergamí.