Calcomanies

A) CALCO …

Maria Victòria, la filla del recordat Pepe Aymerich, em va dir fa anys que tenia cara de “guapo antic”. Esta ocurrència, la veritat, m’ha intrigat tota la vida, ja que mai he estat segur de si vaig ser objecte d’una declaració amorosa —en qualsevol cas desaprofitada— o pel contrari, d’una d’eixes típiques i cruels ironies femenines amb efecte retardat.

M’incline per la segona hipòtesi i pense, a més, que Maria Victòria tenia raó, perquè els models masculins de la meua joventud eren gent com ara Mick Jagger, Steve McQueen, o Mike Kennedy —el cantant “soft rock” de Los Bravos—, als quals no em podia paréixer ni disfressant-me.

És per això que en aquells anys d’adolescència molts espanyolets ens avergonyiem un poc dels trets propis de la raça (cabells bruns i ondulats, pell moreneta, llavis carnosos, etc.) i somiàvem ser alts, amb pèl ros i ulls blaus, única forma —això créiem— de poder tindre alguna opció entre el ramat femení, que sospirava, enlluernat, pels vents que bufaven de l’Atlàntic. Molts d’estos complexes s’esfumarien durant els anys universitaris en què s’implantà la revolucionària “moda Fidel”, i així la rebel•lia ens va fer créixer la barba i els cabells, i ens permeté recuperar l’autoestima.

Crec que en passar els anys i amb la maduresa, la meua cara ha involucionat com la dels orangutans mascles, que acaben desenrrotllant uns hemidiscos adiposos al costat de cada galta, de manera que ara sí que em veig definitivament “mono”.

Darrerament em trobe amb freqüència pel carrer amb gent que em somriu d’una forma misteriosa … Però ja no em faig il•lusions: sé que no és per haver passat de “guapo-antic” a “guapo-modern”. És que els cabells grisos, la cara més rodona amb les galtes més plenes, el bigot i la genètica, fan que molta gent exclame: Roberto, cada volta et pareixes més a ton pare!  I així, invariablement, l’inopinat interlocutor (quasi sempre un exalumne/a de mon pare), aprofita tot seguit per a expresar-me l’enyorança per Don Roberto. Açò em passa sovint, i és una gratificant sensació d’orfandat compartida amb molta gent —avantatges de viure en un poble—, que et reconforta.

B) … MANIES

I ara canviem de terç si vos sembla bé, però sense deixar el meu progenitor. Aquell home tenia, poc o molt, un esperit visionari i enamorat del seu poble. El seu cap era fèrtil en idees, fresques per a la seua època, i ara mateix em venen al cap tres d’aquelles, diguem-ne, manies culturals seues. La primera, recorde, era que reclamava la creació d’un quadre escènic estable, com puga ser-ho hui en el plànol musical la Coral Borrianenca. D’alguna forma el concurs de sainets en valencià que amb gran acceptació popular s’està fiançant al món de les nostres falles, és una forma de materialitat “light” d’aquell somni.

D’altra banda, DonRo no es perdia cap any les falles de València, i recorde que en una ocasió, fa molts anys, va vindre de la capital del Túria il•luminat interiorment, com Charlton Heston quan baixava del Sinaí amb les Taules de la Llei encara calentetes. Havia pogut escoltar un grup de dolçainers pel carrer, i esta experiència sensorial me’l va trastornar. Des d’aleshores clamava amb maxacona insistència (malgrat que en el desert) per poder tindre ací una colla de dolçainers. Cal recordar que els dolçainers van desaparéixer de molts pobles valencians on n’hi havia tradició, tendència que afortunadament s’ha invertit. Hui, la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Borriana és una magnífica realitat pletòrica de futur, i vull aprofitar l’ocasió per agrair-li a l’amic Ramon Segarra el detall amistós que ha tingut envers mon pare, en recordar-lo afectuosament —i anònima— a la revista Artres (núm. 6 de gener de 2008, pàg. 30) que es publica al nostre Centre Municipal d’Estudis Rafel Martí de Viciana.

L’altra “mania”, a la que va dedicar vàrios articles en el desaparegut Castellón Diario és, potser, l’única que ha caigut en sac foradat. Mon pare pretenia rescatar del simple folclorisme el poemari del Bessó, i que entrara obligatòriament i amb tots els honors als col•legis de Borriana, però no com un element més que estudiar per als examens. Antigament en l’etapa escolar soliem aprendre a recitar poesies de memorieta, sempre de reconeguts autors de la literatura espanyola. Qui no recorda aquells “Con cien cañones por banda…”, “Margarita, está linda la mar …” o “Volverán las oscuras golondrinas …”, etc.? DonRo pretenia quelcom profundament “burrianero”: que els xiquets del nostre poble aprengueren de memòria algunes poesies del Bessó, i més encara: fer de la valoració i comprensió de la seua obra tota una assignatura! No deixa de ser una idea meravellosa, potser fins i tot imprescindible en estos temps de globalització.

Mon pare sentia devoció per Batistet el Bessó, i no poques vegades en reunions familiars ens demanava que l’escoltarem llegir algun dels seus poemes, lectura que en alguns passatges se li entravessava per l’emoció. En la meua opinió, la  poesia del Bessó, pairalista i indissolublement lligada al nostre poble, no és plat per a jòvens. Té un fons encalmat i enyoradís que lliga millor amb el lector madur. Però, ai, allò que no ix per la tele i que ni els pares ni els professors mencionem, simplement no existirà per a les noves generacions. Greu responsabilitat.