Borriana fotogènica

En la infància el món comença i acaba en el teu poble, les fronteres del paradís terrenal són els seus carrers, les séquies i sequiols on hem jugat de xiquets. Com diria Max Aub, tambés és important perquè és allí on hem estudiat el batxillerat. I tenia raó, ja que són eixos anys crítics en què els jovenets necessiten construir-se el propis mites, comparar-se amb els altres per a saber que son, però sobretot què son.

En fer-te adult vas racionalitzant les coses, veus que n’hi ha altres pobles i ciutats, de millors i de pijors, com més i més viatgem les comparacions van configurant una imatge més vertadera i sensata dels nostres origens, fins i tot de qui som. Promte descobrim que l’equiparació de Borriana amb Paris i Londres és simplement una simpàtica metáfora sobre un passat comercial gloriós que exhibim amb legítim orgull.

Borriana no existia als llibres escolars de la meua ni d’anteriors generacions, ja que “l’atenció al medi i a la diversitat” no figurava als programes educatius anterior als 90. Jo diria que fins fa poc, els borrianencs en general ni pensàvem en Borriana com a “bonica”, ja que no és una capital amb grans monuments, edificis ni esdeveniments, ni pel contrari tampoc té el pintoresquisme de molts pobles muntanyencs. Potser sí que erem conscients d’haver sigut una potència tarongera i de tindre una història antiga i capdavantera en l’àmbit provincial. Però d’ahí a saber apreciar en la mesura justa, sense complexes ni jactàncies, els valors en termes de bellesa/lletjor de nostra pròpia imatge com a poble n’hi ha un troç, i això no t’ho ensenya ningú. Et podies passar la vida creien-te sincerament allò de Burriana, Paris i Londres, i després no saber què ensenyar-li d’ací al foraster que ens visitava. Jo no em puc queixar, perquè en eixa assignatura he tingut el millor professor particular: mon pare i “el seu” Buris-ana.

D’altra banda, desapareguts els carros, les haques i alguns dels edificis més tradicionals i/o interessants del poble, reconeixent encerts indiscutibles com el de la Plaça Major que comentàven en l’anterior article, quasi totes les construccions modernes que es van alçar a partir de la dècada dels 60 es diluïen en un magma de mediocritat urbanística. En general, l’estil d’estos anys ha sigut precisament la falta d’estil. Amb eixa perspectiva, què podiem ensenyar-li a un foraster, si ni nosaltres erem conscients de si teniem algun racó presentable i fotogènic que li meresquera polsar el clic de la càmera de fotos?

Un canvi de mentalitat es va produir quan les circumstàncies ens van despertar del somni de les pomes d’or, i vam comprendre que el futur passava per no perdre l’últim tren de la indústria turística. I açò, clar, ja no seria com vendre mandarines en els mercats de Londres o Hamburg. Ara es tractava de posar en venda la pròpia imatge en el mercat del turisme. És com quan estàs despreocupadament en ta casa un diumenge, en calçotets i despentinat, feliç enmig d’un comfortable desordre, quan sobtadament sona el telèfon i toca mudar-se perquè s’anúncia una inesperada visita. No te’n vas primer que res a buscar l’espill per a autoavaluar la lamentable imatge que presentes, i així tractar de millorar-la?

I quina imatge els podem oferir als potencials turistes que vinguen a visitar-nos? És clar que el principal atractiu amb possibilitats és la mar (sol, platja i port). I del casc urbà, desapareguda la muralla poca cosa interessant queda, llevat dels eterns protagonistes de les postals: el campanar, la plaça major, amb els cedres del jardí i el monument a Xixarro. Ah! I les falles. N’hi haurà prou amb això?

El període democràtic han sigut anys de recerca i reconstrucció d’una imatge pròpia que ens permetera omplir dignament catàlegs i guies turístiques, llançar eslògans (“Burriana bonica”, “Burriana la teua mar”), i acudir a fires promocionals. I és en eixa perseverança que hem traçat una ruta cultureta-urbana, que inclou la posta en valor dels nostres edificis modernistes i de l’absis gòtic d’El Salvador, el malmés i rehabilitat exconvent de La Mercé com a casa de cultura multifuncional, el Museu Arqueològic, el Museu de la Taronja, les jornades de portes obertes al Campanar, etc. També es van recuperar i potenciar festes com ara el Bou per al Vila, les Creus de Maig, etc.

Quant al turisme convencional de para-sol i poalet, ens hem acostumat a col•leccionar banderes blaves d’excel•lència platjera, però sense saber molt bé què fer definitivament amb l’Arenal ni com evolucionaran eixos megaprojectes (S. Gregori, Arenal Sound, etc.) per tots coneguts.

Ens queda com a important assignatura pendent i amb un gran futur, encertar a compaginar l’ús agrícola tradicional del terme (molts camps ofereixen hui una imatge penosa) amb saber traure-li profit turístic, cosa no només “sostenible” sino possible, ja que inclús els del terreny somniem amb alguna alcrieta amb figuera per als pic-nics del cap de setmana, per tractar de retrobar aquell enyorat modus vivendi antic. I encara que de la seua conservació no podem estar gens orgullosos, en general hem pres consciència de posseir un important patrimoni rural (molins, torres, alcries, séquies, ermites). I gràcies als miracles de la Paraula del Gran Poder, o siga “ecologia”, hem domesticat el Clot, hem descobert que les bicicletes són per a l’estiu, ha sorgit l’exitosa “Volta a peu a les Ermites”, etc.

Mon pare era un enamorat del seu poble, i durant molts anys el que feia mitjançant Buris-ana no és més que reinventar-se’l sense parar. Borriana era el vertader protagonista del butlletí. Moltes de les coses que hui tenim, abans de ser realitat han sigut un esborrany, una idea seua o d’alguns col•laboradors impressa en les pàgines d’aquella revista a mode de proposta de futur.

Aficionat a la fotografia, tenia un olfacte especial per a descobrir i impulsar racons especialment fotogènics del poble. Sentia entusiasme per les vistes de la Plana des de dalt del Campanar (per a ell era com el cim del Sinaí), i des de les pàgines del Buris es queixava de les restriccions a l’accesibilitat que n’hi havia, tant per a la gent poble com per als forasters. En este punt crec que no hem avançat molt. Reivindicar estes coses en aquells temps era novedós, algú tenia que haver destapat l’olla.

Estic recordant també una altre lloc que a ell li agradava, amb independència de l’estació de l’any. Quan rebia algun foraster que no conexia el poble i li tocava fer de cicerone (és a dir d’”explicaor”), se l’enduia a les escolleres del port (preferia la de llevant, més salvatge, la que li planta cara a la mar) per patejar-se-les de cap a “rabo”. L’altura del mur i l’endinsament en la mar (a prop dels faros), ens regala una extensa i interessant perspectiva de Borriana des de mar endins, una magnífica visió panoràmica del nostre litoral en sentit nord i sud que enamora a primeres de canvi, i que no sé per què, sempre desperta les ganes d’orinar dels passetjants de sexe masculí.

Jo ho vaig aprendre del pare, i és visita obligada per als meus amics que no hagen estat mai ací. Els entusiasma i no paren de tirar fotos. L’última ocasió fou el passat 25 de juny. Si la mar està valenta i colpeja amb força els blocs, el primer que es trenca és el fals tòpic de la mansesa de la mar mediterrània. Un dels meus amics de l’altre dia no va poder resistir el vertigen: sense barana i amb l’estret mur de conglomerat desmorrellat, allò era per a intrèpids i valents.

Despús ahir em vaig acostar allí a fer fotos per a l’article i em vaig trobar l’accés impedit. Sembla que es va vedar per culpa de l’Arenal Sound. Espere que acondicionen eixe mur perquè puga rebre visitants “normals”, que no hagen d’acreditar ser del club d’imitadors d’Indiana Jones per poder eixir vius de l’experiència. Però també crec que seria important integrar este punt com a visita recomanada en les guies turístiques comarcals. No s’ho perden, forasters!

Foto: © postal Comas Aldea. Platja de l’Arenal, anys 60, des de l’escollera de llevant.