elperiodic.com
SELECCIONA IDIOMA
Valencià
Por Roberto Roselló
Parotets i Xuplamel·los - RSS

Bitxos (2): El destapaparades

    Des de molt abans que es generalitzara als nostres camps la irrigació per degoteig, hem regat els horts de tarongers a manta, obrint el portell de la séquia i deixant que s’inundara el camp. I si es tractava d’un bancalet d’hortalisses, maniobrant amb la lligona i fent xicotetes preses o assuts de terra per a desviar el curs de l’aigua i deixar-la córrer entre els cavallons. Com qui no vol la cosa estem descrivint un dels hàbitats predilectes del protagonista de l’article de hui, una espècie de grill minador que, com les llambruixes i els talpons, busca la terra tova i humida dels jardins, gespes i regadius per a excavar galeries subterrànies: és el destapaparades (*).

    Hores després del reg, quan l’aigua ha baixat de nivell, no era (es?) rar trobar-te alguns d’aquestos bitxos ofegats a les séquies de la vora de l’hort, o algun supervivent tractant de recuperar forces o de reconstruir ràpida i treballosament els túnels anegats pel sobtat tsunami, aprofitant la saó de la terra. Supose que és per això pel que els vindrà el curiós nom de destapaparades. En realitat són uns insectes cosmopolites considerats com una plaga agrícola arreu del món, amb una mala fama no del tot justificada ja que són omnívors i no només roseguen les arrels de les plantes. De fet, potser s’haja subestimat el paper benefactor que desempenyen en el control d’altra fauna subterrània (també devoren cucs, insectes, etc.) enemiga de l’agricultura.


    El destapaparades (ací pronunciem “destapaparaes”) és un bitxo relativament gran i robust però no feixuc sino de moviments ràpids, del color terrós d’un cigar pur. El seu aspecte resulta intimidatori, desconcertant, i fa que la primera volta que te’n trobes un t’ho penses dos voltes abans de agarrar-lo amb la mà. De xiquets es deia que mossegava, però no ho he pogut comprovar mai. Més bé crec que és inofensiu com un vulgar grill (un “ric-ric”) (**), encara que d’aspecte desficaciat, com si fóra el resultat d’un experiment de la natura mal resolt. Eixa impressió encara l’accentua més la presència d’un primer parell d’ales poc desenvolupades, especialment en fase larvària. En assolir l’etapa adulta, el mascle podrà fins i tot volar, com un grill de serres.

    Probablement en un concurs de bitxos repulsius s’enduria algun dels primers premis. Però ja sabem que la naturalesa no funciona tractant d’aconseguir cap subtil ni entelèquica “bellesa”, sino que simplement procura crear organismes eficients i ben adaptats, en aquest cas a la vida hipogea. I el destapaparades ho és, una autèntica maquineta tuneladora vivent que roman bona part de la seua vida amagat a les galeries subterrànies que ell mateix construeix per a alimentar-se, protegir-se i procrear. Per si fóra poc, és d’hàbits nocturns. En eixe món de foscor, la bona vista no és imprescindible, raó per la qual té dos ullets rudimentaris i es pot dir que és pràcticament cec. Però a canvi, aquest infatigable enginyer de mines, té bones antenes olfactives i dos llargs cercs abdominals, a més d’apèndix bucals ben desenvolupats i una capa de fina pelussa sensorial que recobrix tot el seu cos, que li aporten valuosa i detallada informació d’eixe regne de tenebror on transcorre la major part de sa vida.


     

    El disbaratat bitxo té un abdomen robust, una espècie d’escut aplanat darrere del cap, i sis pates com tots els insectes, de les quals criden l’atenció el primer parell, a mode de pales amb urpes, evidentment no disenyades per a caminar sinò per a excavar. El seu nom de grill-talpó (Gryllotalpa en llatí) està més que justificat, per inevitable comparació amb els micromamífers de sang calenta i d’hàbits subterrànis amb qui pot comparar-se.

    Durant l’estació freda el destapaparades hiverna davall de terra, fins la primavera. Quan aplega la calor a partir de maig, el mascle entra en zel i es fica a prop del forat d’eixida del seu cau i fregant les ales emet un so, que més que a un “riiic-riiicc” s’apropa a un sostingut “trrrrrrrrrrrrr”, paregut al de les xixarres però molt més dèbil. És com si no vullguera indicar la seua posició, no fóra que enlloc d’atraure amoroses femelles acabara per servir-li de sopar a alguna rata o a algun mussol famolenc. A l’inrevés que el cuc de llum, ací els dos sexes són ben poc diferents en aspecte. La femella pon els ous en un niu subterrani situat a uns dos pams de profunditat. A diferència d’altres insectes les primeres setmanes mostrarà un comportament maternal en preocupar-se de cuidar de les larves, que encara tardaran dos anys en assolir la maduresa reproductora.

    Pel que he pogut averiguar, el destapaparades no ha patit com altres insectes, l’efecte exterminador de la contaminació ni dels plaguicides emprats en agricultura. Potser perquè sap viure amagat i a aprés a cavar més fondo quan es tracta de protegir-se dels seus enemics. Però malgrat tot i que no pocs lectors no dubtarien a atribuir-li el qualificatiu de bitxo desagradable, i per més que l’agricultor o el propietari d’un jardí de gespa li hagen declarat la guerra, hem volgut guardar-li un merescut i imprescindible lloc en esta modesta arca de paper, perquè ni la natura ni els nostres records estarien complets sense ell.

    ___________________________________

    © Fotos: foto-natura-huesca.

     

    (*) És una denominació compartida amb altres pobles dels voltants, com ara Vila-Real. En el nostre àmbit lingüístic rep altres noms, com ara  tallacebes, talla-arròs, cadell, barrina, cuc llaurador, grill llaurador, etc. En castellà es diu “alacrán cebollero”, etc.

    (**) Recordem que al nostre poble també anomenem “grills” a certes classes de libèl·lules.

     

     

    Elperiodic.com ofrece este espacio para que los columnistas puedan ejercer eficazmente su derecho a la libertad de expresión. En él se publicarán artículos, opiniones o críticas de los cuales son responsables los propios autores en tanto dirigen su propia línea editorial. Desde Elperiodic.com no podemos garantizar la veracidad de la información proporcionada por los autores y no nos hacemos responsables de las posibles consecuencias derivadas de su publicación, siendo exclusivamente responsabilidad de los propios columnistas.
    comentarios 8 comentarios
    RR
    RR
    13/02/2012 05:02
    Una paradoxa

    En relació a tot açò, trobe que n’hi ha una interessant paradoxa. Antigament viviem més en contacte amb la naturalesa, i ens eren familiars i coneguts molts bitxos i plantes del entorn a la majoria de la gent, dels quals sabiem el nom, ús, i fins i tot ens servien d’involuntaris companys de jocs. Però saber més d’ells no era empresa fàcil, calia anar a alguna biblioteca i buscar en els escassos llibres de zoologia i botànica que hi havia, on no sempre trobaves la informació que buscaves. Actualment és al revés: vivim amb més comoditats, a l’internet n’hi ha molta informació de tot (en excés diria jo) i molt accesible per a tots, però en canvi, la natura està més degradada que fa 40 anys. Molts bitxos i plantes han desaparegut o quasi. I per si fóra poc (li done la raó a Vigorhumus), el coneiximent i el interés per aquestos temes ha decaigut. Hui sabem cada volta més d’una natura que va a menys. És una agredolça paradoxa del països desenvolupats. Com diuen per ahi, "hay que joderse"

    Subir