Betlems <i>Tutti-Fruti</i>
A part dels àlbums de cromos i dels tebeos, els meus joguets predilectes foren la caixa de Juegos Reunidos Geyper, el trenet elèctric de Payá i, molt especialment un zoològic de figures de goma que comprava peça a peça en la Paraeta de Pasqualeta (el Disneyworld particular dels xiquets de la Borriana d’aquells anys).
Gràcies a la prudència de ma mare i perquè són fàcils de guardar, encara conserve algunes figuretes d’aquella col•lecció d’animals de goma que, víctimes de l’inexorable pas dels anys, es troben quasi tots mutilats. El meu, és hui un animalari de jubilates i baldats: cèrvols i girafes coixos, un tigre mellat sense cua ni ullals assasins que faria riure un gat poruc, etc. Amb tot, encara mantenen intacte el més preciat: el perfum original, capaç d’actuar sobre el meu cervell com una droga psicotròpica i proustiana que em permet somniar despert i regresar quan em plau al país de Peter Pan.
No és d’estranyar, per tant, que senta una gran simpatia pels betlems, ja que un dels elements protagonistes en són els animalets, principalment domèstics. Cosa ben lògica tenint en compte que l’inventor d’aquesta tradició —que em perdonen els pessebristes si erre— fou san Francesc d’Asís (il poverello), patró dels manescals. Tot gira al voltant del Jesuset, de Sant Josep i Maria, però en eixa escenografia tradicional són imprescindibles l’ase i el bou, autèntics propietaris del pessebre (del qual els sagrats personatges n’eren okupes), generadors de la calefacció biològica que va dotar aquell improvisat paritori d’una comfortabilitat indispensable perquè fóra possible el part que canviaria el món.
La tradició pessebrista té hui molta puixança, i en moltes cases conviu en harmonia el betlem amb l’arbre de Nadal. En són cada volta més els aficionats que fins i tot es fabriquen artesanalment les pròpies peces del naixement. A la nostra Bo-Burriana fins i tot se n’ha institucionalitzat un concurs. En ma casa, la meua dona no sol faltar a la tradicional litúrgia domèstica de parar el betlem familiar aprofitant el pont de Sant Nicolau i la Immaculada.
Quan visites qualsevol beltem popular —els que hi ha a qualsevol casa—, són fàcils d’apreciar dos tipus de categories d’indissimulades inexactituds: els anacronismes i les desproporcions i/o mancança de perspectiva en la mise-en-scène.
Les desproporcions sempre les he considerades amb indulgència, perquè venen obligades per la falta d’espai. Fins i tot poden ser llicències diguem-ne ‘artístiques’, simpàtiques si més no, com ara en una caricatura. Que tot un palau del governador Poncio Pilatos —vindria a ser ara com el Palau de la Generalitat— no siga més gran que una garita de caserna de la guardia civil, no deixa de tindre pelendengues. O un altre exemple: eixos cargols i granotes més grans que els conills i les gallines, no són entendridors?
Amb els anacronismes dels betlems populars, en canvi, sempre m’he esmolat les urpes i em pose en un plànol més puçós. Tot i que ara he canviat radicalment d’opinió, i ja no només no els rebuje sino que fins i tot me’ls estime més que la pròpia verosimilitud (el gran objectiu dels bons pessebristes). Pel que a mi repecta, més que la gràcia de les miniatures mòbils practicant l’ofici de ferrer o de panader, del soroll d’un riuet amb aigua d’aixeta fent girar un molí, o el mul i la sénia, etc., sóc un admirador i atent col•lecionista d’errades anacròniques i/o històriques. Com més inexactituds trobe, més m’interessa un betlem.
Posats en el tema i sense pretensió de fer-ne un catàleg complet, podriem citar alguns anacronismes ben freqüents en l’eclèctica escenografia dels nostres naixements, especialment en el terreny de la meua especialitat. Per exemple, a la Palestina coetània de Jesús (a les muntanyes de Judea on està la ciutat de Betlem, a l’actual Cisjordània), difícilment podia haver plantes americanes com ara les figues paleres (‘nopales’) o les piteres (‘magueyes’), senzillament perquè encara faltàven15 segles perquè es descobrira Amèrica: ni els frares franciscans havien iniciat encara l’evangelització d’aquelles terres. Del regne animal, un tant podriem dir dels titos (‘guajolotes’, ‘pavos’) que els espanyols també van descobrir allí.
Això mateix tenim amb Austràlia, continent que fins els segles XVI-XVII no existia per als europeus. Per tant, el bellíssim cigne dels contes de fades, animal oriund i emblemàtic del país que va vore nàixer Nicole Kidmann i Cocodrilo Dundee, és impossible que surcara la seua elegant figura pels rius i estanys de la Palestina bíblica, com freqüentment representem als betlems de casa. El desgavell aplega a quotes delirants quan et foten un koala amb la seua cria a dalt d’una palmera datilera!
Més exemples: tinc una fonteta-abeurador d’aigua dolça, feta de vidre i suro, amb un sediment de petxinetes … marines! I un altre: què em dieu dels ramats de porcs domèstics, tan típics dels betlems, però considerats animals indignes pels jueus i els musulmans? Que el Nostre Senyor ens conserve la innocència!
En vista de tant de disbarat, he decidit que jo també vull fer dos aportacions al anacronisme pessebrista, però posant el rellotge cap arrere, incorporant al betlem familiar les últimes adquisicions del meu safari-park de goma. Primera (foto 1): He situat davant del Portal de Betlem una criatura que farà uns 93 milions d’anys vivia prop d’allí, el Spinosaurus aegyptiacus. Que no li tinguen por els membres de la Sagrada Família perquè segurament està olfactejant la pescaderia —sembla que només menjava peixos. El caganer, però, sí que haurà de tindre motius per a buidar violentament l’intestí, perquè vaig a presentar-li un famolenc Velociraptor de perversa mirada, capaç de fotre-se’l sencer d’un mos (foto 2). Espere que ningú se “chive” a Spielberg, no siga que em toque pagar-li el copyright.
foto1 foto2
