Els arremullats (Splashers)
Haviem aparcat el cotxe, i la meua dona i jo ens dirigiem als « xiringuitos » travessant a peu una mar de tendes de campanya. L´Arenal, infestat de colles i parelles de jóvens forasters lleganyosos, amb pinta d´experimentats fornicadors i de d´haver-se fumat fins la gespa de l´Arenal, però sobretot de dormir poc, exhalava eixa dolça olor d´orins humans barrejada d´herba trepijada.
Aquella multitud no havia vingut a Borriana a escoltar el Papa. Són “splashers”, una nova moda d´eixes que passen de moda, un ressò llunyà del hippisme dels seixanta. Però amb diferències: aquells eren flacs, duien els cabells llargs, consumien haschís i LSD, eren pacifistes i escoltaven Bob Dylan. Els “splashers” també representen una subcultura filla de la societat de l´opulència, però tenen cossos musculats, van rapats o amb rastes com Bob Marley i tatuats, li peguen fort a la droga de disseny i a la coca -no de verdura precissament-, i s´inspiren amb música electrònica sense lletra, tot i que políticament voten radicalitat. També se´ls identifica per usar de l´arremullat en substitució de la dutxa, i perquè solen anar acompanyats d´un gos puçós i famolenc (no ha de ser de pura raça, això seria “pijo”) amb ulls garxos de fumador passiu, i les costelles més marcades que el gos llebrer del Cavaller de la Trista Figura.
D´haver anat amb calçotets, amb els meus 100 kilos de panxa i mamelles a l´aire i els cabells tenyits de verd, hauria passat desapercebut. Però més que la meua indumentària carrossona, ens degué delatar l´olor a roba neta, dutxa recent i colònia, perquè de sobte, vaig vore que u d´aquells jóvens es dirigia tot decidit a nosaltres. Instintivament em vaig dur la mà a la cartera, però l´amable somriure d´aquell xicot em va tranquilitzar:
-Muy buenas. ¿Tienen hora?
-Pueeesss, no. No llevo reloj (li vaig contestar displicentment, després de mirar-me la monyica).
-Anda! Mira tú qué bien! Así, así se hasse! Muy bien, eh, muy bien! (el tio em pegà una palmadeta al llom, i em parlava com ho faria un mentider piadós a un condemnat subnormal en la vespra de pujar al patíbul)
Tot seguit, la meua dona es va traure amb naturalitat el mòbil, i va satisfer la curiositat de l´okupa arenalici.
-Fíjate qué bien! (es veu que es va sorprendre que coneguerem la telefonia mòbil). Pues nada … Muchas gracias y que sigan tan… jóvenes!
Després de donar-nos l´aprovat en “preparació per a la vida moderna” se´n va anar, deixant un rastre d´efluvis epidèrmics axil.lars que segur que tornarien boig al seu gos. Menys mal que en despedir-se no em va amollar “Que tenga buen día,buen hombre”, perque li haguera pegat una mantinà.
Fa temps que la vida m´ha ensenyat ressignació quan els jovens et veuen com a un vell. És injust, encara que ho he mig acceptat. Però és que este majadero em va fer sentir com un INDÍGENA de Papúa Nova Guinea abans del primer contacte amb occidentals! Ens tractà com quan arribes a un poblet perdut de muntanya, i et dirigeixes al primer jubilata gargallòs i pre-momificat de la plaça major, per a preguntar-li si al poble n´hi ha farmàcia.
Es queixava un amic perquè la moguda de l´electrosplash l´havia fet sentir estrany en el seu poble. A mi m´ha passat tot el contrari: m´han fet sentir com una peça de museu local. Tot i que alguns estan fent l´agost, a la Sra. Montagut haurem d´agrair-li que ens haja vacunat de manera permanent contra aquesta classe de visitants.
