Els arbres que no deixen vore el bosc

Els professors patim d’una deformació professional que consisteix a posicionar-te davant de qualsevol text que et cau a les mans com si l’haguera escrit un alumne,  particularment quan versa sobre un tema de la teua especialitat i si es publica a la premsa o l’escoltes per televisió. En lloc de relaxar-te, adoptes mecànicament una sempiterna i apriorística actitud de corrector de textos, havent de reprimir-te les ganes d’agarrar el boli roig i tatxar presumptes errades, de rectificar l’estil o sintaxi d’alguna frase, i de rematar la faena posant-li nota a l’autor. (Naturalment jo també estic sotmés al judici crític de qui em llig, i així és —i ha de ser— el joc.)

No poques vegades li faries repetir la redacció a l’autor, després de comunicar-li que el consideres mereixedor d’una bona carabassa. Altrament sents la temptació de col•leccionar les desconcertants parides que lliges, per tal de no oblidar-les. Són admirables perquè ni el més enginyós dels humoristes seria capaç de superar algunes perles que et trobes per ahí, per més que s’exprimira el cervell.

No és el cas de les dos expressions que vull comentar-vos tot seguit, no destacables precisament per la seua gràcia que, vaja per davant, no tenen. Almenys, a mi no me’n fan gens ni miqueta. No cal precisar-ne l’autoria, encara que vos puc dir que en el seu moment van eixir de la boca d’algun edil del poble i del teclat dels periodistes que se’n fan ressò, que es limiten a repetir ad nauseam alguns horripilants tòpics per als quals, els polítics —sempre ben predisposats al micròfon i a la càmera de televisió—, semblen estar especialment dotats.

Primera favà: afirmar que el Clot és el “pulmó verd” del nostre poble, i fins i tot incloure esta ximplesa en l’argumentari polític. No s’haurà adonat qui així parla, que Borriana es troba assentada entre un mantell verd de tarongerars i la blavor de la Mediterrània? I passant per alt esta coenta frase que acabe d’escriure …  serà que els tarongers i el fitoplancton marí no fan la fotosíntesi? Per més que els PAI estiguen canviant-nos la fesomia del terme —i fins i tot la vida—, l’entorn del Clot és insignificant, quantitativament parlant, quant a la seua aportació d’oxígen a l’atmosfera. Els seus valors naturals són altres ben diferents.

Segona favà: hem escoltat i/o llegit recentment que els alumnes de cert col•legi de la localitat han començat a “plantar un bosc de ribera” (la citació no és textual, però recull la substància en esperit i forma de les parides que ens pertoca escoltar o llegir). 

Anem a vore: es pot plantar un arbre o una arbreda; es pot plantar un jardí o una falla, o fins i tot deixar plantat algú amb qui t’havies citat. Però plantar un bosc … és, senzillament, imposible! Això només pot dir-ho qui confon una arbreda amb un bosc, la part amb el tot, la biodiversitat amb la mosca que t’està fotent la becadeta en l’engronsadora. Un bosc és un complex ecosistema format per diferents espècies vegetals, animals, fongs, microorganismes, etc., als que respatlla una història —història natural, és clar— i unes complexes interelacions i dinamisme que fins i tot la ciència encara no abasta a comprendre en tota la seua complexitat.

Les errades conceptuals són d’allò més important, perquè anomenar una cosa equivocadament significa que ho ignores tot —o quasi— sobre ella. I això és molt important quan qui comet l’errada hi té competències gestores. Errare humanum est, però jo no pujaria al cotxe amb ningú que al pedal de l’accelerador li diguera pedal de frenada.