<i>Si Adelita se fuera con otro</i>

Norbert Mesado, reputat arqueòleg i bon coneixedor de les llegendes i tradicions del nostre i d’altres pobles castellonencs, ha aparcat temporalment les excavacions i  l’academicisme dels estudis de prehistòria per a endinsar-se en el camp de la història i posar les seues capacitats investigadores i d’escriptor al servici d’un objectiu que últimament el tenia arrebatat: desvetlar i revelar-nos la vertadera història d’Adela Lucia Almerich (1858-1920), un personatge pobletà de llegenda —semblen termes contradictoris, però no ho són— amb arrels maternes borrianenques i veïna d’Alqueries, concubina del rei borbó Alfons XII, besavi de l’actual rei Juan Carlos.

Acostumat professionalment a interpretar trencaclosques del passat i recompondre velles peces ceràmiques a partir de fragments de testets arreplegats amb l’esforç i la paciència inherents a tot treball d’investigació, en aquest interessant llibre a cavall entre la història i la llegenda oral —com el seu títol resa—, tracta de fer justament això mateix: reconstruir i completar una història farcida d’ombres i secrets, arreplegant i interpretant indicis de molt diversa naturalesa: cartes, xafardejos de veïnat, fotografies, dedicatòries, intuicions, documents, textos d’autor (entre els quals Joaquin Peris Fuentes i Marco Miranda), etc.

El relat exigeix del lector un complement d’esforç mental per a situar-se en una època en què ser prostituta —fóra de luxe o de prostíbul— encara era considerat immoral sense pal·liatius, motiu d’escàndol públic. Excepte, potser, en l’àmbit de la classe privilegiada, que tot i no renunciar a la salvació eterna, sempre han cregut que la moral és una espècie de distracció per a les classes inferiors. El llibre, que ni és un totxo d’història, ni tampoc una biografia ni una novella a l’ús —encaixaria millor en un gènere intermedi, híbrid—, es llig amb interés i fruïció. I si no logra cubrir tots els objectius que pretén, sempre quedarà com un llegat de posteritat, una rajola menys del mur de la desmemòria històrica, ja que arreplega i fixa moltes dades i testimonis d’indubtable interés. Entre altres encerts trobe també que el llibre té un perfum “burrianero” molt del gust dels que estem infestats d’eixa innocua pigota.

Però veient-ho des d’una perspectiva exclusivament historiogràfica, hom té la sensació que al capdavall l’esforç no li ha servit a l’autor per a demostrar i provar la temerària hipòtesi que propugna: en l’anomenat Pacte del Pardo (inspirat principalment per Cànovas i Sagasta, urgits a consolidar la restaurada monarquia borbònica i protegir-la de conspiracions carlines i republicanes), es va manegar, entre altres assumptes, la continuïtat de la succesió a la corona en el supòsit que el tercer fill del rei —que estava de camí— no nasquera mascle. Com així, segons l’autor, va ocòrrer. Es pretén demostrar que en nom de la raó d’Estat, Alfons XIII (que segons Mesado seria fill natural d’Alfons XII i Adela Lucia), hauria sigut fet passar per fill legítim del matrimoni reial. Hi hagué a més un recíproc bescanvi de neonats, en virtud del qual, Adela Lucia va adoptar com a pròpia la que en realitat era filla carnal del matrimoni reial, per a sembrar en terra de tarongers una estirp de sang blava anònima, lluny de la cort de Madrid, nissaga que a partir d’aleshores sempre ha estat envoltada de tota classe de secrets.

Potser que no s’haja demostrat res, però és inqüestionable que després de llegir el llibre  trobes que les peces del puzzle encaixen torbadorament bé. I així, la hipòtesi central de l’autor, que inicialment pot semblar atrevida, acaba per esdevindre verosímil si més no, per allò de: si té cos i cap de gos, i a més lladra i corre com un gos, és perquè és un gos. Es podria dir que el llibre et passetja de la maneta des de la ignorància o indiferència preliminars a la incredulitat, i d’aquestes al dubte o a la convicció.

En la societat actual, lliure ja de vells tabús, fins i tot els hereus de les monarquies europees es casen habitualment amb gent plebeia per a refrescar la sang, sense importar-los perdre’n la “puresa”. Per tant, quin poder d’escàndol tindria hui la confirmació definitiva d’un probable “cambiazo”, producte d’una conspiració política, i que la sang de l’actual titolar de la corona no siga pura? La història de les monarquies està plena d’assumptes pareguts. En qualasevol cas, si la societat volguera aclarir-ho definitivament, els dubtes es dissiparien d’immediat amb una simple anàlisi d’ADN. Però al capdavall sempre ens quedarà una interessant història per a ser contada o llegida, amb eixos claroscurs i misteris tan suggeridors, una biografia amb perfum de melodrama romàntic d’època, amb força literària.

L’obra està ben documentada, illustrada i editada, es nota que és filla d’una llarga i amorosa gestació (l’antítesi d’un treball d’encàrrec), malgrat alguns xicotets defectes formals opinables (com ara les entrevistes, que jo hauria deixat per al final, en l’addenda). Trobe que una dels seus majors encerts és que ha sabut explicar i recrear molt bé l’atmosfera d’època, imprescindible per a donar vida i poder comprendre l’ànima, les motivacions i condicionants dels personatges. El lector es fica tan dins del relat, que és probable que acabe per pareixer-li atractiu l’antiquat rostre —amb important apèndix nasal— de la bella Adela, immortalitzat en fotos i pintures (“La cubana” de José Brel). O que l’Alfons XII era fins i tot més alt i més templat que Vicente Parra.

Conec Norbert i sé que és un romàntic a qui no li hauria desagradat viure en aquella època d’emboçats de capa i duels a pistola, en què morir d’amor era quasi un ideal de vida per a alguns jóvens (li va passar a Mercedes d’Orléans, la primera esposa d’Alfons XII, i al propi rei després).

D’altra banda, Adela Lucia era una dona de forta personalitat, lliure de lligams morals, ama i senyora de la seua vida (insòlit per a l’època), amb privilegiada posició econòmica i un poder d’influència propi de l’élit de què formava part, que la farien sentir-se poderosa. Tot açò li proporcionaria una aura de poder i refinament que degué d’alimentar la seua llegenda entre la gent del poble. Atractius a sumar als seus encants físics, no dubte que indiscutibles per més que la fotografia i indumentària d’època (obtingudes quan el daguerrotip encara no era un art sino més bé un artefacte), s’entossudisca a transmetre’ns el contrari. La presència física d’Adela deuria de ser impressionant. D’això, el borbó n’entenia prou.

L’autor s’ha anat enamorant del personatge (o la protagonista ha seduït l’autor) conforme ha anat seguint-li el rastre i ha anat creixent dins d’ell, primer en la imaginació, i després en les pàgines d’aquest llibre. És d’Adela d’on li ha vingut la força inspiradora, com li passava al policia d’aquell oníric thriller dels anys quaranta, Laura, d’Otto Preminger, interpretat per Dana Andrews. Mentre investigava la mort de Laura, obsessionat per la seua personalitat i bellesa (materialitzada en un gran quadre penjat de la paret), s’enamora perdudament del personatge, fins que a mitjan pel·lícula apareix viva, com si no haguera passat res (interpretava Laura, l’atractiva Gene Thierney). No contaré el final, però em pregunte si no és eixe el poder de l’art, capaç del miracle que ha obrat l’autor amb aquest llibre: tornar-li els colors de la vida a un personatge en blanc i negre, reencarnat en la seua peripècia vital. Diriem que aquest amor pòstum —o més bé post mortem— i purament romàntic, ha lograt salvar definitivament Adela Lucia del gèlid infern que és l’oblit. Ha tingut més sort que l’Adelita de la famosa cançó, que ningú sap exactament qui era:

Si Adelita quisiera ser mi esposa,
Si Adelita fuera mi mujer,
Le comparía un vestido de seda
Y la llevara a pasear el cuartel.