OPINIÓN
Qui sap qui...
10/04/2007
- Benita és la pura estampa de la felicitat, ho du escrit en la cara. Porta una vida d’eremita en una alcria del terme de Santa Bàrbara, en companyia dels seus gossos i gats. Cultiva raïm i arbres fruiters —per al seu consum—, i sempre troba temps per a atendre diàriament els animals de corral: conills, gallines, uns pocs porcs, borreguets i dos cabres remugones. Ah, i uns quants ànecs muts mig salvatges que es crien de les sobres del menjar i de les caragoles i plantes que pillen pels sequiols d’aquella partida.
“És una dona molt simpàtica, però defuig el contacte amb la gent. Va vindre a viure ací quan encara manava Franco, en companyia d’una senyora prou més major i d’aspecte molt distingit i a qui li faltava un ull, que ja fa anys que va morir. Devien de ser estrangeres perquè tenien —Benita encara el té— un parlar raro, com el de Franz Johan, aquell que eixia en la tele”.
“És una dona molt simpàtica, però defuig el contacte amb la gent. Va vindre a viure ací quan encara manava Franco, en companyia d’una senyora prou més major i d’aspecte molt distingit i a qui li faltava un ull, que ja fa anys que va morir. Devien de ser estrangeres perquè tenien —Benita encara el té— un parlar raro, com el de Franz Johan, aquell que eixia en la tele”.
Batiste Marmaneu Carda, veí de les alqueries, era qui els treballava la terra — unes tres fanecades i un quarteró— i s’encarregava de les faenes més pesades que exigeix el camp. Es pot dir que gaudia d’una privilegiada intimitat a aquella casa, així com de la confiança i amistad de Benita i Marlen —com deien a la senyora de l’ull de vidre—.
Tot anava de meravella fins que un aconteixement a molts quilòmetres de distància, ho va canviar tot: el dia en què Joan Pau II va ser succeït en la càtedra pontifícia pel cardenal Ratzinger, Batiste Marmaneu va començar a obsessionar-se en què aquella dona era clavadeta al nou papa, i que allò no podia ser casualitat.
“No és solament el paregut físic. Com s’explica que el nou papa triara el nom Benet XVI, i que a Benita li diguen igual? Jo crec que alguna cosa familiar deu haver-hi”.
Es veu que el pobre Batiste començà a espiar Benita i a acuitar-la, fins que, farteta dels seus desgavells, el va despedir. Abans d’això, encara li va pillar unes velles fotografies familiars en blanc i negre, amagades en en el fons d’un calaix que, en la seua opinió, confirmarien les sospites. Com Don Quixot amb els llibres de cavalleries, Batiste començà a llegir llibres de l’estil del Codi Da Vinci, i a veure pel•lícules com ara El Padrino III, i així va perdre definitivament el trellat. Hui rep atencions psicològiques a cura dels Servicis Socials de l’Ajuntament de Borriana.
Sembla que un tal Francis Mule, jove universitari estudiant d’Història, s’ha interessat pel “culebrón” i ha fet algunes averiguacions. Ha descobert que el nostre cardenal Tarancón i el cardenal Ratzinger tenien una sòlida amistad — fou el Papa Pau VI qui els va fer cardenals—, i que se’ls veia moltes vegades berenar junts xocolate amb fartons quan es veien al Vaticà.
“No són més que coincidències” ha conclós Francis. “Que se n’obliden els malpensats i els que veuen conspiracions pertot. Qualsevol explicació extraviada significa una manca de respecte per la figura de l’actual succesor de Sant Pere, home respectable, al marge de les creències que cadascú puga professar”.
I poca cosa més podem afegir, excepte que algú afirma haver vist més d’una volta Tarancón per La Cotorra quan venia el pianista Pepe Iturbi, on hauria coincidit de visita amb Marlen —la senyora garxa—. Precisament al nostre cardenal, excel•lent “gourmet”, mai no li ha faltat un bon “pato mut” amb què beneir la paelleta. Però en la meua opinió, imaginar una secreta i delirant història familiar amb complicitats vaticanoborrianenques, a partir d’allò que no és més que un capritx de la genètica, són ganes de fer el ridícul.
(Direcció de contacte per si algú té més informació: francismul@coolmail.com )
Tot anava de meravella fins que un aconteixement a molts quilòmetres de distància, ho va canviar tot: el dia en què Joan Pau II va ser succeït en la càtedra pontifícia pel cardenal Ratzinger, Batiste Marmaneu va començar a obsessionar-se en què aquella dona era clavadeta al nou papa, i que allò no podia ser casualitat.
“No és solament el paregut físic. Com s’explica que el nou papa triara el nom Benet XVI, i que a Benita li diguen igual? Jo crec que alguna cosa familiar deu haver-hi”.
Es veu que el pobre Batiste començà a espiar Benita i a acuitar-la, fins que, farteta dels seus desgavells, el va despedir. Abans d’això, encara li va pillar unes velles fotografies familiars en blanc i negre, amagades en en el fons d’un calaix que, en la seua opinió, confirmarien les sospites. Com Don Quixot amb els llibres de cavalleries, Batiste començà a llegir llibres de l’estil del Codi Da Vinci, i a veure pel•lícules com ara El Padrino III, i així va perdre definitivament el trellat. Hui rep atencions psicològiques a cura dels Servicis Socials de l’Ajuntament de Borriana.
Sembla que un tal Francis Mule, jove universitari estudiant d’Història, s’ha interessat pel “culebrón” i ha fet algunes averiguacions. Ha descobert que el nostre cardenal Tarancón i el cardenal Ratzinger tenien una sòlida amistad — fou el Papa Pau VI qui els va fer cardenals—, i que se’ls veia moltes vegades berenar junts xocolate amb fartons quan es veien al Vaticà.
“No són més que coincidències” ha conclós Francis. “Que se n’obliden els malpensats i els que veuen conspiracions pertot. Qualsevol explicació extraviada significa una manca de respecte per la figura de l’actual succesor de Sant Pere, home respectable, al marge de les creències que cadascú puga professar”.
I poca cosa més podem afegir, excepte que algú afirma haver vist més d’una volta Tarancón per La Cotorra quan venia el pianista Pepe Iturbi, on hauria coincidit de visita amb Marlen —la senyora garxa—. Precisament al nostre cardenal, excel•lent “gourmet”, mai no li ha faltat un bon “pato mut” amb què beneir la paelleta. Però en la meua opinió, imaginar una secreta i delirant història familiar amb complicitats vaticanoborrianenques, a partir d’allò que no és més que un capritx de la genètica, són ganes de fer el ridícul.
(Direcció de contacte per si algú té més informació: francismul@coolmail.com )
Elperiodic.com ofrece este espacio para que los columnistas puedan ejercer eficazmente su derecho a la libertad de expresión. En él se publicarán artículos, opiniones o críticas de los cuales son responsables los propios autores en tanto dirigen su propia línea editorial. Desde Elperiodic.com no podemos garantizar la veracidad de la información proporcionada por los autores y no nos hacemos responsables de las posibles consecuencias derivadas de su publicación, siendo exclusivamente responsabilidad de los propios columnistas.