No tots som iguals
La sentència de Sedano no té desperdici. L’alcalde d’Alcoi no ha esperat ni un minut per intentar desmarcar-se del fem. “No todos somos iguales”, ha declarat. Al temps que s’afanya en assenyalar qui és el seu verdader líder, Aznar. Aquell que ens va clavar en una guerra a major glòria de l’imperi i que ens va costar 142 morts en Atocha. Sembla que hi ha qui ja abandona del vaixell.
El PP és un partit a la deriva. No queda cap racó de la seua estructura sense escàndol de corrupció. La lluita fratricida descarna tot l’entramat. Rajoy cada dia s’assembla més a un cadàver polític i els possibles hereus guanyen posicions a colzades. Esperanza Aguirre no perd ocasió per posar-lo en evidència. I un tal Ric es va postular com a voluntari per tirar de la manta si el feien fora, a què esperarà per a fer-ho? Zaplana riu entre bambalines telefòniques i Fabra es presenta com l’exemple a seguir. Viure per veure.
Al País Valencià, Francesc Camps, no sap com amagar les seues vergonyes. Els “amiguitos del alma” l’han deixat al descobert. La factura de la modista és només una minúcia. L’iceberg s’ha fet enorme. Milions d’euros defraudats a hisenda, presumpte finançament illegal, comissions,... sembla que tothom ha parat la mà. També entre els socialistes i els convergents. Perquè a una democràcia podrida li corresponen uns partits corruptes. Les raons cal buscar-les en el bipartidisme, el pensament únic asfixiant, la falta de crítica i el capitalisme decrèpit que ens governa.
A aquestes altures l’eixida del nostre excellentíssim senyor alcalde (quina prostitució del llenguatge!) m’ha recordat una frase històrica: “La corrupció campeja en la vida dels nostres dies. On no s'obeeix una altra llei, la corrupció és l'única llei. La corrupció està minant aquest país. La virtut, l'honor i la llei s'han esfumat de les nostres vides”. Què qui la va dir? Al Capone, just abans de ser empresonat.