Sant Onofre, més que un sant
Sant Onofre desfilava en la processó del Corpus de València, un dels principals protagonistes en la Festa Grossa. No hem d’oblidar en cap moment la gran repercussió del sant al llarg de l’època medieval i als segles posteriors com a patró dels diferents oficis i gremis: espardenyers, botoners, torners, assoladors, enrajoladors, xocolaters, teixidors, tintorers, cabellerers (cabillers, per influència del castellà), barbers, etc., sovint en competència amb altres sants. I també, per la gran multiplicació de miracles i virtuts que contínuament es publicaven del gloriós i benaventurat sant Onofre. Tant és així que, fa no res, encara teníem la seua imatge, en què apareixia a la primera part de la processó, que era la civil, formada pels diferents gremis de la ciutat, l’acompanyava una danseta de pastorets encapçalada amb dolçaina i tabalet. Però, a poc a poc, se’n van dissoldre els gremis i amb ells la representació dels seus patrons.
Sant Onofre és un sant d’origen copte que va viure al voltant de la segona meitat del segle IV i la primera del V a la part egípcia de la Tebaida, a Hermòpolis. Si bé, les aportacions que en tenim, ens arriben a través de Pafnuci, “emissari de Déu”, que es va encarregar de cercar-lo a la solitud del desert i posteriorment de narrar la seua vida als monjos del monestir on van residir.
El seu culte es difongué aviat per tot el Pròxim Orient i per l’Imperi Bizantí. A l’Europa occidental arribà probablement gràcies a les croades. Al segle XIII, s’estengué molt per Itàlia, en ciutats com Florència i Pisa. Al segle XIV, ja tenim dades sobre el culte a la Corona d’Aragó.
Efectivament, una de les primeres manifestacions, que tenim a les nostres terres contrastades documentalment, és al monestir de Santa Maria de Pedralbes, en què la clarissa Beatriu d’Òdena encarregà una predel·la per a l’altar de les onze mil verges, on és representada la vida de sant Onofre en nou escenes, des de l’eixida del monestir fins al seu soterrament per Pafnuci amb l’ajuda de dos lleons: com a data ante quem tenim la mort de la religiosa en l’any 1389, segons consta en el necrològic pedralbí.
Així, ho palesen les primeres hagiografies conservades a la Corona d’Aragó, concretament, la del Manuscrit 13 de la Biblioteca de Catalunya (ca. 1395-1435), que s’inicia amb la rúbrica, Comença del benaventurat sant Honoffree la sua santa e virtuosa vida, i la d’un postincunable, versió de l’anterior, de la Biblioteca Històrica de la Universitat de València (ca. 1501-1510), que es titula, La vida de sancto Honofre. Aquestes narren el contingut més ampliat fins ara documentat, en què el descriuen com a cavaller, príncep, rei, emperador, abat, ermità i sant.
Aquest procés de la vida literaturitzada de sant Onofre amb elements cavallerescos va competir poderosament a la Corona d’Aragó amb la de sant Honorat i, en menor mesura, amb la d’altres sants eremites com sant Antoni Abat i santa Maria Egipcíaca, que, per cert, són esmentats per Joanot Martorell en la seua dedicatòria del Tirant a don Ferrando de Portugal. Tot i això, van contribuir a la difusió i progressiva amplificació de l’hagiografia onofriana i a la potenciació del vessant taumatúrgic, com són els miracles a Montpeller, Girona, Barcelona, i València. En aquest darrer sentit, la vida de sant Onofre competí sobretot amb la de sant Vicent Ferrer, tal com posa de manifest l’hagiografia que en va fer Miquel Peres.
La devoció a sant Onofre reflectida en l’onomàstica, 12 de juny, ha estat transmesa des del segle XIV de generació en generació fins i tot a hores d’ara. No hem d’oblidar que en aquells temps la font de riquesa no era cap altra que les collites de la terra per a poder sobreviure i que el sant era invocat com a protector contra el tro, el llampec i la tempesta. Així ha perviscut intermitent fins als nostres dies i de manera més continuada a determinades poblacions valencianes que el tenen per patró com ara Quart de Poblet, l’Alcúdia de Crespins, Algemesí i Estubeny. A més, assenyalem el fort arrelament cultual amb els respectius convents de sant Onofre que hi havia tant a Museros (1473) –antigament terme de València– i a Xàtiva (ca. 1578).
Al meu poble, Quart de Poblet, un bon nombre de persones, amb molt d’orgull pels nostres avantpassats, portem el nom del sant (hipocorístic, Nofre) i també Onofra. La tradició local, no documentada, fa remuntar el culte a sant Onofre al segle XIV. La carta de poblament de Quart és de 1334. Atesa la seua dependència amb el monestir de Poblet és ben probable que l’origen del culte al sant es dega a la influència eclesiàstica d’aquell monestir. En tot cas, va ser a l’edat mitjana quan sant Onofre va ser molt popular no sols al regne de València, sinó a tota la Corona d’Aragó. A tall de cloenda, tenim un sant venerat a hores d’ara per l’Església copta, l’Església ortodoxa i l’Església catòlica, en aquest sentit podem parlar d’un sant ecumènic que s’ha projectat en la nostra cultura amb manifestacions molt diverses que han marcat la nostra identitat com a poble, com la Passejà de sant Onofre (1723): «300 anys fent Passejà».
NOTA, font d’informació: ESPINÓS ARMERO, Onofre (2022), «La vida de sant Onofre. Estudi històric i edició filològica», tesi doctoral dirigida per Antoni Ferrando, València, Facultat de Filologia, Universitat de València.
