La III República es necesaria perque és una forma de govern en què ningú és més que ningú

El 14 d’abril de 1931 està considerat el dia de la proclamació de la II República espanyola, encara que la seua configuració va ser més complexa i prolongada en el temps, perquè per a la ciutadania va ser una dura pugna per l’alliberament de les discriminacions i obstacles que havien suportat durant segles. Era una oportunitat per a l’anul·lació de privilegis i prebendes vinculats a grans famílies nobiliàries, els anyencs terratinents, les castes financeres o la jerarquia eclesiàstica catòlica.

Afortunadament, la situació social, institucional i cívica ha canviat des entonces, encara que a poc a poc observem preocupats com fluïxen coses que ens recorden el pitjor d’aquella epoca que ens allunyava del món civilitzat, europeu i desenrotllat, a què van pretendre acostar-se els republicans i republicanes de principis del segle XX, amb el seu crit de "llibertat, igualtat i fraternitat".

Dels tres valors del republicanisme, tal vegada el de la igualtat tinga un significat especial en la present conjuntura de deteriorament institucional. A qualsevol persona demòcrata li preocupa que apareguen referències en els Mitjans de comunicació relacionades amb pressions o maniobres per a mediatitzar o eludir les responsabilitats les més altes instàncies de l’estat, siguen de la família de la Casa Reial, del cap del Govern, els seus ministres, dels màxims responsables de la seua partit o dels responsables de les patronals.

Una simple mostra de la desigualtat institucionalitzada ha sigut l’abús per part dels bancs, amb l’actual legislació hipotecària, que és de l’any 1909 (reformada en 1946 en ple franquisme!), de la que cap banc europeu disfruta, però de la que els "privilegiats bancs espanyols" no poden prescindir perquè s’afonarien i desconeixerien competir sense ella.

Trencar amb bones o males arts el principi d’igualtat davant de i amb la llei és contrari al principi d’equitat que deuria garantix la nostra Constitució i les lleis que d’ella es deriven. A pesar que la nostra carta magna és una de les més modernes i avançades com en la proclamació dels valors de l’Estat social i democràtic de dret, la veritat és que se l’està buidant de contingut a causa de l’acció dels legisladors que la desposseïxen del seu esperit originari.

La posició d’Espanya en la situació de crisi global, financera i econòmica a nivell europeu, se’ns presenta agreujada perquè li unim la crisi de l’esgotament de les estructures institucionals, representatives, polítiques, empresarials o socials.

Prova d’això és la ruptura existent entre institució i ciutadania, les sospites i els dubtes que brollen dels comportaments dels dirigents i especialment observem, la superació de la capacitat d’organització dels partits polítics, minimitzant la seua funció de suport i vehicle de les demandes i aspiracions de la població i de les seues entitats.

Tambe podem afegir el desprestigi de la representació empresarial i sindical, amb especial èmfasi en la dràstica reducció de funcionalitat de la representació dels treballadors i del seu paper de mediació i concertació de les condicions laborals, del salari monetari i del salari diferit.

Amb tot l’anterior, hem d’arribar a la conclusió que hem esgotat el procés iniciat en la transició a la democràcia de 1978. Tal vegada hem d’analitzar si ha quedat superat el marc de relacions, convivència, institucions i legislacions bàsiques que van emanar de la Constitució d’aquell any, especialment si considerem que la major part de la població actual no va votar eixa Constitució, ni este model d’Estat, ni el marc institucional, electoral, polític i representatiu actual.

Està ací la justificació de part del crit ¨no ens representen¨ dels indignats? Si fóra així, s’hauria iniciat un procés de definició d’un nou marc de relacions entre la ciutadania i els seus representants, institucions i formes de comportar-se i conviure, que sens dubte afectarà tots els ordes de la vida. Tal vegada siga una oportunitat per a superar traves i peatges de la postguerra, del franquisme, de l’exèrcit colpista o de les religions inquisitorials.

La joventut actual reclama el seu protagonisme en el segle XXI, però sense voler conservar els esquemes de l’últim quart de segle XX, i menys encara suportar les prebendes dels privilegis i avantatges de casta i llinatge del segle XIX.

Pareix que per a les noves generacions al nostre país, els vells valors de la Revolució Francesa d’igualtat, llibertat i fraternitat, seran necessaris i, possiblement, molt valuosos. Sens dubte, eixos valors del republicanisme mereixen record i respecte.

Fa 82 anys, la classe obrera, els sectors populars i les classes mitjanes, les gents de la cultura, de la ciència i la universalitat, els partits polítics progressistes i d’esquerra van propiciar amb la seua victòria en les eleccions municipals un procés constituent democràtic i participatiu que va portar com resultat la II República.

Els nostres pares i iaios, amb menys cultura i preparació van saber acabar en la monarquía. Serem nosaltres menys? Hui, igual que ahir, es possible que l’ideal republicà estiga més prop.