Tot és Possible

En desembre de 1984, un grup de joves, alguns dels quals continuem encara fidels a un ideals, teníem ja un compromís amb el país i, més encara, estàvem oposats a un sistema que, ara com abans i sota l'aparença d'una plàcida i benèvola democràcia, perpetuava els privilegis econòmics de les èlits i ens expulsava de la vida pública a la resta de la ciutadania.

Tot està per fer i tot és possible va ser el lema d'aquella primera conferència política de la Unitat del Poble Valencià (UPV) on vàrem coincidir eixos joves dels que parlava abans. 30 anys després, el temps vola!, la vigència d'aquell vers de Martí i Pol es fa d’una evidència innegable. Ningú, per molt nou i nouvingut que siga, ha inventat res.

L'any 1995 vaig tindre també l'oportunitat de participar en la llista municipal de la UPV a la ciutat de València . El temps se'ns escapa, és cert, però només en el plànol personal perquè en el polític no sols hem resistit al seu pas, sinó que el nostre aprenentatge, i parle ara com a membre d'una generació de nacionalistes que ens vam haver de fabricar els vots, ha estat profitós i ha donat els seus fruits.

Jo sóc d'aquella generació que fa 30 anys ja estava enfrontada al bipartidisme, ja era víctima de la LOREG, dels càntics de sirena per esdevindre la cara radical d'una part del sistema, la de l'esquerra institucional, que ja aleshores gestionava com la dreta. Ara és un fet compartit, abans una cosa de minoritari.

Aquella generació de jóvens nacionalistes, encertadament, vam optar per resistir i ara ens trobem en la mateixa situació amb un sistema colapsat que només s'aguanta per la Llei Electoral, un desig de ruptura per part d'una majoria social jove i creixent que no vol acords socialdemòcrates, sinó fer nét, i amb una necessitat urgent de donar-li encaix a les realitat nacionals d'Espanya, entre aquestes la valenciana.

Ara com abans, tot està per fer i tot és possible. I ho hem de fer des d'una perspectiva on siga un pacte ciutadà, i no entre èlits, el que definisca aquest nou escenari polític, imminent. Ara més que mai la representació política reproduirà amb claredat la pluralitat de veus ciutadanes que hi ha al País Valencià i, més en concret, a València.

Això mai havia passat (mireu el període 2007-2011) i, en aquesta conjuntura, el nacionalisme valencià, tantes vegades generador d'idees i de projectes de futur, tantes vegades al marge de tot, ha d'estar present. Ara més que mai, per haver resistit, per haver sabut donar-li nostàlgia de futur, per haver sabut actualitzar el vers de Martí i Pol, ara toca que ens fem presents.

Fa uns dies he anunciat que em presente a les eleccions primàries de Compromís per a la llista municipal de València i ho faig amb la mateixa il·lusió i el mateix esperit que fa 30 anys vaig començar a comprometre'm. Fa quatre anys arriscàrem per guanyar i, per primera vegada, férem que el nacionalisme fóra determinant per consolidar una opció de ruptura com Compromís. En aquesta legislatura que ara acaba, ens hem fet notar. I ara tenim al nostre abast fer-ho possible.

No tinc, com podreu entendre, més oportunitats que aquesta. He estat quatre anys regidora i entenc que, com Joan Ribó o Pilar Soriano, necessitem quatre anys més, i només, per acabar l'encàrrec que fa quatre anys vam rebre, que ara volem actualitzar, per donar pas en el futur més pròxim a la generació de joves que, merescudament, va fent-se el seu lloc.

Em presente perquè tenim al nostre abast un canvi de dimensions històriques a la ciutat de València, una trencament amb els 36 anys de governs dels partits de la transició.

Em presente perquè en aquest canvi, ens cal una veu manifestament nacionalista i compromesa amb la nostra identitat, fortament modernitzadora, per garantir que la ruptura és de model econòmic, de representativitat política i d'identitat. Ara, com fa 30 anys, ho tenim tot per fer però ara, a diferència de fa 30 anys, és possible.