Ontinyent, 25 de maig de 2015

Ahir van ser les votacions de les eleccions municipals. Esquerra Unida del País Valencià a Ontinyent va obtindre els millors resultats de la seua història, amb 4 regidors (2 dones i 2 hòmens, tot i el substantiu masculí) i, el que és més important, la clau per a decidir el Govern de la ciutat.

Ningú no esperava aquests magnífics resultats, potser ni tan sols elles mateixes. Se'ls havia criticat amb duresa algunes apostes dels darrers mesos, com posicionar-se clarament en contra del maltractament animal i, per extensió, de les festes “populars” on es maltracten éssers vius. Tampoc va ser ben compresa la negativa a donar suport a declarar d'interés turístic “comunitari” (de la “Comunitat”) les festes religioses de la Puríssima. “Menuda cagada, no vos votarà ni el Tato”.

I la seua campanya, majorment en positiu i sense a penes ni esmentar la resta d'opcions polítiques que es presentaven a les eleccions, no era comprensa per part dels mateixos correligionaris: “heu de ser més durs, critiqueu les males accions dels altres, que la gent no sap tal o qual misèria de l'altre, escampeu-la als quatre vents!!!”. Però no, es van encabotar en parlar de la seua candidatura, de les seues propostes, del seu programa. Van fer reunions per dialogar amb totes les associacions veïnals del poble, col·lectius ecologistes, ONGs i fundacions del món de la Cooperació i el Benestar Social, amb pensionistes, joves, agents socials, en fi, amb un fum de “representants” de la societat.

La seua defensa afèrrima de la llibertat d'expressió no va ser compresa per alguns mitjans, que acusaven els seus representants justament del contrari. Però van mirar d'aclarir malentesos i no afegir més llenya -absurda- al foc.

Van eixir al carrer, a preguntar a la gent quin alcalde volien (alcalde???... no, alcaldessa!!!). No tenien un grup d'assessors al darrere dissenyant la campanya electoral, no. Pràcticament tot s'ho feien ells i elles (les fotos, els textos, la maquetació del programa, els continguts de la web i de la pagineta al Facebook, cartelleria diversa, vídeos, audiovisuals, …). Sols van haver de recórrer a professionals en comptades i quasi imprescindibles ocasions (qui si no un gran autor haguera gravat un vídeo tan emocionant -Ontinyent a les teues mans-, qui si no una magnífica il·lustradora haguera dissenyat un cartell i un tríptic tan originals, qui si no un veterà fotògraf haguera fet les trencadores imatges “oficials” de la campanya).

Aprofitant cada cèntim de què disposaven -d'endeutar-se ni parlar-ne-, furtant hores a la son i, en ocasions, a la família, estirant les hores del dia per a poder patejar Ontinyent repartint informació (“no tireu els fullets, doneu-los a les vostres criatures i que pinten el poble!!!”).

Els haguera agradat fins i tot que alguna llei prohibira enviar tanta publicitat absurda a les bústies, tant de fem innecessari. Però no existix eixa llei i -pensaven- hagueren partit amb massa desavantatge.

I en aquesta ocasió sí, el treball extraordinari d'un grup de gent voluntariosa va donar fruits. Sense l'allau mediàtic amb que ens someten altres, sense altaveus permanents del molt que han fet i del més que faran, aquestes personetes van aconseguir un somni que volen compartir amb molts ontinyentins, simplement per fer d'aquesta ciutat un lloc meravellós per a viure.