L’Educació per damunt de tot

Amb l’inici del curs escolar, i davant les novetats que està propiciant a l’àmbit educatiu el canvi de govern autonòmic, sorgeixen debats i controvèrsies en relació amb l’àmbit de l’ensenyament.

Els debats reprodueixen una i altra vegada una realitat lamentable: l’Educació s’ha convertit en una arma dels partits polítics que han sigut incapaços de consensuar un model perdurable, sòlid i eficient. Al propi ple celebrat aquesta setmana un grup polític presentava una moció, desafortunada en els seus plantejaments i intencions, en què llançava una pregunta molt important. “¿Cómo podemos mejorar el sistema educativo?”. Doncs, segons el nostre entendre, just com encara no s’ha fet: obrint processos de consens entre tots els agents socials.

Cada dia és mes necessari obrir un debat en el qual puguen participar tots els sectors implicats —famílies, professorat, alumnat, forces polítiques i sindicals, ciutadans, etc.— per tal d’arribar a consensos i assolir un model diferent d’educació. Model que aposte pel canvi social: més cooperatiu i menys competitiu.

L’objectiu comú ha de ser aconseguir una escola reflexiva, pràctica, funcional, activa, creativa, participativa i oberta, plurilingüe i intercultural, única, pública, gratuïta i laica, inclusiva. Una escola compromesa amb l’entorn local i global, coeducadora. Humana.

I això sols s’aconsegueix mitjançant la implicació de tots els agents socials, a través d’un Pacte d’Estat i el seu desenvolupament específic a cada territori. Deixant enrere models i contramodels imposats.

Es fa necessari un pacte per consensuar la metodologia educativa, l’estructura d’escola, la relació entre família i escola, la relació de l’àmbit escolar amb la societat que l’envolta, la formació del professorat, l’avaluació de processos i programes, i la participació en la creació de les competències curriculars.

Des de Guanyar Alcoi estem convençuts que cal un Pacte per l’Educació, una idea que compartim amb diverses forces polítiques. Però, amb compte, perquè quan escoltem parlar de models contraposats i d’escola pública, en massa ocasions assistim a discursos de dretes que centren la qüestió educativa en llengua, i que amaguen interessos privats en abordar serveis públics.

En quant a la primera qüestió, partim de postulats científics: la llengua no és un problema. La llengua és el fonament de la identitat personal, social i individual. La llengua ens forneix una visió del món, i quan un parlant renuncia a la pròpia llengua no està renunciant tan sols a un vehicle de comunicació, ni tampoc únicament a un senyal d’identitat; està renunciant al sistema per mitjà del qual ha estructurat aquesta mateixa visió.

Al País Valencià, comptem amb un sistema propi, format pel PEV (Programa d’Eduació en Valencià), el PIP (Programa d’Incorporació Progresiva) i el PIL (Programa d’Immersió Lingüística). Són les conegudes “línies”: en valencià (PEV), en castellà, i el PIL que es dóna a poblacions com Oriola. Qualsevol família pot escollir qualsevol d’aquestes dues opcions, i si comptem a més en la quantitat d’escoles concertades, que sols ofereixen el PIP, l’oferta educativa on la llengua vehicular és el castellà és superior.

Tornem a les tesis científiques: és precisament el sistema d’immersió, el minoritari, el que s’ha demostrat idoni en l’aprenentatge, ja no sols de les dues llengües vehiculars (valencià i castellà), sinó que facilita l’aprenentatge de una tercera llengua. I ahí tenim les proves: en un sistema com el del País Valencià, mentre els alumnes escolaritzats en valencià esdeven bilingües, els alumnes que reben l’ensenyament en castellà no solen esdevenir bilingües competents.

A més, El sistema d’immersió lingüística té conseqüències positives en la cognició i la intel•ligència general, en la flexibilitat cognitiva i el processament d’informació. La immersió lingúistica no és un problema' sinó 'un avantatge'. I no ho diem nosaltres: ho diuen les autoritats científiques especialitzades en pedagogia i aprenentatge.

Sense dubte, s’ha de garantir l’ensenyament de les dues llengües vehiculars d’aquest territori (l’anglés no ho és) i d’una tercera o quarta llengua estrangera, com l’anglés. Però la forma de fer-ho no és a través d’un model plurilingüe que simplement equipare en hores les tres llengües, sense comptar amb recursos ni metodologia per fer-ho. Un model que no té en compte la realitat lingüística pròpia. El camí no és a través d’un model no consensuat, dissenyat pels think thanks polítics i econòmics i des de els despatxos de les institucions. Els mateixos grups interessats durant anys a fomentar una desigualtat manifesta i vergonyant de l’educació concertada respecte el model públic; la missió prioritària d’una Administració ha de passar per garantir la continuïtat d’una educació pública de qualitat, i durant massa anys el govern valencià ha desdenyat aquesta funció per impulsar, amb recursos públics, un model que afavoreix interessos privats.

Hem de caminar en la direcció d’aconseguir un model que garantisca l’aprenentatge correcte de les llengües, i que marque i establisca les línies generals d’una nova educació que ha de començar per ser participatiu i obert a tots els agents socials. Obert, a la comunitat educativa en primer lloc; al professorat, a l’alumnat; a les famílies, als diferents especialistes en la matèria com pedagogs, psicòlegs, filòlegs, neuròlegs; i també a les forces polítiques i sindicals.

El model educatiu consensuat per totes i tots.