Estar i ser
Dos verbs tan simples com inseparables; testimonis de la profunditat que amaga el llenguatge verbal. ‘Ser’ es allò que va associat a una identitat; ‘estar’, en canvi s’identifica amb una presència immutable. L’estar i el ser són dues parts de l’ésser humà, més bé abstractes, que perden sentit quan es deslliguen entre elles. No hi ha ser sense estar, ni estar sense ser: es tracta, doncs, d’arribar al punt mig. El matrimoni aparentment crònic entre ambdós conceptes pareix convertir-se en divorci quan arribem al terreny de la política.
La política és el germen què mou la idea de nació, el propi nucli de l’estat liberal. La societat és la vertadera raó de ser de l’Estat. Mirem al nostre voltant. Reflexionem: el nucli social ha passat per un estat de descomposició. Sembla que s’ha anunciat la recuperació, el canvi polític. Resulta difícil imaginar el canvi de sensibilitat en el camp de la política, però el primer pas, sens dubte, és el confiar en l’estar i ser dels governants.
Freqüentment el poder comporta un canvi a l’ego. El polític no naix com a tal, sinó que arriba a aquest estadi al llarg d’una trajectòria. El ser i l’estar són inherents a la persona. Un canvi de personalitat a l’accedir a l’estadi polític no té cabuda a la nostra societat. Els polítics han ser saber ser, però també deuen saber estar: ser governants i estar al seu lloc; estar disposats i ser naturals. Cal trencar el vell tòpic: “el poder corromp a les persones”. Un poder corrupte està massa ocupat buscant el propi bé com per estar al cap del govern d’una societat.
Les ideologies polítiques són el primer símptoma d’un estat malalt. La preocupació pel bé comú no pot partir d’un plantejament social particular, ni d’un grup que s’aferra indeclinablement a uns paradigmes prèviament establerts. Allò que entenem per partit déu ser revisat; és necessari un canvi de rumb. La política no deu entendre ni de dretes ni d’esquerres, sinó de persones.
La política déu ser capaç d’entendre, de ser flexible i de saber estar i d’actuar davant qualsevol situació. I partint de que la veritat absoluta no existeix sinó diferents punts de vista davant cada situació, la política imperant no déu tractar de buscar el propi interès; déu tractar més bé d’aplicar, senzillament, el menys comú [desgraciadament] dels sentits. Exactament igual que a l’amor. Utopia?
