Dues cares de la mateixa moneda
Ta mare no sap on s’ha clavat, li deia un company meu a la meua filla l’altre dia. I sí que ho sé, sí.
Sóc una persona molt emotiva i apassionada, honesta i impulsiva. Compromesa. Jo no tinc dues cares, només una. I així faig les coses: de cara i posant tota la meua passió. Quan crec en alguna cosa, la il·lusió pot amb mi i hi pose tot el meu esforç en què vaja endavant. Si vos sóc sincera, estic orgullosa d’eixa part de mi. Eixa part de mi que, amb 36 anys, em permet emocionar-me com una xiqueta fent de cabo esquadra Daniel Gil avall, haver de tragar-me el nuc a la gola que se’m fa veient un ballet i plorar a llàgrima viva escoltant la muixeranga. Què li farem? Sóc així.
Doncs aquesta mateixa, sóc a Compromís. Tota la meua passió i energia posades en l’objectiu de fer d’Ontinyent una millor ciutat, de fer del nostre un millor país. I com crec en el que faig, la il·lusió pot amb mi. Tant, que en el breu temps que porte a l’equip de Compromís sóc secretària d’organització, tercera a la llista municipal i coordinadora de campanya. Compromesa, compromesa!
Un temps breu però molt intens. I en aquest temps ja he pogut conéixer part de les dues cares de la política. Tant a nivell local, com comarcal i de país. El “joc” de la política. No vos vaig a negar que he tingut més d’una decepció, i sé que en tindré moltes més. No vos negaré que en algun que altre moment he pensat que un caràcter com el meu no està fet per a estar en política. El pensament m’ha durat ben poc, i vos diré per què: crec fermament que fan falta més persones així a la política, amb il·lusió per les coses! Què collons! Més emoció i més passió en allò en què creiem!
Dues cares... Una cara, la del suport incondicional familiar. Confidents i amics, sé que compte amb ells. També he guanyat noves amistats, persones a qui no coneixia i amb qui avui dia treballe colze a colze d’allò més a gust, l’equip de Compromís. Per l’altra cara, gent de qui esperaves suport i justament així et quedes, esperant. Dues cares.
Dues cares... Una cara, la del treball i satisfacció del treball ben fet. L’altra cara, veure que eixe treball ben fet es desvirtúa per la desinformació. Vos explique: a la cua del forn, dues dones parlant: “Xica, has vist què bonic ha quedat el llac eixe? Cosa bonica de veritat, dóna gust!”, i l’altra contesta “Preciós Amparo, este Jorge està fent-ho molt bé!”. No puc evitar alenar profundament... Tan complicat és saber qui ha fet què? El llac, entre moltes altres coses (com ser Ciutat Sostenible) és fruit del treball de la Regidoria de Sostenibilitat, al càrrec de la qual està Fran Quesada, de Compromís. Igual que quan escolte a la gent dir que està contenta amb la gestió de l’esport i educació: és gràcies al treball de Pepe Pla, regidor per Compromís. Que l’ajuntament estiga sanet econòmicament, que s’haja reduït el deute públic i la despesa corrent, ha sigut cosa del regidor d’Hisenda, Joan Gilabert, de Compromís.
El joc de la política? Pot ser. Jo no espere que Jorge diga que tot açò és gràcies al treball de Compromís al govern. Jo ho diria? Ara per ara, sí. Crec que és imprescindible saber qui ha fet cada cosa. Possiblement siga massa innocent encara (també vos dic que no està entre els meus plans canviar), però tinc molt clar qui és l’adversari. I ni és Jorge, ni és el PSOE ni EU. I sempre que facen coses ben fetes per la nostra ciutat faré perquè se sàpiguen i tindran el meu suport. Estem ací per a treballar per una ciutat millor per a tots i totes. Ara bé, d’igual manera, i més encara, reivindicaré la feina ben feta dels meus companys i companyes de Compromís, i de mi mateixa si en tinc l’oportunitat.
Anem cara a eleccions i tots i totes ens hi juguem molt. És l’hora de posar les cartes damunt la taula i valorar la feina ben feta. El que és, és. I el que no és, no és. Així de clar. És just, no vos sembla?
