El Cabanyal
Escric aquestes línees en el moment en que comence el treball per a presentar al•legacions a la modificació del PEPRI del Cabanyal que va aprovar-se en el últim Ple municipal de juliol, amb els vots només del PP. Quan revise la documentació torne a fer-me creus de com és possible que algú puga creure’s encara que es pot complir la legislació vigent sobre patrimoni històric amb el document presentat per l’equip de Rita Barberá.
Efectivament, la “Ley 16/1985, de 25 de junio, del Patrimonio Histórico Español” en el seu article 21.3 deixa les coses ben clares: “La conservación de los Conjuntos Históricos declarados Bienes de Interés Cultural comporta el mantenimiento de la estructura urbana y arquitectónica, así como de las características generales de su ambiente. Se considerarán excepcionales las sustituciones de inmuebles, aunque sean parciales, y sólo podrán realizarse en la medida en que contribuyan a la conservación general del carácter del Conjunto. En todo caso, se mantendrán las alineaciones urbanas existentes.”
A la vista d’aquesta legislació estatal actualment vigent i que és molt anterior i de rang superior al Decret Sinde d’Espoli cal preguntar-se: ¿Com és pot compatibilitzar aquesta legislació amb el que pretén la senyora Barberà? Per si algú encara ho desconeix el projecte presentat vol enderrocar 194 edificis en la zona BIC (Bé d’Interès Cultural), dels quals 89 estan protegits pel PGOU i pel Pla Especial del Passeig Marítim. A més, 53 dels que es volen enderrocar tenen interès arquitectònic segons el mateix PEPRI. És cert que s’atenua un poc el impacte de l’anterior PEPRI però la diferència és molt xicoteta: Varia entre el 1% i el 2’5% segons parlem d’edificis en zona BIC o d’edificis amb valor arquitectònic. En qualsevol cas, més del 97% del mal que es volia fer al Cabanyal amb l’anterior PEPRI es continua fent amb la remodelació aprovada en juliol. Un maquillatge suau per a fer el mateix que es pretenia amb la prolongació de l’avinguda Blasco Ibañez.
El problema te una vessant legal que els tribunals hauran de decidir però sobretot suposa una concepció antiga i ja superada del urbanisme. La realització de grans avingudes enderrocant elements antics de les ciutats és una pràctica totalment superada en l’Europa del segle XXI. La gran avinguda la podem trobar ací, en Singapur o en Buenos Aires. A tot arreu són aproximadament iguals i sense cap referent propi de la ciutat on estàs. Ara, pel contrari, és el moment de la recuperació dels barris antics com ha fet Bolonia, Lyon i fan la majoria de ciutats europees, com defensa l’associació Europa Nostra. És en els barris antics recuperats on trobem la personalitat de les ciutats, on millor es poden destacar les seues arrels culturals, els elements que fan diferent una ciutat d’una altra. Són els llocs que normalment prefereixen visitar la major part dels turistes si aquests estan adequadament cuidats i rehabilitats.
Si visites la ciutat francesa de Carcassona, amb el seu casc antic totalment emmurallat, els guies conten que un alcalde volia, allà en el segle XIX “modernitzar” la ciutat i va començar a derruir les seus muralles. Per sort un representant del govern estatal va veure el desficaci i va aturar la desfeta ordenant retornar les muralles al seu estat inicial. Avui Carcassona rep anualment milions de turistes que visiten la ciutat antiga i molts pocs es preocupen de les grans avingudes que, sens dubte, té la ciutat nova. Sempre he pensat que entre Carcassona i el Cabanyal hi ha moltes similituds i molt de simbolisme comú.
El Cabanyal necessita un Pla de Protecció i Rehabilitació urgent. No pot continuar així i és senzill donar-li la volta.
El canvi passa en primer lloc per la participació activa dels seus habitants en el disseny de la solució i la seua posada en marxa. El primer pas és donar llicències a totes les obres de rehabilitació i canvis d’activitat que ara estan congelats per una interpretació interessada del Decret Antiespoli. Ho volem dir molt clar: Es poden donar llicències en tota la zona sempre que no supose enderrocar o alterar les condicions patrimonials d’aquest conjunt històric.
El Cabanyal, si es fan adequadament les coses, pot ser un barri mescla de Russafa i Benimaclet. De Benimaclet per la seua proximitat a les zones universitàries convertint-lo en zona privilegiada per a allotjament universitari. De Russafa per la seua possibilitat de ser una zona d’atracció per a tota la ciutat en temes de restauració i de caràcter lúdic potenciat a més, per la seua proximitat a les platges més freqüentades de la ciutat.
El Cabanyal te solució. I solució ràpida que permetria rellançar la seua activitat econòmica i la seua vida com a barri entranyable de València. Necessita una concepció urbanística diferent a la que tenen els que avui manen en l’ajuntament de València. I açò només es pot fer canviant a l’actual equip directiu presidit per Rita Barberà esclau d’idees del segle passat que avui ja no són operatives ni vàlides.
