Un investigador de la UA publica en Nature l’anàlisi de les imatges preses en la missió DART de la NASA
Que el satèl·lit Didymos no té la típica forma de ‘baldufa’ és una de les conclusions que reflecteix l’article d’Adriano Campo
La prestigiosa revista Nature communications ha publicat avui un article que té el professor Adriano Campo Bagatin, de l’equip de Ciències Planetàries de la Universitat d’Alacant, com a autor principal i en el qual s’explica com després de dur-se a terme la missió DART de la NASA, las imatges preses han revelat que el satèl·lit Didymos no tenia la típica forma de ‘baldufa’ esperada per a aquesta classe de cossos, sinó més bé la d’una baldufa degradada, amb mostres d’enfonsaments laterals molt pronunciats.
Segons expliquen els investigadors en la publicació, sovint aquestes característiques s’atribueixen a l’acció de la radiació solar, que és absorbida pel cos i posteriorment reemesa (com passa amb l’asfalt d’una carretera, que absorbeix de dia la llum solar, i la reemet com a calor hores més tard). «Però això ocorre de manera asimètrica, i provoca una lenta, però constant acceleració en la rotació del cos, que finalment provocaria allaus per acumulació de tensions en la superfície (un poc com el mecanisme que produeix terratrèmols en el nostre planeta)», assenyala en l’article el professor Camp.
El article, que té com a títol «Història de la recent col·lisió de Didymos (65803)» (Recent collisional history of Didymos) explica que és més probable que els enfonsaments mostrats en les imatges de DART es deguen a col·lisions més que a aquest efecte d’acceleració esmentat (s’anomena efecte YORP) i que, en efecte, Didymos, encara que és un asteroide pròxim a la Terra, té una orbita aplatada i acaba passant la tercera part del temps ficat en el cinturó d’asteroides, on la probabilitat de col·lidir amb petits cossos rocosos és gran. L’interval de temps entre aquestes col·lisions resulta ser més curt que el temps que necessitaria l’acceleració deguda a aquest efecte YORP per a acumular en la superfície la tensió necessària per a finalment desencadenar els enfonsaments. Al contrari, les freqüents petites col·lisions alliberen aquestes tensions i eviten grans allaus. Finalment, l’estudi mostra que són les col·lisions una mica més grans les que provoquen les característiques superficials que s’observen.
Adriano Campo assenyala que, l’any 2026, quan la sonda europea Hera visite també Didymos, s’obtindran imatges de major resolució que permetran afinar els detalls de la història de la col·lisió recent d’aquest peculiar asteroide i intentar aclarir de quina manera es va formar el seu satèl·lit i es podran respondre qüestions com si fora una col·lisió o una lenta acceleració deguda a l’acció de la radiació solar.
El passat 27 de setembre de 2022 la nau DART va col·lidir a una velocitat de 23.400 quilòmetres per hora amb el sistema d’asteroides binari Didymos, un projecte internacional ambiciós l’objectiu del qual és comprovar si és possible canviar l’òrbita d’un asteroide si això suposara una amenaça per a la Terra. Adriano Campo Bagatin és coordinador d’equip de Ciències Planetàries (grup d’Astronomia i Astrofísica de la UA), en l’Institut Universitari de Física Aplicada a les Ciències i les Tecnologies (UFACiT) de la UA. L’equip s’encarrega d’estudiar les conseqüències de la col·lisió sobre l’asteroide, a partir de les imatges rebudes després de la col·lisió.
