Exposició 200 aniversari de la Província de Xàtiva
L’aventura provincial de Xàtiva començà amb una carta del diputat xativí a les corts Joaquin Lorenzo Villanueva, En aquest cas, malgrat formar part d’un procés històric, l’acció té un protagonista clar al voltant del qual es va posar en marxa la maquinària administrativa entre aquest diputat i el consistori xativí. L’oportunitat era idònia, com el mateix Joaquin Lorenzo comprengué, ja que s’estava gestant un canvi de l’estructura estatal que, posteriorment, la història ha anomenat Trienni Liberal.
Amb els moviments revolucionaris sorgits per la sublevació del comandant Riego als inicis de 1820, Ferran VIIé jurà la Constitució de Cadis el 9 de març, amb la qual s'inaugurà un règim constitucional d’idees lliberals. Els nous dirigents, tenien una nova concepció de l’estat i l’administració, ambdues de tipus electiu i basades en un únic cos legal vertebrador anomenat Constitució. Conseqüentment, el canvi d’arrel ideològic que suposava el nou estat, afectava als valors sobre els que es construïa, i es ramificava gradualment en les seues manifestacions entre les quals l’administració i la divisió territorial són peces clau.
La traducció d’aquestes paraules era que el nou estat devia manifestar-se en noves institucions, i aquestes, vertebrar el territori des de la seua lògica -liberalisme, centralisme, racionalitat i homogeneïtat-. Per tant, es devia d’afrontar una reforma per canviar la divisió estatal, encara basada en els antic regnes medievals, cap a altra més a prop del provincialisme de tipus francés, regit per diputacions provincials dependents directament de les corts i el govern central. Aquesta divisió residual és la que es seguí a l’etapa legislativa gaditana, basada en 39 províncies[1] i, pràcticament, feia una divisió interna Dels regnes respectant els seus límits històrics.
D’aquesta manera, per a la nova vertebració del territori es formaren dos comissions independents entre elles, la primera la va formar el govern constitucional i va estar presidida per Felipe Bauzá i José Agustí de Larramendi, datant de l’11 de juliol de 1820; i la segona manada per les Corts, estava formada per vuit diputats, i emprengué les seus tasques el 4 d’agost de 1820. L’informe governamental -presentat a Corts el 17 de març de l’any següent[2]- va ser una revisió del gadità, mentre que l’elaborat per les corts -presentat el 19 de juny[3] també de l’any següent- donava pas a un major qüestionament i revisió del territori, convidant a una implicació major dels agents polítics amb la sol·licitud d’ajuda dels diputats per a la recaptació de dades i plantejament de propostes o modificacions.
En aquest context, Joaquin Llorenç Villanueva va proposar a l’Ajuntament de Xàtiva preparar una proposta per a la creació d’una província pròpia. Si atenem a la cronologia, el 27 de març de 1821 el projecte governatiu ja estava finalitzat, i tenim constància de haver-s’hi formulat queixes al mateix remeses a les Corts fins al 7 d’abril de 1821, emperò en cap d’elles figura Xàtiva[4]. Per tant, la petició, idea i proposta de creació de la nova província sols afectà i es basà en la iniciativa de les Corts. El diputat xativí argumentà el pes demogràfic de la zona proposada, la seua utilitat per al correcte funcionament de l’estat i la economia, i la «naturaleza de ese terreno». Aquestes paraules ens criden l’atenció perquè pareix amagar una idea de domini territorial preconcebuda, perquè, en primer lloc, repassant els diversos textos argumentatius a favor de la província, s’hi llig una consciència de macroprovíncia de València, i en segon lloc, els mateixos arguments ens mostren com romanien les pretensions històriques de la ciutat de tindre un domini polític propi per damunt de la municipalitat.
Malgrat tot, el gran referent per a la proposta provincial, així com la seua principal argumentació, va ser la concessió de diòcesis pròpia -aprovada a 1814 però duta endavant al trienni-. No debades una seu episcopal deixava un precedent gestor en aquest territori, ja que la principal funció episcopal és el control i administració de les parròquies. Voldriem acabar remarcant que encara que aquesta proposta fou fruit de la iniciativa d’un diputat i la posada en marxa de la ciutat, Villanueva aconsellà al govern local que demanara la cooperació amb els altres pobles involucrats, el que ens mostra que la província no ha de ser vista únicament com un esdeveniment local.
Joaquin Lorenzo Villanueva Astengo
En Joaquim Llorenç Villanueva trobem una de les figures més emblemàtiques de la Xàtiva del segle XIX, determinant en alguns dels esdeveniments històrics més rellevants del moment, com ara la restitució del nom de Xàtiva, la creació de la Província i Diputació xativina o la petició de catedralitat.
Comença els seus estudis primaris a Xàtiva però, prompte, amb 12 anys, passà a València. A la capital prosseguí la seua trajectòria, formant-se en la Universitat de València fins a 1776, des d’on és cridat pel seminari d’Oriola per a ocupar la càtedra de filosofia. D’Oriola sortí cap a Madrid en 1780 a causa de les discussions teològiques amb el seu protector i bisbe, José Tormo, i després de passar un temps establint contactes, fou promocionat per a ocupar la càtedra de teologia del bisbat de Salamanca.
Prompte es feu un lloc a la cort gràcies a les bones relacions amb el grup de valencians que allí ocupaven càrrecs rellevants, sent nomenat en 1783 qualificador del Sant Ofici -encarregat de censurar i detectar textos herètics-. Joaquim Llorenç estava fent una carrera gens menyspreable, perquè com hem vist, en tres anys passà d’arribar a Madrid sense cap valedor, a tindre ja un càrrec a les institucions més importants del regne. La seua producció intel·lectual també va anar en augment, facilitada pel nucli de relacions amb els il·lustres lletrats de Madrid, fruit d’açò va ser elegit membre de la Real Acadèmia Espanyola en 1793, i de la Real Acadèmia de la Història en 1804.
Ferm partidari de la resistència front a les tropes i ocupació franceses, fou elegit diputat per València a les Corts Generals que es celebraren a Cadis en febrer de 1810, on va tindre un paper més que notable, postulant-se com el quart diputat amb major nombre d’intervencions. La notícia de l’elecció la rebé el sis d’abril de 1810, i sense perdre temps va enviar una missiva a l’Ajuntament agraint-ho i mostrant la seua predisposició a afavorir en tot el que puga la seua ciutat natal. També va formar part de la comissió eclesiàstica creada per la Junta Central i Governativa de Cadis, centrant-se en la reforma religiosa.
Amb la tornada al tron de Ferran VIIé a 1814 va ser detingut, empresonat i finalment desterrat al convent de la Salceda de Guadalajara. Ací va romandre fins a 1820 quan amb la instauració de l’estat constitucional, va ser elegit diputat a Corts per València al maig de 1820. L’1 d’octubre de 1823, derogat el règim constitucional, va tindre que exiliar-se definitivament junt als seus germans Jaume i Llorenç, amb qui començà un calvari migratori que el dugué a passar els seus últims anys a Londres i Dublín, vivint de la seua faceta com escriptor i d’una pensió del comitè d’ajuda als exiliats.
Canvis del segle XIX
Els inicis del segle vuitcentista foren força difícils, perquè la invasió napoleònica agreujà més encara la situació política, econòmica i social. L’agricultura havia sofrit una parada per la guerra, a la que es sumà una crisi, les quals provocaren una reducció dels beneficis de les rendes agrícoles -per falta de pagaments i descens dels mateixos-, i una inflació cada vegada més greu. Les solucions d’emergència no funcionaven, doncs les importacions de fruits i recursos d’Amèrica no podien salvar la situació ja que els territoris colonials es trobaven en alçaments d’independència.
Políticament, el sistema també donava símptomes d’esgotament, ja que depenia de la voluntat del monarca perquè aquest podia col·locar o cessar ministres al seu gust, sense que s’establira una línia política clara. En suma, els remeis tradicionals econòmics i fiscals ja no aportaven els recursos necessaris per a la gestió correcta de l’estat, més sinó en temps de crisi, i el sistema polític era incapaç de posar-hi solucions efectives o de respondre a les exigències de la societat.
Si no fora poc amb aquests problemes de base, la invasió napoleònica i les abdicacions de Baiona provocaren un vuit de poder, ja que el rei, Josep I, no podia imposar el seu domini perquè la major part del regne estava en armes contra l’ocupació francesa i contra ell mateix. Els reductes de resistència s’organitzaren en juntes provincials que responien a l’autoritat d’una Junta Central Suprema, establint-se un sistema representatiu que feu una cridada a formar Corts generals. La càmera legislativa prompte començà un projecte de constitució, coneguda posteriorment com la Constitució de Cadis. Un text legislatiu de tall liberal reformador, posava fi als reductes del feudalisme -privilegis fiscals de l’església i la noblesa, sistema de senyorius, etc-, establia un sistema de votació de diputats indirecte, una forta separació de poders, l’abolició de la inquisició, entre molts altres canvis.
Acabada la guerra, Ferran VIIé tornà a la Península Ibèrica per Catalunya el 2 de març de 1814. Prompte, els partidaris absolutistes acudiren al seu encontre i redactaren un manifest per a deixar sense validesa tota la tasca legislativa gaditana i abolir l’estat parlamentari resultant. El manifest va ser conegut com «El manifiesto de los persas» i va donar lloc al decret d’abolició del 4 de maig, pel qual es declaraven nul·les la tasca gaditana i la Constitució. Aleshores, conjuntament, el rei amb les tropes del general Elio marxaren a Madrid des de València per fer-se amb el poder.
Prosseguiren sis anys de govern absolutista i d’un estat a l’antic règim, on l’oposició i idees liberals van ser perseguides, fins i tot detenint els diputats gaditans -entre ells Villanueva- que van tindre que prendre l’exili o l’empresonament. Emperò l’ideari i moviment liberal no cessà, creixent a l’hora que el govern de Ferran VIIé es mostrava incapaç de solucionar els problemes de l’estat. Després de sis anys, com a resultat de la crisi anterior i del creixement del liberalisme, el tinent coronel Rafael Riego, al comandament del batalló asturià començà un moviment de revolta sense èxit, però que animà a tot l’estat, produint-se una sèrie de revoltes que dugueren a Ferran VIIé a acceptar el 7 de març la Constitució de Cadis. En aquest moment, s’inaugurà un regim constitucional de tall liberal que reprengué les tasques començades a Cadis i modernitzà l’estat.
Trienni Liberal
Com hem dit, els moviments revolucionaris sorgits arran la sublevació del comandant Riego dugueren a Ferran VIIé a jurar la Constitució el 9 de març de 1820, inaugurant-se un règim constitucional d’idees lliberals. Emperò no podem considerar aquesta ideologia com unitària i homogènia, puix es van marcar dues tendències ideològiques -moderada o «doceañista» i exaltats o radicals- fruit de diferents concepcions de la política i l’organització social. La legislatura de 1820 començà amb unes corts moderades, amb una co-governaça amb la corona, però dos anys després l’augment dels diputats radicals els propulsà al govern a l’agost de 1822, els quals mantingueren el poder fins a la davallada del sistema.
Ambdues tendències liberals van mostrar el seu reflex a l’acció legislativa, la qual partia de grans impediments de base, sobretot econòmics, ja que l’estat arrastrava una crisi econòmica des de feia dècades, i socials, perquè els avalots i la temor a les insurreccions populars i militars va estar palés a tot el període. A més, els diferents governs liberals van dedicar seriosos esforços a les següents àrees:
Hisenda. Calia reorganitzar la hisenda amb una centralització i homogeneïtzació dels impostos, a tots els nivells, perquè la diferència entre la recaptació real i les previsions impedia l’augment dels ingressos necessaris per minvar el deute.
Agricultura. El problema agrícola el aborda amb la desamortització dels bens eclesiàstics, la desvinculació dels senyorius, la reducció dels delmes i la fixació d’un impost directe.
Exèrcit. Amb la tendència de la força armada d’intervindre en la política, l’estat liberal havia d’assegurar la seua fidelitat, i amb aquest motiu sancionà una llei orgànica on s’especificava com a principal objectiu la defensa de l’estat i llibertats.
Religió. Per acabar amb l’antic règim, calia emprendre una reforma religiosa, tema que enfrontà l’estat constitucionals amb l’església, donant prous debats a les corts dins dels mateixos liberals. Es decretà l’expulsió dels jesuites (14 de agosto de 1820), la supresió del clergat regular i del delme, la desamortització, i també es nomenaren bisbes d’ideologia liberal.
Malgrat el triomf de l’estat constitucional, els sectors socials que veien perjudicada la seua posició amb les noves polítiques van desenvolupar una contínua acció d’oposició que arribà a la sublevació i el foment de l’intervenció d’un exèrcit estranger. Historiogràficament se’ls nomena com la contrarrevolució, i té presència tant a les classes altes de la societat -la noblesa-, com a l’esglèsia o a les capes més baixes -part de la pagesia-. Per altra banda, el liberalisme era un corrent ideològic present a tota Europa, i les principals potències conservadores celebraren un congrés a Verona per decidir com aturar-lo, especial por donava l’estat constitucional espanyol. El resultat fou l’atenció a les demandes d’intervenció de Ferran VIIé per part de França, des d’on s’envià un exèrcit format per 55.000 homes amb el nom dels Cent mil fills de San Lluís. Aquest exèrcit s’uní a les forces armades reialistes i poc a poc derrotaren l’estat liberal, i col·locaren a Ferran VII altra vegada com a monarca absolut. Per un decret de l’1 d’octubre de 1823 s’abolí tota la tasca legislativa del Trienni i la seua organització estatal, de facto s’esborrà tota presència del liberalisme, es dugué una política de persecució i repressió d’aquests ideals provocant una gran fugida i exili per motius ideològics.
La Província de Xàtiva
El Trieni Liberal va possibilitar que es tornara a emprendre la qüestió territorial. El dia 27 de març de 1821, el diputat xativí Joaquim Llorenç Villanueva remeté una missiva dirigida a l’Ajuntament de Xàtiva explicant que, havent-se presentat a les Corts la divisió del territori espanyol, s’oferia a preparar una representació per demanar la creació de la nova província de Xàtiva, argumentant raons d’utilitat i conveniència. Un argument de pes va ser l’aprovació de seu episcopal per a la ciutat en 1814 -aplicada a 1821-, la qual la va dotar d’un territori administratiu en el panorama eclesiàstic, coincident en gran mesura amb el que abastà la província. El territori que abastava era similar al de la diòcesis pròpia, el qual, és quasi la totalitat del que avui en dia considerem les Comarques Centrals Valencianes.
La Diputació de Xàtiva funcionà des del 23 de maig de 1822 fins a octubre de 1823, i tenia competències polítiques -organització i implantació de la xarxa d’ajuntaments-, econòmiques i fiscals -gestió d’impostos i del pòsit municipal-; foment d’infraestructures i obres públiques; socials -creació d’establiments de beneficència-, etc. El lloc triat com a seu de la Diputació fou part de la Casa de l’Ensenyança, la qual va ser sotmesa a una reforma.
La tardor de 1822 l'oposició liberal -en última instància, organitzada pel mateix Ferran VIIé- començà a créixer militarment i va integrar partides armades. L’ambient de violència anà en augment i explotà en conflicte obert amb l’arribada de l’exèrcit francès nomenat «els cent-mil fills de Sant Lluís». La guerra que es desenvolupà als següents mesos va estar des d’un primer moment declinada cap als absolutistes, pel que les autoritats liberals es veieren obligades a fugir, entre elles, la Diputació de Xàtiva. Finalment, la Diputació es dissolgué a Alacant, sent l’última sessió del 17 d’octubre de 1823.