Inma Castell, una castellonenca tot terreny que relata en el seu llibre solidari com lluita contra un càncer de pulmó

A Inma Castell la vida la va canviar el 17 de maig de 2019, festivitat de Sant Pasqual. Eixa data marcarà un abans i un després per a esta periodista, mare d'un xiquet de tres anys -en eixe moment- i una enamorada de l'esport.

Esta vinarocense explica que “el que en principi apuntava a una pneumònia a la qual havia arribat després d'uns quatre mesos de presumptes refredats encadenats sense que el meu llavors mèdic de capçalera es molestara ni tan sols en auscultarme es va convertir en una cosa alarmant. En eixe moment no li van posar ni ‘nom’ ni ‘cognoms’. Ningú es va atrevir a pronunciar la paraula càncer malgrat que totes les proves apuntaven cap a la mateixa direcció. El colp va arribar un mes més tard”.

Quatre anys convivint amb la malaltia, ara adormida, han servit a Inma Castell per a valorar les xicotetes coses de la vida i a passar més temps amb la seua família.

Inma Castell presenta el 26 d'octubre a les 19.45 hores en el Meneador Espai Cultural la seua òpera preval “La marató de la meua vida. Conviure amb el càncer és possible”.

En esta entrevista, Inma Castell explica com va afrontar la malaltia i la seua nova vida que esprem al màxim.

Escoltar la paraula càncer sempre fa por, tant per al malalt com per a la seua família. Què va ser el primer que et va passar pel cap en aquell moment?

El primer que vaig pensar és “això no em pot estar passant a mi, tinc un xiquet de 3 anys i vull veure-li créixer”. Després, van vindre els perquès a la recerca d'una justificació que en estos quatre anys de carrera contra el càncer no he aconseguit desxifrar. Suposadament, el carcinoma escatós en grau 4 (el meu) se sol diagnosticar a majors de 60 anys, fumadors i amb uns condicionants de salut determinats. Jo era una xica jove, de 38 anys, corredora habitual, amb una salut de ferro –la meua mare diu que ni de xicoteta em vaig posar mai malalta-, que mai s'havia posat un cigarret en la boca i que des de feia 4 anys no s'havia pres ni un cinqué per l'embaràs i posterior període de lactància.

Què va ser el pitjor: afrontar la malaltia o explicar-ho a la teua família més pròxima?

La meua mare tenia en eixe moment 93 anys i havia vist morir al meu pare víctima de l'Alzheimer. Pots imaginar el dur que va ser explicar-li-ho. En el llibre explique com i quan li ho vaig dir però ja t'avance que no va ser gens senzill i la seua reacció, inesperable. Amb això no dic que afrontar la malaltia fora fàcil. Posar en marxa el compte arrere de la teua vida no ho és, però des del primer segon vaig saber que havia de batallar i l'anava a fer pel meu fill, per la meua família i per mi.

Com vas afrontar la malaltia?

Ho vaig fer d'una manera bastant pragmàtica. Necessitava tindre la meua vida en ordre, assegurar-me que, si m'anava, li ho deixava tot preparat i organitzat al meu marit, al meu fill i a la meua mare perquè pogueren passar el duel amb la confiança que tot estava en el seu lloc. Pot semblar una reacció freda però a mi em tranquil·litzava. A més, m'ho vaig plantejar com un procés llarg en el qual havia de posar-me objectius a curt termini. Aconseguir cadascun d'ells es convertia en motiu de celebració. A la meua casa sempre hem sigut de fer festes per tot i en este cas no anava a ser diferent. Cada avanç tenia i té el seu menjar especial. També vaig decidir viure la vida com mai ho havia fet, amb calma i gaudint de les xicotetes coses: un matí sense tos, una alba amb el meu marit i el meu fill a l'altre costat del llit, veure fosquejar, un menjar en el xalet dels meus oncles, una abraçada de les meues amigues i els meus amics, un mocador nou per a cobrir la calvicie…

La vida ens ofereix cada dia grans regals que les presses i els aclaparaments ens impedeixen obrir i gaudir. A mi el càncer em va donar el temps que mai havia tingut de consumir la vida a foc lent, que és com ixen els millors plats.

Com es viu amb càncer?

El malalt de càncer, com qualsevol ésser humà, té els seus moments millors i pitjors. Els primers mesos des del diagnòstic del càncer són de confusió i pors. Una vegada la situació s'estabilitza i veus un poc de llum aprens a conviure amb ‘la bestiola’. Jo fins i tot li parlava i de tant en tant encara ho faig. És molt important crear-te una nova rutina que ocupe el teu temps i et mantinga el cervell ocupat. A poc a poc aprens a conviure amb el càncer, les revisions i les pors a la recaiguda. Això sí, és un procés molt molt lent en el qual a mi em va ser molt bé comptar amb l'ajuda de la meua psiconcóloga.

Periodista, professora, mare, esposa, filla, amiga… com va canviar la teua vida en eixe moment?

Va canviar totalment. Portava una vida de bojos. En el laboral, combinava el meu treball en el Periòdic Mediterrani de Castelló com a cap de la secció de Comarques, al meu entendre, la columna vertebral del diari; amb la participació en les tertúlies d'un parell de programes d'À Punt, la qual cosa m'obligaven a baixar a València almenys dos dies a la setmana. En el personal, apurava les hores per a estar amb el meu fill i el meu marit, a més d'ajudar a la meua mare en tot el que necessitara. Amb l'arribada del càncer tot això es va parar i vaig aprendre a viure d'una manera més pausada, a posar la meua salut i la meua família per damunt de totes les coses i a dir fins ací puc arribar.

La malaltia t'ha enxampat amb un fill xicotet, com ha portat ell la teua malaltia i com has portat les tasques de ser mare i la criança durant este temps?

Tinc la gran sort de ser la mamà de Guillem, un xiquet molt espavilat que sempre me l'ha posat tot molt fàcil. En el llibre conte algunes anècdotes que crec que retraten molt bé com, amb tres anys acabats de complir, va assumir la malaltia i va ser el motor de la meua recuperació. Ser mare i estar malalta d'un càncer, en principi, terminal és un malson però també suposa comptar amb una motivació extraordinària per a continuar corrent.

Comentes que el teu càncer de pulmó era, “en principi, terminal”. Com et trobes ara?

Estic en fase de seguiment, sempre pendent de les proves i que el càncer continue adormit. No obstant això, puc dir que he aprés a conviure amb ell i amb les seues seqüeles i a mantindre-ho silenciat perquè la meua ment estiga el més saludable possible. Tinc la sort que estic molt vigilada i controlada, alguna cosa que he d'agrair al personal de l'Hospital Provincial de Castelló. Tenim un gran centre sanitari i uns professionals meravellosos als quals hauríem de cuidar una miqueta o, més ben dit, un ‘muchito’ més.

El pròxim 26 d'octubre presentes la teua òpera preval ‘La marató de la meua vida. Conviure amb el càncer és possible’. Sense fer spoiler, què podem trobar en este llibre?

M'agrada dir que és un llibre-guia en el que, a partir del penjador de la meua experiència personal responc a algunes de les preguntes que ens fem molts dels malalts de càncer, familiars i amics i que no sempre ens atrevim a realitzar al nostre oncòleg o oncòloga.

També parles de sexe i esport, i dels seus beneficis per als malalts de càncer. En què t'han ajudat?

Jo ja corria abans del càncer de pulmó i des que em van donar el diagnòstic vaig tractar d'assumir que no tornaria a fer-ho mai més. Trencar esta barrera em va aportar, igual que poder mantindre relacions sexuals, una dosi d'autoestima enorme. A més, ambdues ajuden el cervell a generar oxitocina i estimulen la creació de neurones i ajuden a dormir millor, entre altres.

Per què et planteges escriure este llibre?

Hi ha diversos motius que em porten a escriure-ho: trencar alguns dels múltiples tabús que hi ha sobre el càncer; ajudar malalts, familiars i amics a afrontar la malaltia; respondre preguntes que es fan els afectats reiteradament i que no s'atreveixen a formular-li al seu oncòleg o oncòloga i col·laborar amb la investigació del càncer de pulmó, un dels quals té un major índex de mortalitat i que és el que jo patisc.

Quin consell li donaries a una persona a la qual li detecten càncer?

Que no done res per suposat. La paraula càncer no sempre significa mort i els índexs de recuperació són cada vegada majors. La malaltia s'ha d'afrontar amb la ment clara i forta i, abans de caure al fons del pou, demanar ajuda del servei de psiconcología de l'hospital. A mi em va ajudar moltíssim a estar on estic en este moment. I no vull acabar sense parlar dels perills d'internet i les xarxes socials. No has de fiar-te de ningú que et prometa impossibles, només el teu oncòleg o oncòloga saben què és el millor per a tí. Oblida't dels productes i les dietes miracle que mai porten a un bon final.