Missioners valencians a Ucraïna, després d'escapar de la guerra: "Tenim el cor i l'ànima allà"
Quan es compleix el novè dia de l'inici de l'atac de Rússia a Ucraïna, tres famílies valencianes catòliques que eren al país comparteixen com va ser el seu viatge de tornada a València
Quan es compleix el novè dia de l'inici de l'atac de Rússia a Ucraïna, tres famílies valencianes catòliques que es trobaven al país d'Europa de l'Est comparteixen, a través del diari PARAULA, com va ser el viatge de tornada a València, fugint de la guerra , una experiència en la qual destaquen la força de la fe i de la pregària i el record dels germans ucraïnesos.
Aquestes famílies formen part del conjunt d'espanyols que vivien a Ucraïna fins al començament de l'atac rus, al voltant de 500 persones segons les dades registrades pel Ministeri d'Afers Estrangers. I com molts altres espanyols i estrangers, han hagut d'abandonar el país que els ha acollit els últims anys per fugir de les bombes.
També els mateixos ucraïnesos s'han vist obligats a ficar la vida en una maleta i a deixar el seu país. Des de l´alt comissionat de l´ONU per als refugiats (ACNUR) adverteixen de les dimensions d´aquesta crisi humanitària: "En només set dies hem estat testimonis de l´èxode d´un milió de refugiats d´Ucraïna a països veïns", la majoria dones, xiquets i persones grans.
Les tres famílies valencianes, integrades al Camí Neocatecumenal, són les de Darío Esteban i María Polanco, i els seus tres fills i amb un altre en camí, que pertanyen a la parròquia Preciosíssima Sang de València; Joaquín Carbonell i Sara Aguiló i els seus vuit fills, de la parròquia San Francisco Javier; i Manuel Cáceres i Elena, amb els seus set fills, de la parròquia Sant Jeroni de València.
"No estan desesperats, la pregària els sosté"
Darío i Maria estaven a Ucraïna des de 2018 com a família missionera, a la ‘missio ad gentes’ de Zhitomyr, a 2 hores de Kíev. Davant l'empitjorament de la situació, tenien previst tornar a València a finals de la setmana passada i van avançar el viatge dijous, el dia en què va començar l'atac rus.
“Hem estat allà molts anys en què la teua família acaba sent la gent de la comunitat, hem deixat molts amics. Sabem que ací estem fora de perill però tenim el cor i l'ànima a Ucraïna, no acabes d'estar tranquil”, relata Maria, que assegura que resen per ells “amb la pregària silenciosa, i demanem al Senyor que els doni força, que els ajude”.
Darío explica que “tots els d'allà i d'ací estem units per la pregària. Els fem veure que no estan sols. I ells ens diuen amb esperança que si Déu és amb ells no hi ha res contra ells. Els nostres germans ucraïnesos són tot un exemple per a nosaltres, ens donen testimoni i una lliçó de fe: no estan desesperats, la pregària els sosté”.
El comiat “la vivim en comunió amb ells, no ens van jutjar per marxar. I el mateix dia que ens vam anar van començar a caure les bombes a la regió de Kíev”, assenyalen. Encara que tenien la furgoneta preparada, amb el dipòsit ple, equipatge preparat i menjar per a diversos dies, “ens vam anar de pressa i amb por, ni tan sols sé què ens vam deixar a casa”, relata Maria.
Van ixir a les 8.30 del matí i van arribar a la frontera amb Hongria 10 hores després. En veure que tenien xiquets petits, un policia els va deixar passar els primers a la llarga cua. Per a Darío és un signe que “les oracions ens han portat a volar”. A la carretera van veure tancs, antiaeris amb canons, combois amb soldats “i nosaltres anàvem en sentit contrari”.
Van arribar a Hongria a les tres de la matinada i després de passar per tres hotels plens, al quart es van poder quedar a dormir. Al llarg del viatge han estat acollits per famílies del Camí Neocatecumenal, que no han dubtat a obrir-los casa seua. Finalment van arribar a València diumenge passat. Però no obliden Ucraïna: “El nostre dia a dia gira al voltant de les persones que hi hem deixat, com estaran, si hauran passat fred, si tindran menjar... Ho vius com si t'estigués passant a tu”, confessa Maria.