La tragèdia de la qual ningú se'n recorda: una cicatriu en l'ànima de la Comunitat Valenciana
Encara que eclipsada per la tragèdia de 1957, aquesta riuada va ser un esdeveniment de gran magnitud que va marcar a tota una generació
El 28 de setembre de 1949, una tempesta de proporcions bíbliques va assotar la Comunitat Valenciana, deixant una petjada inesborrable en la seua història. Encara que eclipsada per la tragèdia de 1957, aquesta riuada va ser un esdeveniment de gran magnitud que va marcar a tota una generació. Però és que a més, hui, recordem una altra efemèrides, tal com publiquem en elperiodic.com, en la qual es compleixen 15 anys i que pots llegir ací.
La tempesta perfecta
Les precipitacions més intenses es van concentrar en la zona de muntanya entre Castelló i València, desencadenant una sèrie d'esdeveniments catastròfics. El barranc del Carraixet, per exemple, es va desbordar violentament, causant estralls en localitats com Bétera, on l'aigua va aconseguir nivells mai abans vistos, inundant habitatges i arrasant amb tot al seu pas. La ciutat de València també va patir els embats de la tempesta, però van ser les poblacions més pròximes a la costa, com Rafelbunyol, Massamagrell i Almàssera, les que van registrar els majors acumulats de pluja, superant en alguns casos els 100 litres per metre quadrat.
A Castelló, la situació va ser igualment dramàtica. El desbordament del riu Seco va provocar una tragèdia que es va cobrar la vida d'una desena de persones, en la seua majoria xiquets. Aquestes inundacions massives van ser el resultat d'una combinació de factors: pluges torrencials, l'ocupació de llits fluvials i una falta d'infraestructures adequades per a fer front a aquesta mena d'esdeveniments naturals.
No va ser l'única tempesta tràgica d'eixe dia. A Xiva, segons relata un aficionat a la meteorologia, a més de l'enfonsament de diverses cases pel desbordament del barranc de Xiva, un matrimoni amb el seu fill de poca edat van ser arrossegats per la riuada apareixent a diversos km de la població.
El llit del Túria: un refugi precari
No obstant això, una de les conseqüències més tràgiques d'aquesta riuada va ser l'ocupació del llit del riu Túria. La pobresa i la falta d'habitatge van obligar milers de persones a establir-se en aquesta zona, convertint-la en un autèntic barri xabolista. Malgrat les promeses de les autoritats de no permetre noves construccions en el llit, la pressió demogràfica i la falta d'alternatives residencials van fer que aquesta promesa s'incomplira ràpidament.
L'ocupació del llit del riu Túria va ser una decisió que marcaria el destí de la ciutat durant dècades. Aquesta situació, unida a la falta de planificació urbanística i a l'absència de mesures de protecció civil, va fer que València fora extremadament vulnerable davant les inclemències del temps. La riuada de 1957, que va causar encara més víctimes i danys materials, seria la trista confirmació d'aquesta realitat.
Una tragèdia oblidada
La riuada de 1949 és un capítol fosc en la història de València, sovint oblidat o minimitzat. Des de l'AEMET (Agència Estatal de Meteorologia) recorden aquest succés per a comprendre millor el context històric i les causes de les posteriors catàstrofes. L'ocupació del llit del riu Túria va ser una decisió errònia que va tindre conseqüències devastadores i que ens ensenya la importància de la planificació urbana i la prevenció de riscos.
Hui dia, la ciutat de València ha canviat radicalment gràcies a la transformació de l'antic llit del riu en un gran parc urbà. No obstant això, és important no oblidar el passat i aprendre dels errors comesos. La riuada de 1949 ens recorda la importància de respectar el medi ambient i de construir ciutats més segures i resilients enfront del canvi climàtic.
Configuració endiablada
El butlletí meteorològic del 29 de setembre de 1949 va revelar una situació atmosfèrica complexa. A l'oest de la Península, una borrasca freda aïllada generava inestabilitat, però no era suficient per a desencadenar un gran temporal mediterrani.
No obstant això, la presència d'una mesobaja en la Mar d'Alborán, impulsada per un intens doll de vent del sud, va resultar crucial. Aquesta mesobaja va conduir aire càlid i humit cap a la Península, el qual, en trobar-se amb la Serra de la Calderona, ascendia i es condensava, provocant pluges torrencials. Aquestes precipitacions, concentrades en tales però intenses tempestes, van ser les principals responsables de la riuada. El ràpid descens del nivell de les aigües després de les precipitacions, un fenomen atípic en grans temporals, va confirmar que les inundacions havien sigut causades principalment per aquestes tempestes localitzades i no per un temporal marítim prolongat.