"Tots estem predisposats a la sorpresa de la bellesa, només que potser el poeta sàpiga veure-la en qualsevol cosa"

Girafes al zoològic d'Atlanta ha estat l'obra escollida com a guanyadora de el Premi València Nova a poesia jove en castellà. El seu autor, Álvaro Carbonell, nascut a Albatera, a la comarca del Baix Segura de l'Segura, terra de l'poeta Miguel Hernández, ens explica en aquesta entrevista d'on ve la seva passió per les lletres, fet que suposa per a ell rebre el València Nova i moltes coses més.

Què significa per a tu haver guanyat aquest premi amb Girafes al zoològic d'Atlanta?

Significa, simplement, un reconeixement a cinc anys de recerca d'un estil, d'una verbalització de la mirada que s'ajusti d'una manera més precisa al que sempre he volgut expressar amb la meva poesia. La mirada fa a el poeta el mateix que el criminalista veu a simple vista més coses en l'escena de l'crim que la pròpia escena de crim. El poeta també reconeix indicis. Obvi que és un orgull haver guanyat el "València Nova" amb aquest llibre, és un premi que segueixo des de fa temps i admiro a tots els guanyadors i guanyadores d'edicions anteriors. Publicar a Hiperión és com arribar a jugar en el teu equip favorit.

Quan neix el teu interès per la poesia?

Et diria que el 10 de juliol de 1990, la meva data de naixement. Crec que la sensibilitat poètica neix amb un i es desenvolupa en un depenent de l'ambient en què creixi, com una malaltia latent. Vull pensar que té alguna cosa de genètic. De tota manera, penso que tots estem predisposats a el franc sorpresa de la bellesa, només que potser el poeta sàpiga veure-la en qualsevol cosa.

Com va sorgir la idea d'escriure un llibre?

Jo simplement escric perquè m'agrada i -parafrasejant a W. Szymborska- m'agrada la poesia com pot agradar-me la sopa de fideus o acariciar a un gos, però a la que m'aferro com a un oportú passem. No tinc la pretensió de fer un llibre com tampoc la de menjar o la d'acariciar, és una cosa instintiu que faig quan reconec l'impuls. No em urgeix. Si passat el temps estic d'acord amb el que he escrit i crec que val la pena que sigui publicable, ho presento a concursos, a el judici diví d'altres que saben més que jo.

Com són els moments en què escrius?

No entenc la poesia com un exercici, com un deure quotidià. Imagina l'escena, el Pòsit que pegues a la nevera per recordar tots els matins: escriure de dues a tres poemes a el dia, cadira còmoda, llum tènue, Ludovico a Spotify. Estic en contra del que solemne. He escrit molts poemes al mòbil i això vol dir que han estat escrits en qualsevol part, com el que no aguanta més i per a pixar al mig de camí.

Com definiries la teua poesia?

Com va dir Borges citant Sant Agustí amb allò de el temps, si em pregunten no ho sé, si no em pregunten ho sé.

Pensant ja en el proper projecte?

Estic escrivint, per fi, partint primer d'una estructura, cosa que mai vaig fer anteriorment. Serà un llibre -si arriba a ser-ho- inspirat en part, amb tot el respecte, en personatges i passatges de "Les Ones" de Virginia Woolf.

A més de poeta, també ets músic, què és el que més t'agrada de el món de les arts?

La irremeiable comunicació que es produeix sense que importi massa qui és el subjecte que parla. L'obra ha d'expressar per si mateixa, l'autor només realitza una donació altruista a la resta.

Sent de la terra de Miguel Hernández, ¿quins autors o lectures t'han influït al llarg d'aquests anys?

És difícil, penso en un teatre vast en el qual van entrant multitud de personatges, els principals sempre es queden a dialogar com poden ser el propi Miguel Hernández, Whitman, Szymborska, Brodsky o Pessoa, i n'hi ha d'altres que entren i surten, deixant un prolongat ressò. També llegeixo a molts poetes joves, admiro molt la poesia de Constantí Molina o Maria Elena Higueruelo, per posar algun exemple. I això només si parlem de poesia, crec -sense dubte- que qualsevol gènere literari té influència i no només en el fet particular d'escriure. Actualment m'interessa molt la poesia de Louise Glück.