Reintroduir grans depredadors com el linx ibèric limita la dispersió de llavors per altres carnívors

Una investigació publicada hui en la revista científica Journal of Animal Ecology mostra que la reintroducció en un ecosistema d'un súper depredador, com el linx ibèric, pot portar a altres carnívors de menor grandària a modificar el seu comportament alimentós a conseqüència del risc de depredació percebut. Això tindria importants repercussions en la dispersió de llavors en aquests ecosistemes. L'estudi està liderat per la Universitat Rei Joan Carles, amb la participació de l'Estació Biològica de Doñana (EDB-CSIC), la Universitat Autònoma de Madrid i del Centre d'Investigacions sobre Desertificació (CIDE), centre mixt del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), la Universitat de València i la Generalitat Valenciana.

Molts mamífers carnívors juguen un paper clau en el funcionament dels ecosistemes com a agents dispersius de llavors, consumint una gran quantitat i varietat de fruits carnosos a causa de la seua dieta generalista i oportunista. No obstant això, els grans carnívors han sigut extirpats de molts ecosistemes a tot el món a conseqüència de la persecució humana o la pèrdua dels seus hàbitats i recursos alimentaris.

Els processos de renaturalització (rewilding en anglés) permeten que aquests grans carnívors com el linx ibèric recuperen les seues àrees de distribució històriques. Els súper depredadors estan en el cim de les cadenes tròfiques i poden produir els anomenats ‘efectes en cascada’, provocant alteracions en l'abundància i comportament de les espècies que estan en nivells tròfics inferiors, influenciant críticament a les funcions i estructura dels ecosistemes, la qual cosa es coneix com una ‘cascada tròfica’.

Tamara Burgos, investigadora de la Universitat Rei Joan Carles i autora principal de l'article, subratlla que “encara que l'àrea d'aquest estudi no compta amb poblacions reintroduïdes de linx ibèric, la distribució heterogènia d'aquesta espècie al llarg del Parc Natural Sierra d'Andújar ens va oferir una oportunitat única per a desenvolupar un estudi experimental en zones similars que pràcticament difereixen només en la presència o absència del linx. Així vam poder avaluar d'una forma més precisa els efectes de reintroduir grans depredadors sobre els serveis dels ecosistemes, com la dispersió de llavors”.

Per a la investigació es van usar càmeres dotades amb detectors de moviment que permeten la vigilància de l'entorn des d'un punt d'instal·lació fix. Gràcies a aquests dispositius es va poder comparar el comportament d'alimentació sobre fruits de peralloner, arbre de fruits carnosos les llavors dels quals són dispersades principalment per carnívors frugívors (raboses, teixons, gardunyes…), entre individus que coexisteixen amb el linx ibèric i aquells que habiten fora de l'àrea de distribució del linx al parc natural andalús. Aquest espai protegit és la llar d'una de les majors poblacions de linx ibèric en el món, i va ser l'últim refugi juntament amb Doñana per a l'espècie quan va estar a la vora de l'extinció.

El linx redueix l'abundància d'alguns carnívors

Encara que aquest felí ha expandit la seua àrea de distribució en els últims 20 anys gràcies a múltiples esforços de conservació de diversos projectes LIFE, “el linx ibèric està encara amenaçat i no hauríem de baixar la guàrdia. Les urgents i útils mesures de conservació i els programes de cria en captivitat han donat els seus fruits, però les poblacions no reintroduïdes encara necessiten la nostra atenció, principalment a causa de la falta de preses naturals per a aquest depredador, el conill europeu” afirma Emilio Virgós, autor d'aquest estudi i líder del grup d'investigació a la Universitat Rei Joan Carles.

L'estudi mostra que el 70% i el 100% de les visites de raboses i gardunyes, respectivament, van ocórrer en peralloners localitzats fora de territoris de linx. A més, els investigadors van identificar menys de la meitat d'individus de rabosa diferents visitant peralloners en zones amb presència de linx comparat amb zones sense linxs. Les raboses i gardunyes poden ser fàcilment depredats per un competidor de major grandària, i el risc de depredació percebut dins dels territoris de linx podria portar-los a usar més intensament zones perifèriques per a evitar trobades conflictives amb el linx.

La rabosa roja va ser el carnívor que va consumir més fruits de peralloner, però va ingerir un 38% menys de fruits dins dels territoris de linx en comparació amb altres raboses en zones sense linx. Els que van coexistir amb els linxs van ser frugívors menys eficients, consumint menys fruits i fent visites més curtes als peralloners, tots dos comportaments típicament vinculats a una resposta antidepredatòria. El teixó, no obstant això, no va semblar mostrar sensibilitat a la presència de linx, probablement a causa de la seua major grandària i corpulència.

“El teixó podria equilibrar la pèrdua de llavors dispersades per les raboses dins dels territoris de linxs en zones on les poblacions de teixons tinguen altes densitats, com ocorre en algunes zones de Doñana, on el peralloner és principalment dispersat per teixons” segons Jose Fedriani, un altre autor d'aquest estudi i investigador del Centre d'Investigacions sobre Desertificació (CIDE, CSIC-UV-GVA).

Els carnívors no van ser els únics frugívors que van consumir fruits de peralloner. No obstant això, la majoria de la resta d'animals involucrats, com els cérvols, van ser dispersius de llavors de molt baixa qualitat trencant les llavors ingerides durant la masticació. Per tant, la rabosa és el principal dispersor de llavors per al peralloner a la zona d'estudi i la falta d'aquest dispersor podria alterar la demografia i l'estructura espacial d'aquest escàs arbre de fruits carnós. “Encara que hem avaluat aquestes alteracions sobre el comportament de frugivoria en una escala local, animem als programes de reintroducció a considerar les cascades tròfiques com un mecanisme poderós, que pot alterar funcions clau de l'ecosistema de diferents formes” conclou Tamara Burgos.