Manel Alonso, membre del jurat, reflexiona sobre els premis Literaris Vila de Puçol

Josep Sou és el pseudònim del poeta, doctor en Belles Arts i especialista en poesia experimental Josep Pérez i Tomàs.

A dues veus (Onada edicions, 2022) és el llibre amb el qual aquest veterà escriptor d’Alcoi va obtindre el 25 Premi de Poesia Josep Maria Ribelles.

A diferència del que alguns podrien pensar, no estem davant d’una obra situada estèticament en les darreres avantguardes. Recordem que Josep Sou ha realitzat nombroses performances i ha escrit sobre l’obra del poeta Bartolomé Ferrando i sobre el pintor Antoni Miró. Som davant d’un llibre de poesia, on les paraules conformen un discurs diàfan, que busca la bellesa amb la creació d’imatges poètiques, però també pretén transmetre un missatge basat en l’experiència de l’autor, en aquest cas l’amatòria.

En A dues veus Josep Sou ens parla del desig que sovint va de la mà de l’afecte, del lliurament a l’altre. L’amor viscut a través dels cinc sentits, l’amor que són suggeriments, llenguatge no verbal, sensualitat, paraules a mitja veu i panteixos ardents. L’amor i el desig viscuts durant anys, evocat en la maduresa per la memòria. Sé que és una obvietat dir-ho, però com que tinc poca vergonya ho diré: recordar és fer literatura.

No hi ha cap cronista fidel que siga capaç de parlar d’una única veritat en escriure sobre una relació, ni cap notari de fer un escrupolós inventari de totes les carícies, de totes les mirades, dels besos que es donaren i els estímuls que mogueren cada encontre. Així i tot, el poeta s’arrisca i ho intenta.

Josep Sou, en plena maduresa creativa i vital, més savi i amb més ofici que mai, ens oferix una col·lecció de poemes d’extensió i factura diversa, d’una qualitat envejable, escrits amb una veu personal, amb un llenguatge ric, assajant-se en les formes i el contingut, un contingut gens banal.

Uns poemes que són producte de la complicitat que demana sempre una relació d’afecte i d’atracció física. Un amor que perdura en el temps perquè és capaç de reinventar-se una i altra vegada, sortejant els esculls que la quotidianitat posa al seu davant. Un amor que es nodrix amb el contacte i amb el record.

Desig i memòria, la poesia naix d’un desig de memòria per tal de superar el desamor, el pas del temps i la por terrible a la mort. «Les paraules, ara abocades, tan llamineres, / insinuen armes poderoses; dolces relíquies/ que tot ho han se servar». Amén.

Per altra banda l’escriptor de Carlet (Ribera Alta) Antoni Martínez Bonet publica en Onada edicions el llibre amb el qual va obtindre l’any 2021 el 37é Premi de Narrativa Vila de Puçol, Mala sort per a la fusta si naix violí.

El títol elegit per Bonet està basat en un vers del poema Un tros de fusta del poeta francés Arthur Rimbaud, «i si un tros de fusta descobreix que és un violí?», que ens parla d’aquells éssers que tenen en el seu interior la força de la creativitat artística, musical o literària, però a diferència de Rimbaud, la mirada de Bonet se centra en el do, que una vegada descobert és complicat de gestionar i que et pot portar per sendes tortuoses, pel carrer de l’amargura i l’autodestrucció.

El llibre recull catorze narracions d’extensió diversa, escrits alguns amb l’ús d’una veu narrativa aliena al relat i altres amb la veu del protagonista, encara que aquest es trobe criant malves. Trobem, a més dos relats, Miguel Hernández. La carta i L’entrevista on Martínez Bonet decidix canviar radicalment de fórmula, en el primer empra la forma d’una epístola i en el segon s’arrisca a convertir un dels gèneres estrela del periodisme, germà de la literatura, la transcripció d’una llarga conversa en què utilitzant la figura d’un cantant, reencarnació valenciana d’Elvis Presley, fa un retrat dur de la societat valenciana.

Antoni Martínez Bonet és un narrador amb una veu personal pròpia i fins a cert punt original. Els seus relats estan escrits en una prosa a la qual li agrada acostar-se, d’una manera atrevida i fins i tot descarada, a la poesia. Hi ha passatges d’alguns dels catorze relats, com ara en El collage de Suzanne Valadon, en què s’assaja amb una certa pirotècnia verbal, amb símils i adjectius d’un lirisme contundent. Bonet juga amb les imatges i dota d’una retòrica brillant i reflexiva els textos.

La majoria de les narracions les protagonitzen individus coneguts del món de l’art, la literatura, la música popular i culta, com ara Fernando Pessoa, Paul Verlaine, Martí i Soler, Arthur Rimbaud, Robert Johnson, Samuel Beckett, Cesare Pavese, Jean Genet..., tot oferint-nos una visió sobre alguna escena de les seues trajectòries o un repàs de la seua biografia. També empra algun element, com ara una pintura de Paul Klee, per a parlar-nos amb sarcasme dels aspectes més dolorosos, patètics o ridículs de la condició humana. Aquesta pintura apareix en el que per a mi és un dels millors relats del llibre, La casualitat, que té un inici sòlid, reflexiu i un final just i sorprenent.

Entre les pàgines de Mala sort per a la fusta si naix violí he trobat imatges literàries de gran volada, reflexions encertades i el retrat físic i espiritual de personatges que m’han seduït i atrapat a pesar de les seues misèries.