Història del Sindicat: Una casa de tots i per a tots

El Sindicat Agrícola de Puçol mai ha sigut, en realitat, un sindicat. Almenys, no en el sentit estricte de la paraula. Nascut a principis del segle XX, l'edifici va ser construït pels propis veïns del poble i es va consolidar com un centre social i d'oci en el qual totes les classes socials cooperaven entre si. Un segle després i amb molta història a la seua esquena, els propietaris han recuperat el local i pretenen convertir-lo, de nou, en la casa del poble: un lloc de tots i per a tots.

Durant els seus primers anys de vida, el sindicat era un lloc en el qual persones de totes les classes socials aportaven el que era a la seua mà —o la seua butxaca— per a minimitzar els efectes de la misèria i escassetat de l'època. De fet, va ser construït pels propis veïns del poble, que de manera altruista oferien capital o mà d'obra. I des que va començar a funcionar en 1917, els anomenats «protectors» —o els més rics— aportaven diners, medicaments, ocupació i altres ajudes als «protegits» que, a canvi, oferien mà d'obra a estos senyors.

«Era com una espècie de seguretat social avançada a la seua època», apunta Vicente Sanchis, actual vocal de la junta, perquè «un dels fundadors era mèdic i la gent venia a demanar ajuda i atenció mèdica per a poder subsistir». Així, si una persona necessitava urgentment un medicament com la penicil·lina, que era molt cara i escassa, els protectors li l'aconseguien. Si algú requeria atenció mèdica, el doctor li atenia. «Era la seguretat social dels anys 20», insisteix el responsable.

D'altra banda, si una família necessitava un préstec, se li atorgava, i si sorgia un problema laboral, allí es resolia. El sindicat era el lloc on els senyors contractaven als jornalers perquè treballaren les seues terres i, també, el punt on es realitzaven reunions i activitats de tota mena: balls, sopars, carnestoltes... Però el tracte humà per als socis es mantenia fins i tot després de morir, i és que si una persona sense família faltava, un xicotet grup anava a vetlar al mort.

Com a contrapartida a totes estes ajudes i serveis socials, els «protegits» mostraven el seu agraïment ajudant als senyors en les tasques del camp, en la construcció dels seus habitatges… En definitiva, el sindicat era una més que un centre mèdic, d'oci, caixa rural i punt d'ocupació. Tal com recalca el seu president actual en funcions, José Soriano, «era la Casa del Poble».

Però va esclatar la guerra. I l'amistosa rivalitat entre persones de diferent ideologia que havia existit fins llavors va acabar per institucionalitzar-se i dividir a la societat en els dos famosos bàndols. I, «igual que molts altres edificis en tota Espanya, el sindicat va ser pres pel govern», recorda Soriano. Va quedar polititzat i, encara que es va mantindre el cinema, el teatre i el bar, el pis més alt es va destinar a oficines de l'Administració.

Encara que no era un sindicat com a tal, el seu nom li va donar totes les paperetes perquè Juan Bumbau, que era el president, quedara en el punt de mira d'un govern que «ja havia empresonat o executat a uns quants capitostos», apunta José Soriano, més conegut com a ‘Pepe Paula’. I el responsable, que temia per la seua vida però que es va negar a abandonar el sindicat, va amagar l'escriptura de la propietat darrere d'una paret de rajola en la seua pròpia casa, a l'espera que algun dia poguera ajudar al poble recuperar la seua llar social.

Allí va estar agafant pols fins que als anys 70, quan la dictadura ja fluixejava i la ciutadania va començar a recuperar els edificis que li havien sigut arrabassats per tota Espanya, «excepte prop d'una vintena, com esta casa», recalca Vicente Sanchis: «El nom ens ha condicionat durant anys per a recuperar el local després de la guerra, perquè va quedar classificat com a sindicat de classes, i altres organismes també ho reclamaven».

Va començar així una segona contesa, esta vegada entre els qui es van implicar per recuperar el seu sindicat i els organismes que l'exigien. Els representants locals van començar a fer reunions i van contactar amb Manuel Broseta, professor de Dret i advocat de prestigi a València. Semblava impossible aconseguir-ho per la via legal, ja que durant la guerra es va perdre tota la documentació. Feia falta alguna escriptura i, per a sorpresa de tots els presents, Juan Bumbau va traure el document clandestí que havia estat amagat durant dècades.

L'advocat, convençut que serviria, va encaminar el tràmit. «En Broseta estan els orígens de la volta del sindicat», comenta Soriano, ja que el catedràtic va estar barallant per ell fins que, al gener de 1992, va ser assassinat per la banda terrorista ETA, un esdeveniment que va commocionar a tota Espanya i que va entorpir la recuperació del Sindicat Agrícola de Puçol.

Ni Bumbau, ni Soriano ni la resta de representants es van donar per vençuts i van acudir a un segon advocat, Juan Marco Moliner, que va barallar «fins que va patir un ictus i, encara que volia continuar treballant, vam veure que no estava en condicions de continuar», recorda  ‘Pepe Paula’: «Li vam agrair tot, vaig agafar l'escriptura i vaig acordar amb Bumbau prendre un altre camí».

I a la tercera va ser la vençuda. L'advocat valencià Pepe Benet, en col·laboració amb el seu col·lega de Madrid, Antonio Martínez Lafuente, va trobar la manera de recuperar el sindicat sota una via legal que fins eixe moment no havien intentat: la usucapió, un concepte que atorga el dret de recuperar una propietat si s'ha mantingut i cura de manera pública, pacífica i no interrompuda. I ellos ho havien fet durant més de 40 anys.

Gràcies a testimoniatges, factures del bar i altres documents, no va ser difícil demostrar que, durant dècades, el Sindicat Agrícola de Puçol ha funcionat com a espai social realitzant activitats de tota mena: billar, maquetes, reunions de colombaires , sopars… «Sempre, amb el suport de l'Ajuntament, que ens ha ajudat a mantindre'l», destaca José Soriano. «Si no haguera ajudat, l'edifici no hauria aguantat», afig José Galcerá, secretari del sindicat.

I així, al febrer de 2019, el sindicat ha tornat a pertànyer als descendents dels fundadors; els qui, per voluntat pròpia, l'han cuidat durant dècades. Ara «estem obligats a cedir el local a l'Ajuntament quan necessita un espai per a algun esdeveniment de dilluns a divendres», comenta Galcerá, «i ho fem gustosament perquè així li donem vida i es gaudeix». I també perquè, a canvi, reben una subvenció anual que els permet mantindre el local en bon estat.

Però perseverants per naturalesa, estos representants lliuren una nova lluita: la d'aconseguir  més socis, i més joves. De moment són 330 «i l'edat mitjana és molt alta», explica Vicente Sanchis: «alguns van morint i ens agradaria que més persones es vagen apuntant», comenta.

Per a aconseguir-ho, prenen iniciatives com la quota reduïda per a joves o l'herència del número de soci: «Els nets o fills poden heretar el número de soci en memòria del seu pare o avi», comenta Sanchis, de manera que així «intentem atraure a xiquets i als seus pares per a fer teatre infantil i altres activitats», afig. Tot, «com a complement a la Casa de Cultura i a la resta d'esdeveniments de l'Ajuntament».

De moment hi ha hagut un increment de persones que sol·liciten el local per a celebrar aniversaris, comunions… «Intentem que es facen membres perquè així els resulta molt econòmic», apunta Soriano, a més del fet que els socis tenen preferència a l'hora de reservar l'espai.

En definitiva, els actuals representants estan fent tot el possible per a retornar al local la vidilla que tenia quan va nàixer: «Volem posar una pantalla nova per a projeccions, millorar l'immoble, fer obres d'accessibilitat...», explica Vicente, destacant que prop de 100 socis no solen acudir, però continuen pagant la quota de 40 euros anuals «per amor al sindicat, i ens agradaria que tornen a gaudir-lo». I entre altres mesures, «hem contractat canals de pagament per a veure futbol i bous», afig Galcerá.

Són molts els projectes i iniciatives que tenen al cap, encara que el pròxim pas és celebrar la junta anual, amb data per al 28 de març, en la qual es reunirà la directiva i els socis que desitgen acudir per a triar al nou president. Tot, amb l'objectiu que el  Sindicat Agrícola de Puçol torne al seu origen i siga, de nou, la Casa del Poble: un lloc de tots i per a tots.