La ceràmica de Castelló advertix que els costos de la descarbonització serien “demolidors”

Un dels reptes als quals s'ha d'enfrontar el clúster ceràmic castellonenc és la descarbonització del seu procés productiu, una exigència de la Unió Europea per a complir amb els objectius mediambientals.

No obstant això, és un objectiu que en el sector s'antulla molt complicat, segons ha explicat esta setmana el vicepresident d'Ascer, Miguel Nicolás, en el balanç anual de la patronal de fabricants de taulells, un clúster que viu sumit en una tempesta perfecta sense aparença de millora en l'horitzó.

I és que a la concatenació de crisi que tenalla al sector s'ha de sumar este repte que ha d'afrontar en pocs anys. Així, Nicolás explica que el clúster ceràmic està “estudiant diverses alterativas, però que estan encara en una fase embrionària, per la qual cosa no són viables per a aplicar-se a mitjà termini”.

Una d'estes alternatives al gas natural seria la seua substitució per hidrogen o biometà, un altre pla seria l'electrificació dels seus forns i la tercera opció la captura del Co2 emés. No obstant això, totes estes alternatives acullen dificultats, començant per la complexitat de canviar tot el sistema de producció de les empreses.

En el cas de la substitució del gas natural per un altre gas com l'hidrogen (el model que ha començat a implantar Pamesa en una de les seues plantes atomizadoras), faria falta multiplicar per deu la factura elèctrica i per dues el consum d'aigua per a produir este hidrogen.

Respecte a la segona opció, Nicolás assenyala que per a convertir els forns i turbines al model elèctric es necessitaria multiplicar el consum de llum i les previsions de la Comunitat Valenciana de producció renovable per als pròxims anys. Tant, explica, que seria necessari “cobrir el terreny equivalent a 18.900 camps de futbol amb plaques solars o el de 156.000 camps amb molins de vent.

Així, Nicolás estima que si es planteja amb els requisits actuals “els costos de la descarbonització serien demolidors” en una forqueta entre els 56.000 i els 81.000 milions d'euros. Una inversió que per a amortitzar-se en un període de retorn de 15 anys obligaria un sector ja tocat a duplicar el preu del seu producte, la qual cosa complicaria la venda en els mercats.

Mentrestant, Nicolás explica que el sector ha reduït les seues emissions un 12% per la caiguda de la producció, mentre que la factura de l'impost europeu d'emissions s'ha reduït només un 7%, per “l'augment brutal dels costos” fins als 83 euros per tona de Co2 que s'imposen ara enfront dels 5’8 de 2017.

Per si no fos prou, Nicolás ha criticat les condicions draconianes que ha d'afrontar la indústria per a inscriure's en els PERTE, la qual cosa els impedix rebre les anhelades ajudes per a la seua modernització tecnològica.

“No es té en compte el nostre ‘décalage’ entre els dies de cobrament i els dies de pagament”, la qual cosa impedix a la indústria complir amb els períodes de pagament que exigix la llei de subvencions, que Ascer exigix que es modifique.

Així mateix, Nicolás lamenta que per a optar al PERTE s'exigix una reducció del 29% de les emissions, la qual cosa considera que és “totalment inassolible” i, més encara, “amb uns terminis d'execució irreals”.

“La indústria espanyola necessita comptar amb el ferm suport de les administracions, tant en l'aspecte econòmic com en l'aspecte regulador vista la gran dificultat tècnica a la qual ens enfrontem i l'enorme repte econòmic que suposarà la transició energètica”, subratlla Nicolás, que veu un greuge comparatiu les imposicions d'Europa a la seua indústria que els competidors de tercers països no han de complir.