Carlos Fabra: “He dedicat la meua vida a Castelló i no esperava ser compensat així”

Carlos Fabra acaba de publicar aquesta setmana les seues memòries. El llibre, titulat "Fabra: i ara què?" està escrit per Jesús Montesinos, i ens mostra a un expresident de la Diputació penedit i marcat pels seus anys en la presó. El que fora president del Partit Popular a la província, s'obri en aquest llibre en el qual que tampoc deixa titella amb cap. Parla clar i sense embuts. Elperiodic.com ha volgut reflexionar amb ell sobre aquests i altres temes.

Per què va decidir escriure un llibre?

Realment no vaig decidir escriure-ho jo. Va ser Jesús Montesinos qui em va cridar en un permís penitenciari i em va dir que volia contar la meua història. Hi ha també una part autobiogràfica i estic molt satisfet perquè el que he volgut és deixar clar a nivell nacional que Carlos Fabra no va ser condemnat per cap delicte de corrupció. Carlos Fabra va ser condemnat per tres delictes fiscals que m'han fet estar en la presó dos anys i mig. Crec que, a part d'Isabel Pantoja i jo, ningú ha anat a la presó per quantitats inferiors als 700.000 euros. Potser es va fer perquè érem personatges públics i s'ha volgut fer una sentència exemplaritzant. En qualsevol cas, em vaig equivocar encara que no és això el que pensen els meus assessors fiscals.

És vosté un dels presidents de Diputació més coneguts de la història d'Espanya precisament per això que acaba d'explicar...

Desgraciadament, és molt trist ser conegut per esta notícia i és el motiu de voler escriure el llibre. M'hauria agradat ser conegut per haver fet l'aeroport de Castelló o per haver fet un magnífic hospital... M'agradaria que als castellonencs se'ns coneguera per tindre un nivell de vida important o per indústries potents però la veritat que no són aquests els motius.

Hi ha alguna cosa que m'ha cridat l'atenció del seu llibre i que m'agradaria tractar en esta entrevista i és la part en la qual demana perdó als castellonencs. Per què ho fa?

Els demane perdó perquè hauria d'haver prestat més atenció als meus temes personals. Si realment tenia un problema fiscal, no hauria d'haver ocorregut el que va passar. Jo havia de predicar amb l'exemple.

Si rememora la seua trajectòria política, de què se sent més orgullós?

D'haver atés als municipis de la província de Castelló d'una forma absoluta. Ens hem dedicat en cos i ànima a la província i tot ho he fet amb la voluntat única d'ajudar els castellonencs. Et donaré un exemple: l'Hospital provincial de Castelló i la seua especialitat oncològica, en la qual vam invertir moltíssims diners i vam fer un hospital fantàstic i moderníssim en el seu moment. Quan jo era més jove, el meu pare va morir d'un càncer i llavors no hi havia tractaments oncològics a la província. Havíem de portar al meu pare a València, el pobre acabava fet pols en acabar cada sessió de radioteràpia i entre els meus germans i jo ho havíem de portar a casa. Llavors em vaig prometre que, si algun dia jo era president de la diputació o un polític important, cap ciutadà de la província hauria d'anar a cap altre lloc que no fóra Castelló a fer-se cap tractament de càncer. Vam invertir mes de 5.000 milions de les antigues pessetes, va ser un centre de referència i desgraciadament hui està abandonat.

I del que menys orgullós se sent?

D'haver sigut motiu d'un debat negatiu per a Castelló i la seua província. Tinc a la meua família i crec que, després de més de vint anys de dedicar la meua vida a Castelló, no crec que fóra precisament el fruit que jo havia de recollir. He dedicat moltes hores a la meua província i al meu poble i no esperava ser compensat amb un tractament així. Però la vida et dona estes coses i ho he d'assumir, no puc estar tota la vida lamentant-me.

En el llibre recorda la seua experiència en la presó. Com van ser aqueixos més de dos anys entre reixes?

Molt negatius , un malson. Et trobes amb gent amb la qual no somiaves estar relacionant-te en esta vida encara que he de dir que he sigut molt respectat. El que més m'ha marcat és la soledat, la desgràcia i les mirades de tristesa que veus en tota la gent... és molt fort.

Aprén un a valorar el que té?

Moltíssim. Valore a la meua família, als meus fills, la meua dona, els meus néts, els meus germans, que han estat tots molt prop del meu. A més, he tingut un grup d'amics que sempre ha estat amb mi. Després estan els que em van abandonar i em van demostrar que no eren amics, però pitjor per a ells.

A ells també els dedica una reflexió en el llibre.

Si però no vull centrar-me en això, no els vull fer importants perquè no ho són.

Li pregunte llavors per la política actual. Li agrada a vosté Pablo Casado?

M'encanta. És un polític amb molta força i que vol fer les coses molt bé. Crec que està intentant retornar la confiança als seus afiliats, tota la que es va perdre amb Mariano Rajoy. Crec que cal donar-li un marge de confiança. 

També li agrada Vox.

Si perquè diuen veritats com a punys, amb les quals jo estic d'acord. Espere que el centre dreta d'Espanya s'articule sobre la base dels seus principis.

Com quins?

Ells advoquen, per exemple, per una targeta sanitària única per a tota Espanya, no pot ser que un haja de ser atés a Madrid i se li haja de fer una targeta de desplaçat. Estem a Espanya i se t'hauria de poder atendre en qualsevol lloc. Un altre exemple, una targeta fiscal única o una targeta educativa única. Em sembla molt bé que s'ensenyen llengües en cada comunitat, és imprescindible per a la nostra cultura, però res més. L'educació és igual per a tots els ciutadans espanyols. El mateix amb una policia única a Espanya.

Quina opinió li mereix la política immigratòria de Vox? Coincideix vosté amb ella?

Si, també coincidisc. Però és que el Partit Popular també defensa una immigració raonable i raonada. No pot ser que els immigrants vinguen a Espanya i tinguen habitatge gratis, pensió sense treballar o seguretat social sense cotitzar, alguna cosa que no tenen ni els propis ciutadans espanyols. Tampoc podem ser la casa per a tots els immigrants del món, ha d'haver-hi una política equilibrada. El PP diu - i coincidisc amb ells- que aquest problema se soluciona més en origen que en destinació. Com? Els països desenvolupats han d'invertir en aquests països per a generar riquesa i que no hagen d'emigrar. Clar que cal acceptar als que vénen en pasteres, tothom volem ajudar-los, però ací també hem d'atendre molts espanyols.

Parlem ara de Catalunya. Li fa por el que està passant?

Em preocupa moltíssim que un govern regional, no nacional, i que ha de vetlar per l'ordre, tinga al seu president animant als ciutadans a mobilitzar-se contra l'estat espanyol. Em sembla una atrocitat i un perill públic. Tot això està molt bé fins que ocorre la primera desgràcia i el dia que hi haja ferits o un mort, la responsabilitat serà d'aquells que havien de buscar vies d'acceptació i no tres peus al gat, amb idees que no són certes. Ningú que conega la història d'Espanya es creu que Catalunya era un regne independent ja que depenia de la corona d'Aragó, de la Comunitat Valenciana o de Castella. Crec que cal tindre molt de sentit comú i molta tranquil·litat.

Ja per a acabar, com veu la situació política a Castelló?

Crec que hi haurà un avanç important del centre dreta i el centre esquerre serà jutjat per les seues actuacions. Crec que hi ha coses que Compromís, Podemos i el Partit Socialista no han fet correctament. Sense anar més lluny, el passat cap de setmana en la plaça major de Castelló, amb xiquets presents, un cantant d'un grup patrocinat per l'Ajuntament es va despullar davant de la gent. És un exemple del tipus de cultura que no estan portant i la gent es revelarà.

Li agradaria llançar un últim missatge als lectors d'elperiodic.com?

Vull agrair a la gent l'afecte que m'ha demostrat. Em sent molt volgut a la província encara que no tot pot ser unànime: hi haurà gent que em vulga més, que em vulga menys o que no em vulga. Però per a gustos, els colors.