Coca de Quilo

A principi dels anys 60,  jo anava a collir. Això em va permetre conèixer alguns dels llauradors  populars del poble de la postguerra.  Entre ells destacava Joaquin, un llaurador que vivia al carrer València, canto amb la vieta de la Panderola, davant mateixa de les “Escoles Noves”, que després es dirien “Historiador Martí de Viciana”.  Ell era fadrí i ara tindria uns 107 anys. El primer que cridava l’atenció d’ell, es que l’any 65, anava a treballar a peu en el cabàs al coll i aixina va anar fins que va faltar.  En eixes dates, que jo recorde, sols un altre home jubilat de mes de 70 anys, que li dient Palomero i vivia a carrer del Cid,  també anava a collir a peu igual que Joaquin. Però Palomero, a mes del cabàs al coll, portava un garbó de pàmpol  per els conills de casa, totes les dies. Ell se les apanyava per a que al finalitzar la jornada de treball hagueren prou rames de taronger trencades per fer el seu garbó de pàmpol.

El cas es que fa uns mesos, el amic Juan Fuertes Palasí, en el seu perfil de feisbuc va dir que pensava aplegar al cent anys menjant verdures. Això em va portar a la memòria, a Joaquin. Doncs ell era molt conegut, per què  defensava la teoria que el secret per allargar la vida, era una bona alimentació i  res de triqui-traca. Com eren temps que els fadrins que volien “fer-ho” es tenien que gastar els diners amb putes, quant a Joaquin li preguntaven,  ¿anem de putes? ell sempre contestava el mateix. Ell deia que en els diners que costaven  les putes es compraria una coca de quilo per menja-se-la, aixina ell viuria mes anys que els que es gastaven el diners en fer-ho. Deia que mentre la coca donava energia, les dones deixaven als homes sense forces per viure. Per això, era conegut com “Coca de Quilo”.

Ell a mi en deia, “xiquet no ho fases, que et moriràs jove”. Als que presumien de fer-ho molt, ell  assegurava que es moririen joves. La veritat es que jo no sé com aniria ell de salut, però lluïa sempre una cara de fogassa ben llustrosa. Alguns dubtaven que Joaquin fora fidel a les seues teories,  per això li  preguntaven, ¿Si tu aplegares a casa i damunt la taula et trobares una coca de quilo, i damunt del llit una dona nueta, què faries? La resposta sempre era la mateixa. Ell deia que es menjaria la coca, perquè aixina tindria mes salut i a la dona no la tocaria per viure mes anys. Un dia, va vindre a la colla un collidor nou que pareixia no creure’s que Joaquin fora fidel a la seua teoria,  per lo que la colla li va dir, que li fera la pregunta. Jo ja estava fart de escoltar la mateixa resposta,  aixina que em vaig avançar i li vaig preguntar, ¿Joaquin, si aplegues a casa i damunt la taula et trobes una coca de quilo, i damunt del llit un home nuet, amb un piu ties com un mànec d’aixà,  què faries.? Ell es va ficar nerviós  i roig  com una tomata, es va girar de cul, i sense contestar anava separant-se de mi. Recorde que l’home mes major de la colla mirant-me a mi va dir “collons quina malla llet que té este xiquet”·. Jo tindria uns 14 anys.

Jo crec que, Juan i la gent del poble que vullga viure mols anys, tindrien que posar en practica la teoria de “Coca de Quilo”. Esdir,   passar-se uns quants anys, passant la ma per la paret,  i  després que es conten  si han notat moltes millories. Si la resposta fora afirmativa,  de ven segur que es  podria fundar el grup de seguidors de “Coca de Quilo”.