Sant Vicent Ferrer, patró dels valencians
L’Església valenciana venera a Sant Vicent Ferrer com a pare, i per això és el patró dels valencians, que ens honorem amb el seu patronatge.
Vicent Ferrer va nàixer el 1348 en una època molt convulsa: guerres, sublevacions, revoltes, crisi eclesiàstica, aldarulls, desconcert, desordre, crisi política, fam, por i pesta. Una pesta semblant a la pandèmia de la Covid 19 que hui patim, i que al segle XIV va fer desaparèixer entre un terç i un quart de la població dels camps i de les ciutats. Aquella pandèmia va ser una experiència terrible i traumàtica ja que va assolar aquella vella Europa. En la vida de Sant Vicent també trontollava una estructura social, econòmica, empresarial, cultural i religiosa. Ara la pesta és a nivell mundial, i la Covid 19 sembla que s’emporta per davant grans pilars de la societat del benestar que ens semblaven indestructibles.
A Sant Vicent Ferrer li va tocar viure fins i tot la convergència de tres papes i el conegut Cisma d’Occident. Al sant valencià més universal que tenim, li va tocar viure un temps de desgràcies. Possiblement, Europa occidental no ha conegut mai un predicador tan gran, amb un èxit tan reconegut i espectacular com el de Sant Vicent Ferrer. El patró dels valencians va arribar a un alt grau de crèdit personal, el prestigi va ser extraordinari i la seua autoritat moral i doctrinal, va ser indiscutible, sense oblidar que tenia aspectes aspres i rigorosos que portaven a la gent al plor i al rigor. Sant Vicent va ser un sant europeu de gran influència religiosa, i un personatge que expressa molt bé la societat i l’època d’aquella cristiandat occidental. Tanmateix, la seua figura ha arribat fins als nostres dies, com un personatge immensament popular, venerat i celebrat al seu propi país, a més de ser un gran sant de l’Església universal, un home excepcional i extraordinari i per això té una extensa devoció.
El País Valencià, regne i pàtria del sant, el té com a icona representativa del poble i amb un reconeixement social, festiu, associatiu, cultural i religiós ja que és un signe excepcional d’identitat col·lectiva, pel fet que predicava en valencià per tot Europa i per això mateix va fer universal la nostra llengua.
Però este panorama de catàstrofe que va viure Sant Vicent, i salvant la distància dels segles, em fa pensar en el present que estem vivint. Actualment tots vivim confinats a casa amb una vida social reduïda a la mínima expressió i amb una gran preocupació per la salut i pel jornal que dóna menjar als nostres fills, per esta pesta que ens assetja i que anomenem Covid 19. Un virus que ens ha fet canviar l’estructura social, econòmica i cultural. Estos dies als hospitals i a les residències d’ancians, hi ha una lluita ferotge entre la vida i la mort. Hi ha tensió, desànim i desolació, a més dels sentiments que habiten en els nostres cors atemorits. Estem vivint uns moments molt durs, que afecten la vida personal, familiar i socials, amb por i incertesa, i davant d’estos escenaris, ens angoixem, cosa que és molt normal en les persones. Patim per la salut, pels familiars i pels amics, pel treball i per un futur incert que costa vore molt el seu final i la seua solució. Ara, igual que fa segles, com en temps de Sant Vicent, res està controlat definitivament per l’ésser humà. De sobte tot tremola baix els nostres peus i la vulnerabilitat impera entre tots, perquè la malaltia no coneix estaments socials, ni fronteres, o cultura o llengua. Siga quina siga la nostra condició i vinga d’on vinga, el coronavirus ens afecta a tots per igual, sense exclusions.
Però també és cert que un altre aspecte de Sant Vicent era la seua fama de pacificador, que sembla ben justificada. Esta actitud pacificadora forma part de l’activitat vicentina. Ja fa temps que tenim en la nostra societat una gran necessitat de gent pacificadora que posen pau, serenitat i trellat enmig de tanta crispació i desconcert. Un altre Vicent ens regala la història, però més actual, infantat en la nostra Borriana. Eixe altre Vicent va ser el nostre cardenal Tarancón, que ben merescudament es va guanyar el sobrenom del “pacificador” a l’arxidiòcesi d’Oviedo, degut al seu paper de mitjancer entre les revoltes socials, i més tard degut al seu paper de reconciliador en la transició política espanyola. En un clima d’inestabilitat sempre es bo trobar persones expertes en reconciliació. Tot i que els sermons de Sant Vicent anunciaven l’apocalipsi, sempre mirava de portar la pau, des del punt de vista d’aquella època on la religiositat i la moral tenien un pes molt important en la societat. De la mateixa manera que Sant Vicent, també el cardenal Tarancón va ser constructor de ponts de diàleg.
L’època del sant, el seu nom i el seu itinerari expressen, de manera difícil, però alhora semblant ben certa i actual, les convulsions i els temors, els conflictes, les crispacions i la vida d’abans i d’ara. Ara ens trobem ofegats per un enemic que no veien i que ens atemoreix, ens paralitza i ens mata, com els monstres i dimonis, els perills i les amenaces que afligien als habitants d’aquella Europa per la que predicava Sant Vicent. La vida és cíclica, condemnada a repetir-se, per això tots tenim el deure de retornar el consol als afligits, a la justícia concòrdia, i als bons devots i a la bona gent….la glòria!!!
