Jorge Fuentes: "Catalunya mai serà independent, però em preocupen els grupuscles valencians"

D'origen valencià, fill adoptiu de Burriana i Castelló i una carrera diplomàtica de cinc lustres recorrent el món sencer. Jorge Fuentes Monzonís-Villalonga és un diplomàtic espanyol, ara ja jubilat, encara en actiu amb alguns dels organismes en els quals ha treballat com l'ONU a Nova York o l'OSCE (Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa). Ha estat destinat a les representacions diplomàtiques espanyoles a Tunísia i Estats Units, ha sigut ambaixador a Bulgària i cap de la missió de l'OSCE a Croàcia.

Gran coneixedor de la política europea, dels moviments geopolítics i distingit amb nombroses condecoracions per les seves aportacions, ha passat recentment per Burriana per analitzar l'actualitat política i reflexionar sobre el que la societat està vivint hui dia. Sobre aquests i molts altres temes li ha preguntat elperiodic.com en aquesta entrevista que a continuació poden llegir.

Què li porta per Burriana? Segueix en actiu?

Com diplomàtic espanyol i ambaixador d'Espanya estic jubilat. El que passa és que la societat internacional no jubila per raó d'edat i les organitzacions com Nacions Unides o l'OSCE em segueixen contactant molt, així que seguisc en actiu dirigint operacions. Per tant, tot i que vivim a Benicàssim el temps que podem, viatjem constantment ja siga anant a veure els nostres fills als Estats Units o Brussel·les oa les missions com li comente.

Quina és la seva vinculació amb Burriana?

Profunda vinculació. Jo diria que sóc fill adoptiu de Burriana perquè, tot i que vaig nàixer a València, quan vaig a Castelló diuen que vaig nàixer allà i el mateix quan estic a Burriana. Però m'ho prenc com un compliment, tinc tres llocs de naixement podria dir-se i m'ho cuide molt. El meu pare i els seus avantpassats eren de Burriana i de fet, encara que els meus dos germans grans van nàixer a Castelló, amb la Guerra Civil es van traslladar ací. En finalitzar la guerra el van nomenar director de la Hidroelèctrica de València i jo és allà on vaig nàixer.

Ara fa cinquanta anys que va arrancar la carrera diplomàtica. Com va començar?

Vaig estudiar polítiques, econòmiques i dret a Madrid i va ser allà on vaig ingressar a la carrera diplomàtica. Vaig estar a Londres i París estudiant, en aquest últim ens va tocar a la meua dona Cristina i a mi el Maig del 68. Érem companys d'estudi i vam viure una experiència inoblidable i única.

En quin sentit?

Teníem la impressió que el món estava canviant, estàvem dins d'una experiència històrica. Però el mitifiquem molt perquè després em va semblar una poc mentida: quan un ho veu amb ulls joves dins el 'fregao' es creu que canviarà el món, però des del punt de vista polític va fracassar totalment. Potser va funcionar des de l'aspecte social però no van aconseguir col·locar cap partit. En qualsevol cas, va ser una experiència extraordinària.

Això que li acabe d'escoltar a dir, que vivim experiències històriques, que el món està canviant ... És un discurs que es repeteix periòdicament? Una visió cíclica potser?

El que passa que el món està canviant constantment. Els que són vostès joves ara els sembla revolucionari, però ha passat ja i moltes vegades.

Es pot aplicar aquesta mateixa afirmació a la situació a Catalunya?

Catalunya ha intentat ser independent quatre o cinc vegades en la seva història i el conjunt de la seva independència ha durat crec que són 16 hores. L'última vegada la seua independència va durar set segons, de manera que es converteix en una cosa testimonial més que real. Jo estic segur que Catalunya mai serà independent o, almenys, no ho veurem ni jo ni les generacions més joves com la seua.

Per què ho creu?

Perquè no és possible, és inviable. El dret a l'autodeterminació que ells reclamen no existeix, se l'han inventat. Nacions Unides permet només el dret d'autodeterminació als estats colonials o als que estan sotmesos a un estat estranger. El que ací em preocupa és que a València estan ixint grupuscles que també exigeixen el dret a l'autodeterminació valenciana.

Seguint amb el tema de les separacions i relacionant-lo amb la seua llarga trajectòria en la política europea, quina opinió li mereix el Brexit?

És un acte horrible que ha desprestigiat al molt prestigiós estat britànic. Estem veient les barbaritats que fan al Parlament britànic, les indecisions, no saben per on avançar. Cal tenir en compte que mai va ser un soci a ple dret de la Unió Europea ja que ni era membre de l'Euro ni de l'Acord de Schengen i, per tant, era menys europeu que molts països que no estan en la unió com Noruega, Suïssa o Islàndia que, però, sí que estan a Schengen. Però la seua greu és greu i només li posaré dos exemples: la seva sortida és comparable a la cinc Grècies perquè Regne Unit té aproximadament el 16% del PIB de la Unió Europea i, per tant, cinc Grècies. D'altra banda, hi ha el terrible factor que, amb el Regne Unit, la Unió Europea era la primera potència econòmica del món però sense ella ja no ho som, ens passa Estats Units i pròximament la Xina.

I què creu que passarà ara?

Estem en una situació antipàtica en què el millor que podem esperar és que hi haja un Brexit negociat i que es puguen resoldre bé les tres o quatre qüestions clau que estan més o menys emparaulades.

El títol de la seua xarrada a Burriana ha sigut 'Europa de nou entre l'est i l'oest'. Explique'ns per què aquest títol.

Durant els últims cinquanta anys, Europa ha viscut amb una divisió entre l'est i l'oest. A l'est estàvem tots els del Pacte de Varsòvia fins als Estats Units i a l'oest des del Pacte de Varsòvia fins al final de la Unió Soviètica. Bé, doncs ara, per altres raons, quan ja ha caigut el teló d'acer i quan tots els països són membres de la Unió Europea i l'OTAN, he caigut en què Europa ha tornat a ser de nou "emparedada" entre el oest, és a dir, Estats Units. El país ja no és tan amistós cap a Europa, encara que en moltes coses té raó. Ens escandalitzem quan ens fan pagar la quota de l'OTAN perquè fins ara els EUA ho ha estat pagant tot i ara ho està dient a Europa, extrem Orient i Mèxic. La seva estratègia és America First, Ámerica per als americans. Els està anant molt bé des del punt de vista econòmic però aquest paper de lideratge s'està perdent.

El tema dels aranzels és un bon exemple d'aquesta pèrdua de simpatia que vostè comenta, no?

És bon exemple, potser, per el contrari del que vostè està pensant. Trump té molta raó perquè a Europa hi ha una certa tendència proteccionista que, de tant en tant, se'ns perdona, però l'Organització Mundial del Comerç va denunciar les subvencions a Airbus de països com Espanya, França, Alemanya. Això vol dir que l'empresa no era competitiva, sinó que funcionava pel suport d'aquestes subvencions. Trump va caure en que estava perdent molts diners i per compensar aquests 7.500 milions de dòlars que perd a l'any ha posat aranzels alts i ha escollit el que més li dol a cada país. S'arribarà a un arranjament per compensar aquestes pèrdues.

Quina conclusió o lliçó de vida es porta de la seua experiència com a diplomàtic?

És una professió vocacional. L'he viscut amb la meua dona des de fa cinquanta anys i hem conegut centenars de persones, polítics, presidents, personatges culturals, artistes, cantants ... de tot. És una professió molt agradable, ho hem passat bé i els nostres fills han triomfat malgrat els canvis de residències etc. Per a nosaltres ha estat una carrera tan interessant que considere que es podria pagar per viure-la perquè li permet veure l'argument central de la vida.