Membres del Club Alpí Gandia viatgen a l’Iran per fer una ascensió al cim volcànic del Damavand
Ángel Martín i Carlos Juan, membres del Club Alpí Gandia, junt amb Luís Miguel López del Club de Peñalara de Madrid i càmera de “Al filo de lo imposible” i Rafa Montagud del Club Esportiu de Llocnou, acaben de tornar de fer una expedició al Damavand.
Els companys van arribar a l’Iran el 31 de març, coincidint amb la celebració de la festa de cap d’any a l’Iran, qüestió que no esperaven i que els obliga a avançar tots els seus plans per no vores aturats a les carreteres degut als desplaçaments dels propis iranians per a la celebració.
El mateix dia de la seua arribada van haver de moure a Polour per començar l’aclimatament a l’altura ja des del primer refugi. El dia 1 d’abril pugen fins als 5000 metres per fer progressiu el fet d’aclimatar-se a l’altura i tornen a baixar per tornar a fer pujada fins el cim el dia següent. Només tres membres seran els qui coronaran esta muntanya que els va regalar una temperatura de -12ºC, cosa que sembla idíl·lica per al lloc on es trobaven, l’època de l’any i l’altura del volcà.
Damavand és un cim volcànic de 5.670 metres d’altura des de la mar Càspia (als mapes 5.609m) que finalitza en com un saló refugiat del vent amb vistes a les muntanyes nevades que l’envolten. Per als iranians és tota una referencia ja que és el volcà més alt de l’Iran i de tot l’Orient Mitjà.
L’ascens comença amb el fort fred del matí que a poc a poc va calmant, pujant per blocs de gel de fàcil i còmode caminar amb crampons, llengües de neu que van ser antigues llengües de lava. Al passar els 5300 metres comencen a passar a prop de les fumaroles del volcà dorment i destaca la quantitat de vent en el tram final que es troba sense neu precisament per esta raó.
Després de l’ascens dels tres companys, el descens es va fer en el mateix dia i sense massa complicacions fins al punt d’eixida d’este viatge a Polour. Amb aquesta ràpida ascensió, els amics Carlos, Rafa, Àngel i Lluís encara tindran temps per gaudir uns dies del país que els acull.
5 anys sense poder entra als EEUU i altres tants a Israel és part del preu que es paga a l’Iran ara per ara. Un país sense pràcticament turisme i que es mostra com és originàriament. Descendents dels perses, que poc tenen a vore amb els àrabs, és un poble orgullós de les seues arrels i molt amable. Tot i que els cartells es mostren en iranià i en anglés, serà difícil trobar qui els entenga i els parle.
Sabors i olors que poc tenen a vore amb les nostres tradicions i que els companys d’expedició han dut entre d’altres anècdotes que contar a les seues motxilles.
