L’Arxiu Municipal de Crevillent commemora el bicentenari de la defunció de Jaume el Barbut
Tal dia com hui, el 5 de juliol de l’any 1824, aquest crevillentí, prototip de bandoler generós, va morir després de ser condemnat i penjat pel botxí Joseph Merino
L'Arxiu Municipal “Clara Campoamor” recorda que hui, 5 de juliol, es complixen dos-cents anys de la defunció de Jaime José Cayetano Alfonso Juan, més conegut com a Jaume el Barbut, bandoler crevillentí nascut el 26 d'octubre de 1783. Segons apunta l'arxivera municipal, Bibiana Candela Oliver, “va ser home de grans qualitats personals -malgrat el seu analfabetisme-, líder intel·ligent, carismàtic, astut i valent, va ser el més cèlebre bandoler valencià i espanyol de finals del Set-cents, les activitats del qual es van estendre per terres murcianes, manxegues i andaluses”.
L'arxivera municipal compte que “va ser fill de llauradors, va casar amb María Antonia García Asensio, l'1 d'agost de 1803 i des de llavors, va treballar com a jornaler i guarda d'unes vinyes al poble de Catral. Un cert dia va sorprendre un merodeador que li va atacar navalla en mà, però Jaime va aconseguir arrabassar-li-la i donar-li mort”. Bibiana Candela afig que aconsellat pels seus familiars, va fugir a la serra de Santomera, on no va tardar a formar part de la quadrilla dels Mogicas, fins que, fart de les seues crueltats —va acabar matant a dos d'ells—, es va fer amb el comandament, iniciant així una llarga sèrie de delictes per pobles i regions muntanyenques dels voltants.
“En produir-se la invasió francesa, es va convertir en una curiosa mescla de salteador de camins i guerriller, no tardant a erigir-se com a cap d'una partida que va arribar a comptar amb més de cent homes, sent el seu nom pronunciat amb admiració i entusiasme per terres murcianes”, desenvolupa l'arxivera municipal, qui a més subratlla que “es va retirar a Crevillent amb la seua esposa i la seua filla, i el dilluns 28 de juliol de 1813 el general Francisco Javier Elio, suprema autoritat de la regió, va disposar el sobreseïment de l'homicidi de Catral, i es va dedicar al cultiu d'unes hortes i a la ramaderia”.
Però, segons assenyala Bibana Candela, “unes imprudents paraules de l'hisendat del qual era colon, li van ofendre i, en unió del seu germà i alguns antics membres de la seua banda, va tornar al bandidatge, assaltant a quants mercaders i viatgers van sorprendre pels camins”. La quadrilla posseïa amagatalls en les serres de Callosa, de la Murada, Albatera, la Solana i de la Pila — en esta última, pròxima a Abarán (Múrcia).
L'arxivera municipal expressa que Jaume el *Barbut es va convertir en defensor dels drets de Ferran VII, passant a ser un feroç guerriller realista, tot això sense abandonar la seua carrera delictiva. “D'entre els seus colps mereix citar-se l'audaç robatori al capità del Regiment d'Almansa, José Enríquez, de vint mil reals, malgrat la resistència d'este i de l'escorta”, destaca Candela Oliver.
Després de l'entrada de les tropes franceses, a l'abril de 1823, el brigadier Luis Adriani li va prometre l'indult, aprovat per Ferran VII, i el va rebre a Jumella, després d'unes certes formalitats de rigor.
A Múrcia va ser nomenat sergent primer i lloc al capdavant d'un grup de “Soldats de la Fe”, amb el que va acabar prestant servicis de seguretat i protecció rural en els mateixos llocs de les seues antigues malifetes.
A principis de 1824, recorda l'arxivera municipal, va ser cridat a la Casa Consistorial de Múrcia, suposadament per a rebre unes certes instruccions, però per orde del general Montes, intendent de Múrcia, se li deté i se li instruïx un ràpid procés que va concloure amb la seua condemna en la forca. A l'alba del dia assenyalat, 5 de juliol de 1824, dilluns, va ser portat al patíbul —situat en la plaça del Mercat, hui de Santo Domingo—, on va ser penjat pel botxí Joseph Merino.
Tal com apunta Bibiana Candela, “del seu cadàver es van fer els habituals “quarts”, que després de ser fregits en oli es van exposar a Crevillent (el cap), Jumella, Elx i en els camins de les regions muntanyenques”.
Prototip del “bandoler generós”, la seua vida va ser tema de nombroses anècdotes i llegendes narrades en les novel·les huitcentistes, convertit en personatge mític per les seues gestes en defensa dels pobres i humils, com per exemple, el drama en vers de Sixto Cámara, “Jaime el Barbudo (1853), i la novel·la històrica de Ramón López Soler,“Jaime el Barbudo, o sea, la sierra de Crevillente” (1832).