Crevillent presenta la restauració del Crist de la Vida per part del IVCR+i

Crevillent va presentar en la vesprada d'ahir dimecres 24 de juliol la restauració realitzada per part de l'Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació, organisme dependent de la Conselleria d'Educació, Cultura, Universitats i Ocupació, de la imatge del Crist de la Vida de la Parròquia de La nostra Senyora de Betlem i dels Sants Apòstols Pere i Pablo, única imatge coneguda en tota la Comunitat Valenciana realitzada amb canya de dacsa. La restauració d'aquesta imatge ha sigut un procés de més de dos anys, ja que presentava un gran estat de deterioració. “L'arribada del Crist de la Vida a Crevillent, després de la seua cuidada restauració, és un moment significatiu per al nostre patrimoni. Aquesta obra del segle XVII enriquix la nostra història i orgull crevillentí. El nostre patrimoni cultural religiós és el reflex de la nostra identitat, de les nostres arrels i de la nostra història” va manifestar l'alcaldessa de Crevillent, Lourdes Aznar Miralles.

L'acte de presentació i benedicció es va dur a terme en la pròpia Parròquia i va comptar amb la presència de l'alcaldessa de la localitat, Lourdes Aznar Miralles; la secretària autonòmica de Cultura, Pilar Tébar; el Bisbe de la Diòcesi Oriola Alacant, José Ignacio Munilla i el rector de La nostra Senyora de Betlem, Joaquín Carlos. Pilar Tébar va destacar la “rellevància singular d'aquesta peça única, una joia del patrimoni cultural de tots els valencians, realitzada amb una tècnica poc habitual en aquesta zona geogràfica, que era pràcticament desconeguda fins a la data i que ara, gràcies a la intervenció del IVCR+i, s'ha aconseguit recuperar”. El bisbe de la diòcesi d'Oriola Alacant, José Ignacio Munilla, va afirmar que “és una restauració magnífica” i va advocar per “enamorar-nos de la vida. Este Crist simbolitza la connexió entre la vida natural i la sobrenatural”.

L'escultura és una peça de grandària natural que data de finals de segle XVI o principis del XVII. És d'origen novohispano, procedent de Nova Espanya, actual zona del sud de Mèxic (Michoacán i la Ciutat de Mèxic). Una de les principals peculiaritats d’aquesta imatge és que està feta de canya de dacsa, un material d'ús inusual a Europa, però no així en la zona novohispana, on els indígenes es van dedicar a la confecció d'imatges religioses cristianes amb els materials amb què realitzaven els seus ídols, on la principal zona productora d'aquesta mena d'escultures és la regió mexicana de Michoacán i ciutat de Mèxic. Una altra singularitat d'esta peça és que compte en les extremitats amb unes ungles d'origen humà que van pertànyer a algú que va viure entre 1436 – 1473, segons les proves de Carboni 14 i, per tant, a una persona anterior a l'arribada de Colón a Amèrica en 1492. Se sap, així mateix, que les ungles degueren pertànyer a una persona vegetariana o que, almenys, basava la majoria de la seua dieta en aliments de tipus vegetal, segons les anàlisis de Carboni 14, que permeten delimitar estos aspectes.

“Es tracta de dos peculiaritats que han sorprés els experts durant el llarg i complex procés de restauració realitzat pel IVCR+i, que ha permés retornar esta imatge en condicions òptimes a la seua parròquia, on tots els ciutadans de Crevillent podran gaudir-la i rendir-li culte”, va afegir Tébar.

Treball de restauració

La imatge va arribar a la parròquia per a suplir la manca del Crist de la Victòria de l'escultor Joan Flotats perduda després de la contesa de 1936. No obstant això, l'encàrrec d'una imatge del Crist de la Victòria a l'escultor Carles Flotats i Galtés, per part de la família Magre Espinosa, va motivar que la imatge novohispana passara a un segon pla es retirara del culte.

Els treballs dels tècnics del IVCR+i van començar amb un estudi analític previ mitjançant diferents tècniques (tomografia computada, radiografies, anàlisis de pigments, fotografies mitjançant florescencia visible induïda per llum ultraviolada, cromatografia de gasos, espectometria d'infrarojos, escanejat 3D). Tot això va permetre conéixer els materials de la seua estructura interna i els diferents estrats de la seua composició. Després d'estos treballs previs, el procés de restauració es va iniciar amb la protecció de les zones danyades amb el risc de pèrdua de policromia i la seua consolidació. Posteriorment, i amb els resultats dels estudis analítics, es va procedir a eliminar fins a un total de deu capes d'estrats pictòrics afegits fins a arribar a la policromia original, efectuant-se de manera mecànica i química. També es van retirar reforços de tela i estucs de cera pertanyents a diferents intervencions anteriors.

Després es van col·locar els dits originals que es trobaven fracturats, i es va dur a terme la reconstrucció de les pèrdues de suport utilitzant el material més afí a l'original, en aquest cas canya comuna (‘arundodonax’). Això es va aconseguir gràcies a un procés d'investigació sobre els materials a utilitzar per part dels tècnics del IVCR+i a fi d'aconseguir un material compatible i durador amb l'original.

Finalment, es van estucar totes les llacunes i es van reintegrar cromàticament de manera discernible respecte de la policromia original i es va aplicar una capa de protecció amb filtre ultraviolat per a afavorir la seua conservació.