Lucas Blanch, un castellonenc que va deixar la seua zona de confort per a anar-se'n de missioner a Colòmbia

Lucas Blanch, un castellonenc de 37 anys, com qualsevol jove tenia previst estudiar, va començar cursant estudis de Química a la Universitat Jaume I, i formar una família, viure en la seua terreta. No obstant això, tot va fer un tomb en la seua vida, ho va abandonar tot i va començar els seus estudis de Filosofia i Teologia en la Universitat Unimonserrate de Bogotà.

Des de 2006, des que tenia 22 anys, és missioner a Colòmbia i està al costat dels més pobres portant el missatge de l'Evangeli i ajudant a les famílies. Colòmbia està vivint moments difícils però Lucas Blanch té clar que vol quedar-se allí, al costat dels quals el necessiten.

Sempre va voler ser missioner? Era la seua vocació des de jove?

La veritat és que no. Pensava, com la majoria, a estudiar i formar una família, quedar-me a Castelló… nada fora del normal. Quan estava en l'UJI fent quart any de Llicenciatura Química, amb 22 anys, és quan va sorgir la vocació. Les coses que feia sentia que mai m'omplien com esperava, sempre hi havia un buit en el cor i quan cansat de sentir aqueixa tristesa i de veure'm apegat a tantes coses que després no em satisfeien, vaig sentir una necessitat molt gran de cercar de Déu a l'Església i curiosament aqueix buit i aqueixa tristesa van desaparèixer. És llavors quan vaig pensar, fruit d'haver participat en algunes trobades de fe de joves: Quants estaran tristos com ho estava jo? Qui els dirà que Jesucrist és la resposta? I ací apareix la vocació: deixar els teus projectes perquè aquest anunci és tan important que és necessari dedicar-li tota la teua vida.

Quina era la seua ocupació/responsabilitats anteriors?

Estudiava Llicenciatura Química e en les vacances treballava a les botigues que tenen els meus pares a Castelló, en un negoci molt conegut: la Drogueria Catalana.

Des de quan està de missioner a Colòmbia?

Arribe el 20 de gener de 2006 a Colòmbia, quan tenia 22 anys.

En quin punt de Colòmbia està exactament i quina és la seua missió?

Estic en la capital, a Bogotà, però en els barris d'invasió del sud, en un sector molt vulnerable de la ciutat que es diu Ciutat Bolívar.

Quin motiu li va portar a les missions al país sud-americà?

En el meu cas, vaig anar a una convivència de joves disposats a partir a les missions i formar-se com a sacerdots en qualsevol lloc del món, a Itàlia, i allí el Senyor em dic a partir per a Colòmbia. Tot un espectacle! Mai se m'oblida aquella trobada en el qual més de tres-cents joves li vam dir al Senyor que partiríem, cadascun on per sorteig li va tocar. Però el que va motivar aquesta decisió és la vivència de la fe en la parròquia de la Santíssima Trinidad de Castelló, en una comunitat neocatecumenal.

Què significa per a vostè ser missioner?

La missió la dóna Jesucrist als seus deixebles: “Aneu al món sencer i anuncieu l'Evangeli”. Nosaltres, els éssers humans, tenim moltes més coses que ens uneixen de les que ens separen. El món sempre cerca ressaltar les nostres diferències, que les fem més grans, que els donem major gravetat… però la veritat és que tots som molt semblants, tots cerquem ser felices i tots patim quan no ens sentim estimats. Per a mi ser missioner significa, per tant, anunciar aquest amor de Déu que tota persona cerca, encara sense saber-lo, anunciar el perdó i la pau. Però aquest anunci no es pot dir només de paraula. Fa falta que vinga acompanyat per un signe que done força a aquesta paraula, que en el meu cas és la meua renúncia lliure i voluntària a allò que amo, que m'agrada… Ser missioner implica renunciar a moltes coses per aquest anunci, però Déu et dóna tota aquesta felicitat que anuncies.

Va ser fàcil abandonar les comoditats que pot oferir-nos Espanya per a ser missioner entre els més pobres?

Va ser un combat. Algunes nits sense dormir per sentir que Déu t'està cridant a ser missioner i deixar moltes coses, però saps que tu no tens la força per a seguir-ho.

Colòmbia està travessant una ona de violència i protestes de les quals no som aliens a Espanya. Com es viu la situació des de dins?

Estem vivint un moment molt difícil com a país. Hi ha moltíssima desocupació i ací no existeix l'atur. Quan una persona deixa de treballar, immediatament deixa de tenir ingressos. Tot això del COVID ha fet que moltes famílies hagen perdut les seues ocupacions i en aquesta situació la notícia de la reforma tributària ha sigut un colp que ha despertat tota aquesta ona de protestes i violència. Ahir mateix vaig estar una hora en el cotxe i vaig avançar tres carrers… em vaig haver de retornar perquè en aquests dies eixir és bastant caòtic. En Cali fa pocs dies van incendiar diversos autobusos i l'estació. Les persones ací estan molt preocupades per aquesta situació.

Al cap d'un any de pandèmia, Quina és la situació actual a Colòmbia?

El procés de vacunació ha anat realitzant-se lenta però gradualment, encara que amb files de més de dues i tres hores. S'està ja iniciant el procés perquè els col·legis puguen després d'any i mig iniciar les classes presencialment, encara que es farà en alternança: unes setmanes van uns estudiants i una altra setmana uns altres, amb connexió virtual sempre tots.

Els contagis en aquest moment estan molt alts, les UCI estan pràcticament ocupades, però han sigut tantes les vegades, i per llarg temps, de la quarantena per a la població que econòmicament és insostenible. Tot això ha fet que s'haja incrementat al país, sobretot a Bogotà, el nombre de robatoris i atracaments.

Què és el que més troba a faltar de Castelló i Espanya?

La família, sincerament. També el menjar, la mar, la tranquil·litat de viure en una ciutat xicoteta, de caminar pel carrer tranquil sense pensar: Quina és la ruta més ràpida?; o l'anar en el cotxe segur: Ací cal estar atent en algunes parts de la ciutat perquè en els semàfors et roben els retrovisors del cotxe, o t'amenacen amb trencar-te alguna cosa exigint-te certa quantitat de diners com a almoina… és més aviat un robatori.

Ací és veritat que compte coses que passen i que són difícils, però els dic que Colòmbia és un país fantàstic. En els barris on jo estic, humils, les persones són molt bones, pròximes… la veritat és que mai em sent només, a més de que el Senyor està amb mi.

S'ha plantejat tornar o es veu exercint les missions durant molts més anys?

El meu desig sempre ha sigut romandre en la missió i envellir ací, llevat que l'església desitge enviar-me a un altre lloc. De fet, fa poc més d'un any, vaig sol·licitar la nacionalitat colombiana, i ja sóc colombià també! Ja són 15 anys en la missió ací, i Déu vulga que siguen molts més.

És habitual veure joves, laics o religiosos, que s'aventuren en el món de les missions en ple segle XXI?

Ser sacerdot missioner no és alguna cosa atractiu als ulls del món, per la qual cosa no és per a res habitual. Sincerament, podria haver-me format com a sacerdot en la meua diòcesi, a Sogorb-Castelló, prop de tota la meua família, amb la meua cultura mediterrània que m'encanta… però jo vaig comprendre que aquesta aventura meravellosa la crea el Senyor, que plena la teua ser totalment quan el segueixes al lloc on ell t'espera.

Quin missatge li pot donar a aquells que volen eixir de la seua zona de confort i ajudar als altres però els falta una espenteta?

Nosaltres vam ser creats per a l'amor, no per a l'egoisme, i pense que tots tenim l'experiència de sentir-nos alegres quan hem pogut ajudar a algú, servir en alguna cosa a una altra persona. Perquè imaginar-vos ara l'alegria quan el teu servei és total i no és només d'un parell d'hores: deixar un projecte de família, un futur econòmic prospere, la teua cultura, les teues seguretats, als teus pares i germans… Jo no deixe aquestes coses per res, seria una bogeria, les deixe pel Senyor perquè ell el plena tot amb escreix. I curiosament us dic: després de 15 anys vivint “a l'altre costat”, em sent més unit que mai als meus pares i germans. Quan estem junts valorem molt més aqueixos moments.