Cinta Marí, l'educadora canina presenta a Castelló el seu llibre 'Cent històries perrunas en sis paraules'

'Cent històries perrunas en sis paraules'. Aquest és el nou llibre que Cinta Marí presenta en la llibreria Argot de Castelló el pròxim 2 de gener a les 18.30 hores.

Cinta Marí es dedica professionalment a l'Educació Canina i és autora de nombroses publicacions escrites i audiovisuals sobre el tema, i a més porta des del 2009 ajudant gossos i persones a conviure en calma allunyats de colps i càstigs.

Conferenciant, aprenent, estudiant i experimentadora, destrueix les regles per a crear noves i tornar-les a trencar, sempre a benefici d'una feliç convivència. Centra els seus esforços en una educació respectuosa i plaent a l'abast de qualsevol.

Entre els seus projectes està cofundar la revista d'Educació Canina REC+, crear el primer centre d'educació canina integrat a la ciutat de Castelló, dissenyar, crear i impartir diferents continguts formatius relacionats amb l'educació canina, sempre de manera respectuosa.

Amb ella parlem del seu últim llibre, acabat d'editar, “Cent històries perrunas en sis paraules” (El Corbatí Roig Editors).

Com va nàixer la idea d'escriure el llibre?

“For ix: Baby shoes. Never worn” (S'embene: sabates de bebè. Mai usats): Aquesta novel·la en sis paraules va ser escrita per Hemingway, em sembla brutal. La interpretació depèn de l'experiència pròpia, dels coneixements i fins i tot de l'estat d'ànim que tinga la lectora.

Això portat a l'educació, canina en aquest cas, em sembla una experiència meravellosa i, pedagògicament parlant: edupunk. Em vaig disposar a escriure.

Les 100 històries perrunas que parla el títol, són d'animals dels quals has ajudat amb les teues tècniques?

En cadascuna de les històries hi ha una part de cada gos al qual he tingut el privilegi d'ajudar o acompanyar. I de la seua persona, evidentment.

No s'exposa explícitament cap cas pràctic, però qualsevol persona que conviu amb gos es pot veure reflectida.

En cadascuna de les històries el protagonisme absolut és de la persona que està llegint.

Cap a quin públic va dirigit el llibre?

És un llibre apte per a tots els públics perquè el nivell el posa la persona lectora. Jo pose una catifa roja (com als gossos) perquè arriben fins on puguen, sense pressions.

Ho pots gaudir en la infància, en l'adultesa i en la maduresa. Són relats propis per a cada persona!

Parla'ns de les il·lustracions que complementen el llibre.

Seguint amb la filosofia del llibre, no són imposades ni dirigides. Tenia 200 històries escrites d'una asseguda que volia complementar amb alguna mena de dibuix.

Necessitava a algú amb creativitat que, entenent el projecte, plasmara amb llibertat el que volguera. Li vaig preguntar a Andrea Olmedilla i va accedir encantada. La seua aportació ha donat un resultat perfecte.

Quant temps t'ha costat escriure el llibre i amb quins problemes d'execució t'has trobat?

Escriure les cent històries unes hores, seguides, no sabria dir quantes. Les anotacions, en uns dies. L'experiència per a poder fer-ho, un parell de dècades. He procurat plasmar experiències, confessions, anècdotes i reivindicacions lluny de moralismes i sermons.

Com a terapeuta de gossos amb Educació en positiu, quin o quina serien l'o les 'regles d'or' que haurien de conèixer els qui tenen gossos, per a no anar en contra dels seus interessos?

Les necessitats bàsiques de cada gos han d'estar cobertes. Per a cobrir-les cal conèixer-les. Quasi res!

Parla'ns de com tens pensada abordar la presentació en Argot, on ja has donat diverses xarrades d'Educació canina.

Presentació d'un llibre que és tot cor en Argot, que és casa, que és llar. Quina pregunta més difícil. A hores d'ara no ho sé. Andrea, la il·lustradora, també ho pregunta. Tinc un llibre meravellós que fa riure, plorar, acompanya, respon i pregunta, que parla de vida i de mort, escrit un mes després que morira la meua gossa LLum, il·lustrat per una de les meues filles, amb un meravellós treball d'edició i que té de portada el que era gos de la fotògrafa i de l'editor. Pot haver-hi més cor? Pot planificar-se això?

Creus que el concepte d'ensinistrador va decaent en favor del correcte Educador o encara resisteix en el popular gràcies a 'gurus' com Cessar Millan o Borja Capponi?

Uff. Educació vs Ensinistrament em sona a debat antic, encara que actual. Això dels gurus (televisius o de xarxes) crec que és alguna cosa que passa en tots els àmbits de la vida… A nivell personal, considere molt important desenvolupar la capacitat crítica individual. No és alguna cosa que anem a solucionar criticant el seu treball, és més, pense que assenyalar-los només els victimitza i apodera més.

Si vaig més enllà, l'ensinistrament en una habilitat específica no hauria de ser incompatible amb l'educació. No obstant això, la violència hauria d'estar expulsada de tots dos.

Quins objectius tens amb el llibre, quines esperances?

Que gossos i persones puguen gaudir la seua convivència. Aspire al fet que cada persona observe al seu gos com no ho havia fet fins ara, al fet que trobe reposades, al fet que es faça preguntes. És fonamental posar sobre la taula que educar des del respecte és assolible.

Què els desitges als gossos per a l'any que entra? I als familiars que els cuiden?

Per als gossos i les seues persones desitge molta comprensió. Desig que les lleis no impedisquen el seu benestar. Desig que la violència estiga deslligada de la criança i l'educació. Desitge una educació concorde a cada individu. Desig que cada gos trobe a la seua família ideal. Desig que bientratar forme part de l'habitualidad.

Moltes gràcies. Alguna cosa a afegir?

Si, diré alguna cosa en sis paraules: Gaudeix la vida com un gos!