Quino Puig: “Les Falles m'han donat molt en aquesta vida, sobretot amics”

Quino Puig ha dedicat tota la seua vida a les falles: 350 a València, desenes de crítiques i guions en ciutats de tot el territori valencià i amics fallers, artistes i crítics que li ha regalat grans moments en la seua professió. És la conclusió a la qual arriba Quino Puig, que serà reconegut pròximament pel col·lectiu faller de Burriana: “Les falles m'han donat molt però, sobretot, amics”.

 Així ho reconeix el guionista borrianenc en una entrevista amb elperiodic.com en el qual ha repassat tota la seua vida professional i el seu treball en el taller faller: “El meu ha sigut una vocació de col·laboració amb els artistes fallers perquè són persones a les quals estime i admire moltíssim”. I així ha quedat demostrat amb una admiració que li ha sigut retornada. Ací pot llegir l'entrevista al complet.

Com va començar la seua passió per les falles?

Amb 16 anys vaig tindre la primera trobada amb les falles. Encara que la gent em relacione amb la Falla Chicharro, que és en la qual he estat tota la vida, la veritat és que vaig començar en la Falla Centre Espanya on em vaig apuntar amb uns amics. Vaig ser allí uns tres anys i vaig col·laborar ja amb la creació de la falleta infantil de l'any 79. Em va entrar llavors el gusanet del que realment m'agrada, que és el taller de la falla.

El seu era estar darrere, veritat?

 Jo he sigut un faller molt atípic, he estat sempre entorn del taller de l'artista faller. En els huitanta em vaig apuntar a la Falla Chicharro i allí hi havia un grup de gent entre els quals estaven Pepe Esteban, Juanvi Moros, Pablo Julián i jo. Decidim entre tots començar a fer les crítiques de la nostra falla.

Va ser ací quan es va llançar al ruedo?

 Llavors no hi havia molta gent que fera crítiques de falles, que sabera valencià i que estiguera en el món. A principis dels noranta els artistes van començar a demanar-me que els fera jo la crítica. L'any 91 vaig fer la meua primera crítica a València i ja vaig començar a col·laborar amb els artistes fallers. El meu ha sigut una vocació de col·laboració amb els artistes fallers perquè són persones a les quals estima i admire moltíssim.

I com era aqueixa col·laboració al principi?

Cal tindre en compte que la part literària és la que més fa patir als artistes fallers normalment. Així que jo feia des de la creació d'escenes, les memòries i al final la crítica i el llibret de la falla. A mi el que sempre m'ha mogut ha sigut això i, sobretot, una relació entranyable amb una persona que m'ha inspirat sempre, Jose Luis Ferrer “Regino”. Darrere de Pepet, per a mi ha sigut el millor artista que ha tingut Burriana. L'amistat amb ell, amb Reginet, em va fer veure la relació amb els artistes fallers d'una forma totalment diferent.

 Com s'aconsegueix aqueixa simbiosi entre l'artista faller i el crític per a poder plasmar la idea?

El primer és saber embrutar-te els peus, conéixer el món del taller i conéixer com es fa una falla. L'artista faller moltes vegades ni dibuixa, té una idea inicial, però necessita un dibuixant. La falla es divideix en dues parts, la rematada i les figures, on està la crítica. La primera idea sempre la té l'artista i el crític desenvolupa la falla a partir d'ella. Després passen moltes coses, per exemple, el pressupost de la falla.

És molt determinant a l'hora de donar vida a una idea?

Fer una falla amb un pressupost ajustat és molt complicat. Si fas una falla sense molt de pressupost has de recórrer a figures ja fetes, a les quals té l'artista i triar la que vulgues per a posar en la falla. Com? Donant-los vida i que desenvolupe la idea de l'artista amb aqueixes figures, però això és part de la falla, part del joc. En qualsevol cas, cal tindre clara la missió: col·laborar amb l'artista faller, que és realment la figura important.

 I com es troba la inspiració?

Això de les muses no és una broma. He tingut la sort de col·laborar amb molts artistes, la majoria de Burriana, però també de fora. La inspiració et ve veient l'evolució de la falla. Quan jo treballava anava al taller de la falla des de primera hora, estar en contacte continu és el que et fa inspirar-te. El que fas és desenvolupar una idea, fer una falla és una obra de teatre, amb les seues escenes. A més, el mes important és que la falla siga graciosa, crítica, però sobretot que siga comprensible.

Segueix en actiu?

Vaig reduint a poc a poc les marxes. He fet el “cafre” fins al punt que entre els anys 2000 i 2020 he sigut el que més guions ha fet a la ciutat de València. Per què? Doncs perquè jo no feia els guions que volia, sinó els que em demanaven. I mai he sabut dir que no. Per exemple, si el lògic era fer huit guions, jo arribava a ficar-me en 30 o fins i tot 40. Tractes amb amics i a l'amic no el decebràs. M'ha tocat treballar moltíssim i ja agafes la tècnica. Aquest és el primer any en què no faré falles a València voluntàriament, encara que enguany estaré en unes quinze falles a Alzira, Carcaixent, Riba-roja de Túria, Benaguasil o Burriana, entre altres.

Amb quina anècdota et quedes després de tants anys?

La falla és molt anecdòtica així que si començara a contar-te anècdotes no acabaria…Hi ha hagut moments molt bonics, també algun complicat… Recorde que, quan vaig començar a València, em van advertir que no estava fent-ho bé perquè estava tenint un enfocament “molt de poble”. Cal tindre en compte que jo venia de Burriana, allí et creuaves tots els dies amb el polític, alguna cosa que no passava amb l'alcaldessa de València. I jo vaig dir que jo anava a continuar igual i així va ser. He fet 350 falles a València i hauré tingut tres problemes com a molt, he sigut molt respectat a València.

El balanç que fa és bo?

 Totalment. Han sigut molts anys i molt productius. Hi ha molta cultura entorn de les falles i en ella sempre he anat representant a la meua Burriana. Però, sobretot, el que m'han donat les falles són amics, de diferents pobles i als qui vull molt.